"Estem davant la decadència de Florentino Pérez", assegura Diego Barcala (Madrid, 1982). Coneixedor de les intrahistòries que es couen als budells de la caverna periodística de Madrid, Barcala va fer camí a la premsa escrita tradicional fins a fundar la revista Líbero l'any 2012, una aposta valenta que entén el futbol com el que és més enllà de la pilota i el terreny de joc, un espai cultural.
Les hores a les redaccions dels mitjans de Madrid, li atorguen a Barcala la potestat i l'experiència per radiografiar la figura de Florentino Pérez, qui fa més de vint anys que és president del Reial Madrid i que ha estat notícia després d'una aparició esperpèntica davant dels mitjans de comunicació. "Aquest és el veritable Florentino", explica Barcala, cara visible del "futbol sense crits" i autor del llibre Una breve historia del Real Madrid en 10 goles (Eolas Ediciones).
Després del foc creuat entre Kylian Mbappé i Álvaro Arbeloa, el club se li ha escapat definitivament de les mans a Florentino Pérez?
Els atacs de Mbappé són absolutament premeditats. La xiulada del Bernabéu el va encendre i surt a fer llenya d'un arbre caigut com és Arbeloa, d'un entrenador que sap que no continuarà a la banqueta la pròxima temporada. Mbappé, a més, deixa una autèntica joia del bullying quan diu que “hauré d’entrenar més per superar a Mastantuono”... Hi ha assetjadors menys agressius que Mbappé. L'entorn del madridisme digital l'ha fet embogir, com a Florentino, que no ha sabut conviure amb la pressió de les xarxes socials... No suporten la crítica ni els mems.
Estem davant d'un Madrid dividit per dos bàndols, el de Vinícius i Mbappé?
En tots els equips hi ha bàndols, i més en un vestidor com el del Madrid, que és una concentració d’egos descomunal. Els vestuaris es divideixen entre els que juguen i els que no: els titulars tenen el poder i estan contents; els suplents, quan deixen de jugar o tenen problemes, són una bomba de rellotgeria. I Florentino, davant d’això i com ha fet durant tots els seus anys de presidència, dona més poder als futbolistes que a l’entrenador. No hi ha una figura intermèdia entre el president i l’entrenador, tot és una línia directa entre el vestidor i la llotja. I aquest és el problema de fons del Madrid, que té una estructura esportiva tan feble que els jugadors poden funcionar al seu aire perquè no existeix cap mena d’intermediació.
Quines conclusions extreu de la roda de premsa de Florentino Pérez en què va convocar eleccions a la presidència del Reial Madrid?
Encara estic en xoc posttraumàtic després de veure una persona de 79 anys funcionar d’una manera tan desconnectada de la societat. Veure a un president de futbol fent el ridícul egòlatra que va fer Florentino no em sorprèn gaire, perquè el món futbolístic està plegat d'histriònics, excentricitats i dirigents que confonen dirigir un club amb ser-ne el propietari. Ara bé, sí que em va sobtar veure com un senyor que és el màxim responsable d'ACS, empresa de l’IBEX-35 que factura 50.000 milions d’euros i té 170.000 treballadors arreu del món, expressi en públic un llenguatge barroer i mostri una incapacitat per deixar parlar els altres, una desconnexió social evident i un tracte lamentable cap a les periodistes.
Què creu que el va empènyer a mostrar aquesta actitud en públic?
Florentino té l'ego profundament ferit. Tots aquests rumors sobre el seu estat de salut, els mems comparant-lo amb una persona amb Alzheimer, les notícies assegurant que pateix de càncer... Tot això li fa molt mal. Va sortir a intentar mostrar-se ferm; per això mirava el mòbil constantment, perquè creu que, fer-ho amb 79 anys, el fa semblar modern i tecnològic. Però l’efecte és exactament el contrari. Era com veure el senyor Burns d'Els Simpson intentant semblar jove lluint la gorra cap endarrere. Portava el discurs preparat, però per aparentar fortalesa va decidir improvisar, i l'efecte va ser el contrari, va deixar al descobert totes les seves debilitats.
Estem assistint al principi de la decadència de Florentino Pérez?
Sens dubte. L'actitud a la sala de premsa em va recordar a la degeneració de Felipe González i la d'altres personatges d’aquesta generació de la Transició, propers als vuitanta anys, que tampoc suporten deixar controlar el relat mediàtic ni ser una referència absoluta.
A banda del fracàs de la Superlliga.
Sí, un projecte que havia de confrontar la UEFA i el va acabar deixant sol. Aquesta decadència es veu també en el model de governança, ja que, amb el pas dels anys, Florentino ha anat eliminant totes les estructures que li podien fer de contrapès dins del club. Si mires l’organigrama actual del Madrid, costa fins i tot identificar qui pren les decisions esportives més enllà d'ell mateix. El problema és que el futbol evoluciona molt ràpidament i Florentino continua intentant aplicar fórmules d’un altre temps o agafant-se a les que li va funcionar: el retorn d’Ancelotti, la segona etapa de Zidane o fins i tot la temptació de recuperar Mourinho. El "beneït" problema, però, és que aquesta decadència ha coincidit amb la millor etapa esportiva de la història recent del Madrid, especialment a Europa, i això ho ha tapat gairebé tot. Per això Florentino s’irrita quan veu que el relat canvia després de dues temporades dolentes.
Florentino va parlar de "retornar el club als socis". Darrere de l'esperpent mediàtic, s'amagava, però, la intenció de privatitzar el Reial Madrid?
