Barça i PSG, que avui es trobaran a la gespa del parisenc Parc dels Prínceps per enfrontar-se en la tercera jornada de la Lliga de Campions d’aquesta temporada, van disputar el seu primer partit oficial el març de 1995, ara fa poc més de tres dècades. En aquella ocasió, catalans i francesos es van trobar als quarts de final de la màxima competició europea, en una eliminatòria que va acabar amb victòria parisenca després de l’empat a un gol al Camp Nou, en un partit on el rus Igor Korneiev va anotar l’únic gol que va fer vestint la samarreta del primer equip del Barça, i de la victòria per la mínima del PSG a París (2-1).

Abans d’aquesta eliminatòria a doble partit del que avui ja s’ha convertit gairebé en un clàssic del futbol europeu, com ho demostren els 16 enfrontaments directes que hi ha hagut entre ambdós equips, Barça i PSG només s’havien vist les cares en partits amistosos, el primer dels quals s’havia disputat el 1977 a París.

Malgrat no haver-se trobat en una competició oficial sobre el terreny de joc fins a l’any 1995, la veritat és que Barça i PSG sí que havien protagonitzat un important enfrontament indirecte quan ambdós clubs es van erigir en abanderats de les candidatures olímpiques de les seves respectives ciutats d’origen, que ambicionaven acollir els Jocs Olímpics d’estiu de 1992.

Aquesta circumstància va tenir lloc a mitjan dècada dels 80, quan totes dues ciutats van oficialitzar les seves respectives candidatures i es van disposar a enfrontar-se, amb el permís de l’australiana Brisbane, de la iugoslava Belgrad, de la britànica Birmingham i de la neerlandesa Amsterdam, per aconseguir la preuada nominació olímpica.

El combat pels Jocs de 1992, no era la primera lluita olímpica que lliuraven París i Barcelona. De fet, ambdues ciutats ja s’havien enfrontat per acollir l’edició de 1924, amb clara victòria parisenca malgrat que la capital francesa ja havia albergat els Jocs de 1900.

Aquella candidatura pionera de 1924 va ser la primera que va presentar Barcelona, un fet que es va repetir pels Jocs de 1928, de 1936 i de 1940, sempre amb un resultat negatiu pels interessos de la capital catalana.

Després d’un tímid intent, el 1972, en plena dictadura franquista, de presentar una nova candidatura, per bé que va ser finalment descartada pel Comitè Olímpic Espanyol, que va preferir Madrid, Barcelona va recuperar, amb la fi del règim, el seu vell somni olímpic quan, el 1981, el ple de l’ajuntament, encapçalat per l’alcalde Narcís Serra, va aprovar per unanimitat la decisió de presentar una nova candidatura, en aquest cas, per acollir els Jocs de 1992.

Aquest projecte acabaria materialitzant-se el 1984, amb Pasqual Maragall a l’alcaldia, obtenint el suport entusiasta de les principals institucions catalanes i estatals, des de la corona fins a l’executiu socialista presidit per Felipe González, passant per Jordi Pujol i la seva recentment estrenada Generalitat.

Vistes les diferents candidatures presentades per aquells Jocs, la ciutat de París va emergir com la gran rival de Barcelona per disputar-se la victòria en la cursa per a la designació olímpica. No en va, la candidatura parisenca comptava amb el suport entusiasta del seu alcalde, Jacques Chirac, del president del país, François Mitterrand, com també de referents culturals universals entre els quals convé destacar la figura del popular Astèrix, que no va dubtar a fer campanya perquè París fos designada com a seu olímpica per tercera vegada en la seva història.

Davant de l’artilleria pesant exhibida per la candidatura parisenca, Barcelona va optar també per recollir el suport de les principals institucions del país, entre les que no podia faltar-hi el seu principal club de futbol, un Barça que, la temporada 1984-85 havia aconseguit el seu desè títol de lliga, fet que li permetia participar, onze anys després de la seva darrera presència, a la màxima competició continental.

Per tal de fer palès el seu suport incondicional a la candidatura de Barcelona 92, el club blaugrana va optar per una decisió fins aleshores inèdita en la seva llarga trajectòria. Per primera vegada en la seva història, el Barça va incorporar a la samarreta un logotip aliè a l’entitat. Concretament, els blaugrana van lluir l’emblema de la candidatura olímpica barcelonina, ideat per America Sanchez, que posteriorment seria el responsable del disseny del logotip del centenari del mateix FC Barcelona.

