"El més important és guanyar la Champions. És el meu objectiu, el dels jugadors i el del club, per això estem aquí". Paraula de Hansi Flick. Fa menys de dos anys que l'entrenador alemany va aterrar a Catalunya i ja n'ha tingut prou per enamorar a tota la culerada.
Amb un estil cruyffista i un equip plegat de joves de la Masia, Flick pot presumir d'haver conquerit cinc dels vuit títols que ha disputat d'ençà que va asseure's a la banqueta del Barça i, d'haver-ho fet davant del Madrid d'Mbappé, Vinicius Jr. i els "nous galàctics": Dues Lligues, dues Supercopes d'Espanya i una Copa del Rei. Tan sols ha perdut una Copa del Rei (la d'enguany) i les dues Champions. La bona feina de Flick és inqüestionable. L'alemany va recollir un equip mort, sense esperit, que venia de firmar una nefasta temporada a les ordres de Xavi Hernández i, en un tancar i obrir d'ulls, va convertir-lo en un candidat a tots els títols.
Els aficionats blaugrana, però, tenen encara una espineta clavada, una remor constant instaurada al cervell que els xiuxiueja la paraula prohibida: Champions. L'anhelada orelluda que fa ja 10 anys que es resisteix. Amb Hansi Flick, l'equip ha tornat a competir a Europa després d'anys d'encadenar fracassos, però, primer l'Inter de Milà –amb un final tràgic–, i enguany l'Atlètic de Madrid –amb una eliminatòria molt polèmica–, han esguerrat el somni blaugrana de portar la Champions a Barcelona.
L'obsessió de (tornar a) regnar a Europa
Si l'any 2015, després d'aixecar la cinquena Champions, algú els hagués dit als culers que, 10 anys després, encara no haurien guanyat la sisena, segurament l'haurien tractat de boig. Aquesta és, en si mateixa, l'essència del futbol, sempre imprevisible. Ni Valverde, ni Setién, ni Koeman, ni Xavi, ni, per ara, Flick, han estat capaços de guanyar l'orelluda com a entrenadors del Barça –i això que els tres primers comptaven amb el petit avantatge de tenir Leo Messi a l'equip–.
La concatenació de desfetes europees han fet que guanyar la Champions es converteixi en una obsessió pel barcelonisme i, també, per la plantilla blaugrana. A banda de les declaracions de Flick després de l'eliminació contra l'Atlètic de Madrid, mencionades abans, en les quals afirma que "el més important és guanyar la Champions", molts jugadors de l'equip també remen en aquesta direcció.
"La paraula d'un home sempre es compleix... i la portarem a Barcelona", va dir Lamine Yamal, fent referència a la Champions, en un post a xarxes després de caure davant els matalassers. En són exemple, també, Eric Garcia, que va afirmar que "aquesta generació de futbolistes volem portar-la a Barcelona", o Ferran Torres, que va sentenciar: "Tornarem per guanyar-la".
El model, problema o solució?
Després de l'eliminació contra l'Atlètic de Madrid, marcada per les expulsions de Pau Cubarsí, al partit d'anada, i Eric Garcia, a la tornada, el ja famós "entorn Barça" ha obert un debat candent: es pot guanyar la Champions jugant com ho fa el Barça de Flick? Ple d'erudits han intentat posar fil a l'agulla per respondre a aquesta qüestió, criticant el model de l'alemany o titllant-lo de "suïcida"; fins i tot, Toni Kroos o Thierry Henry han arribat a sentenciar que "no pots guanyar la Champions jugant així".
Aquestes afirmacions contrasten amb la postura de Luis Enrique i Vincent Kompany, entrenadors del PSG i el Bayern de Múnic, respectivament. Francesos i alemanys han regalat una de les millors, sinó la millor, eliminatòria de semifinals de la història de la competició europea, amb un festival ofensiu que va acabar 5-4 al partit d'anada. Finalment, els francesos es van imposar.