Per mi això és el més preocupant; que tota aquella roda de premsa fos una cortina de fum molt més calculada del que semblava. Amb unes formes absolutament grotesques i pròpies del pitjor futbol, Florentino va obrir el debat sobre si cal privatitzar una entitat que actualment és propietat dels socis, però ho va embolcallar amb discursos sobre arbitratges, conspiracions i "ens han robat set lligues". Em preocupa que aquella roda de premsa no fos tan improvisada ni descontrolada com semblava, sinó una maniobra per generar soroll mentre prepara una reforma molt més profunda.
El Reial Madrid és un club democràtic o Florentino té la potestat per modificar els estatuts a la seva voluntat?
Florentino ha anat adaptant els estatuts a la seva conveniència personal. Ja els va modificar en el passat pràcticament sense oposició, quan va fixar unes condicions que fan gairebé impossible que algú que no sigui ell -o algú molt semblant a ell- pugui presentar-se a les eleccions. La democràcia dins del Madrid és molt relativa. Florentino controla amb un paternalisme dictatorial l'assemblea de compromissaris, i això desmunta qualsevol bri de democràcia real.
Qui són els enemics dels quals Florentino vol "salvar el Madrid"?
És una tàctica molt populista i que Florentino ha fet servir tot sovint, té una necessitat impetuosa per inventar-se enemics. Anys erera, l’enemic era “el xeic àrab” que podia comprar el club i, amb aquesta excusa, va modificar els estatuts i va imposar condicions tan extremes que fan que només un multimilionari pugui optar a la presidència. També hi va haver el moment en què José María Aznar va flirtejar amb la possibilitat de presentar-se a la presidència del Madrid i, Florentino, va respondre introduint el requisit dels vint anys d’antiguitat com a soci, cosa que impedia que Aznar es pogués presentar. Ara, els seus deliris el porten a afirmar que "l'enemic" som els periodistes. És un fanàtic i un megalòman que ha confós el Madrid amb ell mateix i qualsevol qüestionament al club el viu com un atac personal.
Florentino sempre ha intentat mantenir un posat seré i educat públicament que contrasta amb l'actitud de la roda de premsa. Com és ell, realment?
Va arribar a la presidència presentant-se com l’antítesi absoluta dels presidents dels anys noranta, contraposant-se a figures com la de Jesús Gil, però molt aviat vam descobrir que aquella separació entre la part empresarial i la part esportiva era falsa que pretenia vendre, era fal·laç. Amb els famosos àudios que el periodista José Antonio Abellán va filtrar, vam descobrir el veritable Florentino, una persona profundament egòlatra que malparla de mites del club d’una manera absolutament indecent, amb actituds mesquines i misògines.
Està obsessionat amb el que la premsa diu i escriu sobre el Reial Madrid, Florentino?
Absolutament. Florentino no tolera la crítica i té una fixació per controlar el relat que es construeix al voltant del Reial Madrid, fins a un punt gairebé malaltís. Hi ha una anècdota molt significativa que explica Alfredo Relaño (qui va ser director de l'As), que assegura que Florentino li enviava missatges queixant-se de les puntuacions que els periodistes posaven als jugadors a les cròniques dels partits. Pot semblar un detall menor, però defineix molt bé l'obsessió absoluta pel control de la imatge pública i el relat mediàtic del personatge. Aquesta obsessió també la tenia Santiago Bernabéu, amb qui Florentino es compara constantment, que també vivia amb la sensació que la premsa catalana protegia el Barça mentre que la madrilenya no defensava prou el Madrid.
Creu que la relació de Florentino Pérez amb la premsa i el poder expliquen la seva manera d’entendre el Reial Madrid?
Sí. Florentino Pérez ha aprofitat durant anys la debilitat de moltes empreses periodístiques per influir en el relat mediàtic del club. N'ha tingut amb aixecar un telèfon per pressionar mitjans, acomiadar redactors i cancel·lar programes, i això també explica la falta de respecte que sovint mostra cap al periodisme. Des de molt jove s’ha mogut entre la política i els negocis, especialment en un sector com la construcció, molt vinculat a l’administració pública i li costa entendre la premsa com un contrapoder real.
La llotja del Bernabéu ha acollit des de presidents del govern espanyol, ministres, jutges, empresaris fins a líders sindicals de la UGT o les CCOO. Aquesta relació de Florentino amb les elits polítiques, judicials, empresarials i, fins i tot, sindicals, genera un conflicte d'interessos?
No sé si parlaria exactament de conflicte d’interessos, però sí d’una manera molt concreta d’entendre el poder. Florentino sempre ha intentat mantenir bona relació amb tothom, independentment de la ideologia. A la llotja del Bernabéu hem vist des de presidents de governs conservadors fins a figures més allunyades políticament, com Manuela Carmena. Ell entén el Madrid com un espai que ha d’estar per sobre de les ideologies, i aquí s’assembla molt a Santiago Bernabéu. La llotja del Bernabéu funciona com un punt de trobada entre poder polític, econòmic i mediàtic, i Florentino ha alimentat deliberadament aquesta idea d’un Madrid transversal i influent.
Creu que Florentino Pérez continua sent una figura temuda dins del Madrid, la premsa i els cercles de poder espanyols?
Sí, però cada vegada menys. I això explica el to de moltes reaccions després de la seva última roda de premsa, que en alguns casos van ser molt dures i fins i tot ridiculitzadores. Més enllà d’alguns sectors de la premsa esportiva pròxima al Madrid, com l'AS o el Marca, la sensació és que el seu poder intimidatori s’ha anat erosionant. Florentino continua obsessionat amb la influència dels grans mitjans tradicionals, però el panorama mediàtic ha canviat completament i la premsa clàssica ja no marca l’opinió pública com abans.