Després de demanar permís a la UEFA, el Barça va rebre l’autorització per lluir aquest emblema, però no a la màniga de la samarreta, tal com havia sol·licitat, sinó sota l’escut de l’entitat, per evitar que es pogués confondre amb el braçalet de capità.
Així, doncs, durant les diverses eliminatòries europees de la temporada 1985-86, que va acabar amb el Barça perdent la tràgica final de Sevilla davant de l’Steaua de Bucarest romanès, l’equip va lluir l’emblema de suport a la candidatura olímpica barcelonina. 

Aquest logotip va dur bona sort als culers, que van superar les eliminatòries davant de l’Sparta de Praga txecoslovac, del Porto portuguès, de la Juventus italiana i, amb remuntada èpica inclosa, del Göteborg suec. Per desgràcia, l’emblema olímpic no va poder portar sort durant la final davant de l’Steaua, ja que la UEFA va prohibir expressament que els blaugrana poguessin lluir-lo.

Curiosament, el Barça no va ser l’únic equip que va incorporar el logotip de Barcelona 92 a la seva samarreta europea de la temporada 1985-86. El Reial Madrid, l’Atlètic de Madrid i l’Osasuna van fer el mateix durant alguns partits de les seves respectives competicions continentals d’aquella temporada, manifestant així el seu suport a la candidatura catalana.

No van fer-ho l’Sporting de Gijón, que va caure a la primera ronda de la copa de la UEFA, i l’Athletic Club de Bilbao, que es va negar a incloure qualsevol mena de publicitat a la seva samarreta, continuant així amb la tradició que l’havia definit des dels seus orígens.

El suport futbolístic que el Barça havia brindat a la candidatura de Barcelona 92 va tenir resposta des de París i la temporada següent, la 1986-87, el PSG, el principal equip de futbol de la capital francesa, no només va incorporar el logotip de París 92 a la seva samarreta sinó que el va convertir, durant uns mesos, en l’escut oficial de l’entitat.

Així, doncs, en l’historial de logotips del PSG s’hi inclou, durant una temporada, el de la candidatura olímpica parisenca que, curiosament, presentava una gran similitud amb el seu escut, ja que s’hi representava la Torre Eiffel i els seus colors eren els de la ciutat de París i de la bandera francesa.

Aquesta nova temporada, el Barça va tornar a lluir l’emblema de Barcelona 92 però no pas a la Copa d’Europa sinó a la tercera competició futbolística continental. De fet, els blaugrana només van vestir-lo durant la primera eliminatòria, la que va enfrontar-los al Flamurtari de Vlora de l’hermètica i enigmàtica Albània comunista.

La raó és ben senzilla. Aquella va ser l’única eliminatòria europea de la temporada que es va disputar íntegrament abans del 17 d’octubre de 1986, la data, de la qual ara fa 40 anys, en la qual va tenir lloc la noranta-unena sessió del Comitè Olímpic Internacional, celebrada a Lausana, en la que s’havia de decidir la seu dels Jocs Olímpics de 1992.

Aquell mateix dia, a les 13.40 hores, Juan Antonio Samaranch, el president del COI, va pronunciar les mítiques paraules de “à la ville de... Barcelona”, que van desfermar l’eufòria olímpica entre la multitud congregada a la plaça de Catalunya.

Tot i les reserves existents al voltant de la qüestió de la seguretat, que es van accentuar fruit d’un atemptat d’ETA a Barcelona, tot just tres dies abans de la decisiva reunió del COI, en el que un cotxe bomba adreçat a la caserna de la Policia Nacional va provocar la mort d’un agent i més d’una dotzena de ferits, Barcelona va acabar imposant-se a la resta de ciutats candidates i, molt especialment, a París, que va obtenir el segon lloc en la votació.

Amb la designació de Barcelona com a seu dels Jocs de 1992, el Barça s’imposava al PSG en la batalla que tots dos clubs havien lliurat per ajudar les seves respectives ciutats a alçar la bandera olímpica. Aquell va ser, doncs, el primer gran enfrontament entre dos dels clubs que avui volen regnar al continent i que, curiosament, va tenir lloc fora del terreny de joc i va acabar amb una victòria catalana que va permetre fer realitat el somni olímpic que Barcelona feia dècades que perseguia.