Dimecres passat, la FIFA va celebrar un congrés extraordinari amb les seves 211 federacions membres per ratificar la seu del Mundial del 2034: l’Aràbia Saudita. Era l'únic candidat que hi havia sobre la taula. Potser pel projecte mastodòntic que havien presentat, amb un pressupost pràcticament il·limitat que ens obsequiarà amb 15 estadis futuristes (dels quals 11 seran construïts des de zero, que es diu aviat) i tota mena de llums, colors i fum per distreure el personal. Sobretot, molt de fum.
Tothom estava contentíssim. M'atreviria a dir que qui més ho estava era Gianni Infantino, el president de la federació, que amb una emoció de nen va afirmar que "el futbol és un fenomen social únic, capaç d’unir persones de tot el món, de totes les classes socials. Uneix les persones en un context pacífic, alegre i basat en el respecte.” Si aquest cant a l'esperança no us ha entendrit el cor, doneu-vos una segona oportunitat, perquè Infantino encara va reblar una mica més el clau a l'hora de recordar l'últim èxit de la FIFA, l'exemplar Mundial de Qatar del 2022, que va qualificar amb un somriure d'orella a orella com "una història d’èxit increïble”.
Efectivament, va ser-ho. La pregunta és per a qui. Per a ell, segur. Per a tota la rua d'homes poderosos que van promoure'l, pagar-lo i cobrar-lo aquí i allà, segur que també. Per a tota la resta, però, la història d'èxit va quedar una mica més difuminada. Si no, que ho preguntin als familiars dels més de 6.500 treballadors migrants de països com l'Índia, Bangladesh, Nepal, Pakistan o Sri Lanka que, segons les estimacions de The Guardian, van morir a Qatar entre el 2010 (quan es va adjudicar el Mundial) i el 2021. Milers de persones (37, segons el càlcul quirúrgic del govern qatarià) que no van poder suportar les condicions de treball extremes, protagonitzades per les altes temperatures i per unes jornades laborals llargues i sense mesures adequades de protecció. Realment van ser unes històries d'èxit molt viscudes, aquelles.
Aquell Mundial també va ser una molt bona notícia per les dones, que van continuar gaudint de restriccions de tota mena en aspectes com la llibertat de moviment, el matrimoni o l'accés als serveis més essencials del món. Una manca de drets que, de tant exitosa que va resultar ser abans i durant el Mundial, han decidit mantenir fins avui. I, no cal dir-ho, si per alguna cosa es recordarà Qatar 2022 és per l'abans i el després que va suposar per la comunitat LGBTQ+ (amb permís del PSOE), que no deixa d'acumular detencions arbitràries, maltractaments i penes de presó de la mateixa manera que San Marino acumulava gols en contra davant d'Espanya. No és d'estranyar, tenint en compte que, durant les setmanes del Mundial, ni tan sols es va permetre als equips i aficionats mostrar símbols com el braçalet One Love, no fos cas que el "context pacífic, alegre i basat en el respecte" derivés de cop i volta en una defensa més o menys explícita dels drets humans.
Tot això va ser el Mundial de Qatar, malgrat els milions de dòlars que les autoritats van desembutxacar per pagar campanyes que intentessin netejar i endolcir la seva imatge internacional: una exhibició del poder més brut, una borratxera de petrodòlars que avui encara té vòmits per netejar als despatxos de la FIFA... i que el 2034 es repetirà a l'Aràbia Saudita. Allà la situació és encara pitjor que al Qatar, segons adverteix Amnistia Internacional. Per tant, ja podem pronosticar ara una nova història d'èxit pagada en dos terminis. El primer l'han pagat els poderosos, gràcies a la mà sempre disposada de la FIFA. El segon el pagaran a partir d'ara les classes més fràgils i els col·lectius més discriminats del país. Un altre gol per l'escaire, una altra targeta vermella que ningú s'atreveix a treure, i unes altres mil metàfores futbolístiques que podríem estar fent fins al 2034, fins que tinguem al davant la nova i increïble història d'èxit organitzada per la FIFA.