El calendari futbolístic té certes dates marcades amb vermell, i el clàssic n'és una d'elles. Aquest diumenge, el Barça rebrà el Reial Madrid en la desena jornada de Lliga, amb els blaugrana líders amb sis punts més que els blancs. Tots els partits contra l'etern rival són estimulants, però el d'aquest cap de setmana té un al·licient extra: el retorn de José Mourinho al Camp Nou. El tècnic portuguès tornarà a la capital catalana, que un dia va ser casa seva, i ho farà amb l'equip en una situació límit.
Les dinàmiques són quasi oposades. Els blaugrana, amb baixes sensibles a la defensa, arriben en un gran moment de forma tot i la recent derrota al camp del PSG; mentre que el Madrid continua immers en una crisi futbolística i institucional, més pendent de Negreira que del que passa al terreny de joc. La balança sembla decantar-se a favor del Barça, que vol ampliar distàncies a la Lliga i deixar Mourinho tocat i (gairebé) enfonsat. Així i tot, els clàssics no entenen de lògiques i, per això, repassem les cinc claus del partit d'aquest cap de setmana.
1. La derrota contra el PSG: una motivació extra
El Barça va entomar aquest darrer dimarts la primera derrota de la temporada: 4-2 contra el PSG, vigent campió d'Europa per partida doble. Com és habitual, després del partit el pessimisme (tret distintiu del culer més tribunero) es va apoderar d'una part de l'afició que, de sobte, veu més mancances que virtuts en aquest equip de Flick que duu 11 victòries en 12 partits aquesta temporada.
L'equip es va plantar al Parc dels Prínceps agafat amb pinces: Eric Garcia i Jules Koundé eren baixa per lesió, Rodri va ser suplent per administrar càrregues musculars i Pedri i Raphinha només van jugar 60 minuts. Així i tot, al minut 80, el resultat era d'empat després d'un autèntic golàs de Lamine Yamal. Cert és que el PSG va sotmetre els blaugrana durant part del partit, però el Barça va competir de tu a tu al millor equip d'Europa amb un onze plegat de joves de la Masia -menció especial al partit amb gol inclòs de Xavi Espart-. "Els títols no es guanyen a l'octubre, sobretot la Champions, es guanyen al juny", va sentenciar Flick al postpartit.
2. El "nou" Barça de Flick i Rodri
Després de dues temporades a la banqueta culer, aquest tercer any el tècnic l’alemany ha virat el timó de l’equip, donant més pes al control i el domini amb la pilota, amb possessions més llargues i escollint millor quan toca atacar ràpidament i, per contra, quan és millor sotmetre al rival amb la possessió. Tot i la nova proposta, les bases sobre les quals s’aixeca aquest Barça de Flick no han canviat: pressió alta, ser protagonista amb la pilota i marcar com més gols millor. Aquesta evolució de l’equip blaugrana s’explica, en part, gràcies a la maduració -directament relacionada amb el creixement biològic- de gran part de la plantilla, que va sumant minuts i guanyant experiència a l’elit.
L’altre factor clau, però, és el fitxatge de Rodrigo Hernández, que ha format el matrimoni perfecte amb Pedri. El Barça té ara un mig del camp absolutament dominador i totes les eines per sotmetre al rival. Flick, a més, ha decidit fer-ho pel carril central de l'atac, fet poc comú si ho comparem amb equips com el Bayern de Múnic o el PSG, que acumulen la majoria dels seus atacs pels carrils laterals, on una pèrdua deixa l'equip menys exposat. A banda de l'arribada de Rodri, i el seu encaix amb Pedri, la irrupció de Xavi Espart també ajuda a reduir les distàncies entre els jugadors en posició d'atac, un factor clau per recuperar més ràpidament després de pèrdua. Espart, que parteix des del lateral esquerre, trepitja constantment zones interiors, sobretot a la mitjapunta, afavorint també el volum de joc pel carril central de l'atac.