Si es miren les dades, el Barça de Flick pot presumir d'haver marcat 310 gols en 112 partits oficials, que representa una mitjana de gairebé tres gols per partit. D'aquests gols, 75 han estat marcats a la Champions, en un total de 25 partits. A banda, l'equip ha completat fins a 19 remuntades d'ençà que l'alemany va arribar a la banqueta culer; és a dir, que ha acabat guanyant un partit que, en algun moment, ha estat perdent.
En termes futbolístics, la coneguda com "la metàfora de la manta" diu que, de la mateixa manera que una manta curta no pot tapar els peus i el cap, és difícil trobar l'equilibri entre un equip que marqui molts gols i un que n'encaixi molt pocs. Davant d'aquest dilema, es contraposen dues postures per intentar aconseguir la victòria: el model propositiu de Johan Cruyff, encarnat per Hansi Flick, o l'estil defensiu del catenaccio, d'entrenadors com Fabio Capello o Massimiliano Allegri.
Per sort, i posats a escollir, el Barça té molt clar a quin costat posicionar-se. La filosofia Cruyff és i ha estat pal de pallar de la història moderna blaugrana, que es pot resumir amb una de les seves cites cèlebres, que també serveix per resumir alguns debats eterns sobre l'estil o els riscos que pren l'equip de Flick: "Si marques un gol més que el teu rival, guanyaràs".
Gunyar la Champions, sense guanyar la Lliga?
A Can Barça, el debat del model futbolístic des de l'arribada de Cruyff ha estat innegociable i, com millor han jugat els equips blaugrana, més a prop de guanyar títols han estat. Prova d'això en són el sextet de Guardiola, revolucionant el futbol amb un joc de posició mai vist; el de Luis Enrique, apostant per un joc amb més transicions i deixant brillar un trident històric amb Messi, Neymar i Suárez; o ara Hansi Flick, amb un equip jove i desinhibit com cap altre.
Potser alguna veu discordant demanarà apostar per un joc "més pragmàtic" o "directe" per guanyar la Champions, però la realitat és que el club blaugrana sempre que ha guanyat l'orelluda ha aixecat, també aquella temporada, la Lliga. Aquesta dada no és pas menor, ja que per guanyar el torneig de la regularitat necessites, o bé un jugador superlatiu com Leo Messi, o bé un equip dominador a partir del seu futbol (o totes dues coses). Ni de bon tros, però, això vol dir que guanyar la Lliga equivalgui a aixecar, també, la Champions, però sí que deixa entreveure que la identitat del Barça no és només guanyar, sinó com ho fa.
"Pluja de Champions" a 600 quilòmetres
El problema no és només que el Barça porti 10 anys sense guanyar la Champions, que també, sinó que en aquest període el Reial Madrid n'ha guanyat fins a cinc. Aquesta sequera recent, però, contrasta que el club blaugrana és el segon equip que més orelludes ha aixecat el segle XXI: quatre (2006/2009/2011/2015). El segueixen el Bayern de Múnic amb tres, Chelsea, Liverpool i Milà amb dues, i Porto, Inter de Milà, Manchester United, Manchester City i PSG amb una. El que més n'ha guanyat és el Reial Madrid, amb set títols.
El contrast amb la "pluja de Champions" que hi ha hagut recentment a 600 quilòmetres de Barcelona, no fa sinó aguditzar el sentiment de frustració de l'aficionat culer que, no només veu que no guanya, sinó que qui ho fa és l'etern rival. Precipitar-se per intentar capgirar aquesta situació podria ser, i ha estat, la decisió fàcil per l'afició i el club blaugrana. Prova d'això en són el reguitzell de crítiques demanant "un mig del camp més físic" i els Alex Song, Arturo Vidal, Paulinho o Kessié que, recentment i amb més pena que glòria, han passat per can Barça.
La idiosincràsia del club, català i catalanista per naturalesa, insta a l'aficionat al patiment i el pessimisme, i xoca frontalment amb l'esperit d'aquest equip de Hansi Flick, despreocupat, atrevit i agosarat. D'aquesta comunió n'està aflorant una relació quasi simbiòtica, però encara en construcció, que, amb paciència i constància, sembla prometre la consecució d'un anhelat colofó final que acabi amb la sequera a Europa: la Champions.
