Amb el lema "Esport i Ciutadania", el diputat d’ERC al Congrés i president del Barça, Josep Suñol i Garriga, ja va deixar ben clar que la vida esportiva, com la social, la cultural o l’econòmica, va intrínsecament lligada al poble. La ciutadania -el poble- ha tingut, té i tindrà una posició política i actuarà segons els seus interessos, de la mateixa manera que fan les institucions privades i públiques del món. Encara que algú digui que prefereix no posicionar-se, no fer-ho ja és una posició política. No moure’s significa conformar-se amb els models de governança i amb les decisions que prenen els poders. Per tant, en un grau o un altre, tots tenim una posició política.
El Barça l’ha tinguda des de pràcticament el seu naixement i, fins al dia d'avui, amb Joan Gamper salvant el club de la desaparició el 1908 (tenia 38 socis) apropant-lo a un catalanisme que el va posicionar com “el club de Catalunya”, segons el va definir el diari La Veu de Catalunya, després de ser la primera institució esportiva en donar suport a l’Estatut del 1918. El “Més que un club” pronunciat pel president Narcís de Carreras l’any 1968 no és res més que aquest vincle polític indestriable d’una entitat que no ha tingut por de significar-se a les verdes i a les madures.
Aquesta unió amb el poble català l’han defensat tots els presidents de la democràcia i, tot i que algun s’hi ha resistit més que d’altres -sens dubte a Josep Lluís Núñez li va costar-, tots ells han acabat reconeixent que el Barça simbolitza molt més que un simple equip de futbol que lluita per conquerir títols. En els darrers anys aquesta simbiosi político-futbolística ha retrocedit en intensitat amb relació als anys del procés sobiranista, fet que confirma la tesi que l’esport de masses és el reflex de la societat. El soci del Barça no necessita reivindicar el seu sentiment catalanista com sí que ho necessitava fer quan l’Assemblea i Òmnium Cultural omplien els carrers l’11 de setembre. El Barça acompanya el poble i si el poble no té ganes de sortir a reclamar res, el club blaugrana tampoc serà qui lideri una lluita que la ciutadania no reclama. No ho ha de fer.
Però aquest article no anava destinat a fer una dissertació sobre el Barça i la seva relació política. Hi ha textos, estudis i llibres a cabassos. Només cal que busqueu allò que han escrit els experts: Xavier García Luque, Frederic Porta, Jordi Finestres, Josep Maria Solé i Sabaté, Carles Viñas, Carles Santacana o Manel Tomàs.
Aquesta setmana, la FIFA ha rebut la candidatura de l’Aràbia Saudita per organitzar el Mundial del 2034. Casualment, no ha tingut competència. Per tant, l’Aràbia Saudita tindrà el Mundial que tant ha desitjat des que Qatar s’endugué l’adjudicació del Mundial 2022. La batalla pel relat al Golf Pèrsic va començar temps enrere amb competicions menors, però Qatar va voler fer saltar la banca organitzant un Mundial i uns Jocs Olímpics, pels quals ja ha presentat candidatura per a l’any 2036. Amnistia Internacional no s’ha cansat de denunciar el tracte denigrant que viuen un munt de col·lectius en aquests països, sobretot els immigrants, les dones i el col·lectiu LGTBIQ+, però ni amb els exemples viscuts a Qatar durant els últims anys -incloent-hi l’època del Mundial- la FIFA s’ha vist temptada de rebutjar la candidatura de l’Aràbia Saudita.
Tornarem a tenir una Copa del Món en un país que coarta la llibertat de persones que simplement pensen i senten diferent d’allò que els governants consideren normal o que han nascut fora de les seves fronteres. O que, sense anar més lluny, atempten contra els drets de les seves dones pel simple fet de ser dones. Només cal recordar que totes les dones del país viuen sota la tutela d’un home, sigui el seu pare o el seu marit. Però això, a la FIFA, li és absolutament igual. Havia de compensar l’ofensa històrica que va significar per a l’Aràbia Saudita que Qatar organitzés el Mundial abans que ells, tenint els saudites una influència geopolítica molt més elevada que els qatarians. I ara que han fet saltar la banca del futbol, la FIFA no podia permetre’s tenir-los emprenyats.