3. Lamine Yamal, el millor jugador del món
"El futbol és dels jugadors". Aquesta màxima, repetida per entrenadors com Vicente del Bosque o Pep Guardiola -sempre amb matisos-, és una altra de les claus d'aquest clàssic. Diumenge saltaran al camp 22 dels millors futbolistes del món, però la gran majoria de càmeres n'enfocaran un: Lamine Yamal. El mataroní ha començat la temporada a un nivell messiànic i ja acumula 10 gols i 10 assistències entre Lliga i Champions. Amb només 19 anys, Lamine ja ha malacostumat a l'aficionat culer, que gaudeix setmanalment d'alguna obra d'art futbolística que el '10' del Barça pinta amb els peus i una pilota.
Flick i els companys l'ajuden, evidentment. L'alemany tendeix a sobrecarregar el costat esquerre de l'atac blaugrana, amb molta llibertat de moviments per l'extrem que cau per dins i el davanter per trencar per fora -sobretot amb Anthony Gordon i Raphinha-, i el lateral trepitjant zones de mitja punta -sigui Espart o Cancelo-. Això permet a Lamine, que es manté en zones intermèdies al costat dret, rebre amb més temps i espai. A més, el mataroní lluny de tenir pànic escènic es creix als partits grans i, en especial, davant el Reial Madrid, contra qui ja ha marcat 3 gols i ha repartit 2 assistències. Per si fos poc, l'endemà del Clàssic, s'entrega la Pilota d'Or.
4. Un Madrid en (de)construcció
El Reial Madrid fa dos anys que està en blanc, amb l'excepció de la Supercopa d'Europa i la Copa Intercontinental de la FIFA que van aixecar al llarg de la temporada 2024/25. Florentino Pérez, cada cop més qüestiona, va recórrer aquest estiu al seu últim bastió: José Mourinho. El portuguès, que ha estat acomiadat del Fenerbahçe, la Roma i el Tottenham en els darrers anys, va arribar com a gran esperança, però els primers mesos de competició no han estat a l'altura del que l'aficionat madrileny esperava.
L'equip de Mourinho no té un pla definit. "El futbol és dels mig-campistes", deia Johan Cruyff, i la plantilla del Madrid continua sense un mig-centre de garanties i cap dels jugadors del mig del camp ha demostrat tenir la qualitat necessària per suplir els adeus de Toni Kroos i Luka Modrić.
Aquest Madrid, com el de Xabi Alonso i Álvaro Arbeloa, és incapaç de transitar junt: ni per pressionar ni per córrer endarrere. L'equip es trenca amb molta facilitat i ni Mbappe ni Vinicius -que no hi serà al Clàssic per sanció- treballen en defensa tot el que voldria Mourinho. La falta de joc col·lectiu i la feblesa defensiva, però, no amaga la qualitat individual de la gran majoria de futbolistes del Madrid, capaços de decantar partits amb el seu talent. Thibaut Courtois, Arda Güler, Jude Bellingham, Yan Diomandé o Mbappé són jugadors extraordinaris que lluiten per fer resistir l'equip d'un Mourinho que ja està sis punts per sota del Barça a la Lliga i completament contra les cordes.
5. Menys Negreira i més futbol
A falta d'arguments futbolístics, Mourinho i el Reial Madrid estan apel·lant a Negreira. La cantarella sobre la "corrupció arbitral" associada al Barça i els suposats greuges que el club blanc pateix "partit rere partit", estan monopolitzant el debat extraesportiu d'aquest inici de temporada. Declaracions creuades -i fora de lloc- del club amb Javier Tebas, comunicats assenyalant periodistes, pancartes exhibides al Bernabéu carregant contra el Barça i l'ús de RealMadrid TV, un engranatge en ple funcionament per difamar els àrbitres i victimitzar el club. El soroll exterior, com a tots els clàssics, està garantit.
