Aquestes setmanes, mentre totes les lligues europees segueixen aturades pels devastadors efectes de la pandèmia del coronavirus, el campionat bielorús s'erigeix novament en l'excepció que confirma la regla. Aquest cap de setmana es va jugar la seva quarta jornada.
Així, doncs, mentre el vell continent segueix confinat com a mitjà per combatre l'extensió d’un virus que s'ha revelat devastador, Bielorússia confirmarà la seva condició singular desenvolupant una vida més o menys normal amb les botigues, els centres comercials, els bars i els restaurants ben oberts malgrat els 2500 casos i els 26 morts que el país registrava el cap de setmana.
Només el consell de restar a casa adreçat als majors de 65 anys, les restriccions en els bars de nit i les càmeres tèrmiques instal·lades als estadis per controlar la temperatura corporal del públic han posat de manifest que la situació potser no és tant normal com es voldria aparentar.
L'excepcionalitat de Bielorússia, però, va força més enllà de la seva singular opció a l'hora de combatre la pandèmia. De fet, el país és descrit sovint com "la darrera dictadura d’Europa" pels opositors al seu excèntric president, Aleksandr Lukaixenko, el mateix que ha afirmat que el coronavirus "són coses que passen i que el que cal és no entrar en pànic". O que "el tractor i el camp curen a tothom", i que si no ho fan cal tenir present que "l’alcohol no només serveix per rentar-se les mans i que prendre'n una copeta al dia va molt bé per emmetzinar al virus".
Per si els bacteris no morissin amb aquestes solucions, en proposa un parell més: anar a la sauna dos o tres cops per setmana i practicar hoquei sobre gel, l'autèntic esport nacional, ja que el virus no sobreviu al congelador.
Lukaixenko durant l’exhibició d’un tractor de fabricació bielorussa, una de les joies de la seva producció i un dels remeis proposats conta el coronavirus Foto: @BelarusMiniInfo
Lukaixenko es defensa de les acusacions que el presenten com un dictador esgrimint les seves cinc aclaparadores victòries a les eleccions presidencials. La darrera, el 2015, amb gairebé un 85% dels sufragis favorables, una xifra que espera revalidar aquest estiu, quan hi ha prevista una nova cita amb les urnes.
La veritable singularitat de Bielorússia prové del fet que és l'últim reducte del planeta on encara es mantenen vigents importants vestigis de la política soviètica. Al marge de la propietat estatal del gruix de l'economia, l'imaginari construït per Lukaixenko des de 1994 és el d'un estat que viu a l'ombra de la vella glòria soviètica.
Un fet que es pot constatar amb una senzilla passejada pels carrers de Minsk, la seva capital, on hi abunden les falçs i els martells, les escultures dedicades a Lenin o, fins i tot, a Fèliks Dzerjinski, el fundador de la Txecà, la policia secreta dels bolxevics que amb el pas del temps es va convertir en l'arxiconegut KGB.
Estàtua dedicada a Fèliks Dzerjinski als carrers de Minsk Foto: @ladentdeloeil1
És per aquesta raó que segurament encara sorprèn més que, en un temps en el que pràcticament totes les activitats esportives estan aturades, el món hagi adreçat la seva encuriosida mirada al campionat bielorús, iniciat fa poc més tres setmanes coincidint amb l'esclat europeu de la crisi sanitària, i format per setze equips que s'enfronten entre primavera i tardor de l'any natural per adoptar després una llarga aturada hivernal.
Que l'activitat esportiva bielorussa, d'acord amb la tradició soviètica, estigui fortament controlada per les autoritats, com ho demostra que el comitè olímpic l'encapçali el mateix Lukaixenko o que les diferents federacions esportives es trobin en mans de figures properes a l'entorn presidencial, no ha impedit que els seus regents vegin en la situació actual una oportunitat per al negoci.
Si bé l'hoquei sobre gel bielorús ha tingut sempre un notable reconeixement internacional fins al punt que la seva selecció es va proclamar campiona del món en el mundial que Minsk va acollir el 2014, el cert és que el seu futbol no era objecte d'atenció del gran públic més enllà de les reeixides actuacions a nivell continental del principal dels seus clubs, el BATE Borisov.
La situació actual ha permès que un campionat de futbol que a penes generava ingressos i que congregava una mitjana propera al miler d'espectadors per partit s'hagi convertit en l'única distracció per als qui, arreu del continent, no poden viure sense veure futbol en directe.
Els afeccionats de l’Slaviya de Mozyr fan broma, durant el partit contra el BATE, sobre que les competicions bielorusses siguin les úniques en marxa a Europa Foto: @fanatikcomtr
Així, doncs, l’audiència de la lliga bielorussa s’ha multiplicat en aquestes darreres tres setmanes i els seus drets ja s'han venut a televisions de Rússia, d'Ucraïna, d'Israel, de Sèrbia i de Croàcia. Un balanç econòmic que, tot i estar molt lluny de les xifres astronòmiques que es mouen en el negoci dels drets de televisió, és tota una benedicció per una competició que sembla estar, per primera vegada des de la seva creació el 1992, l'any després de la independència del país, en disposició de guanyar diners.
Tampoc és casual la mirada que les cases d'apostes han adreçat al campionat bielorús. Amb pràcticament tot l'esport mundial aturat a l'espera de temps millors, la lliga bielorussa s'ha convertit en un dels pocs espais on les apostes esportives encara poden continuar el seu negoci que més enllà d'aquest país només troba competicions en marxa a Nicaragua, a Burundi o al Tadjikistan.
Aquestes circumstàncies s'afegeixen al moment dolç que viu el futbol bielorús amb la seva selecció a dues passes (ha de vèncer a Geòrgia i posteriorment al guanyador de l'eliminatòria Kosove-Macedònia) de classificar-se per primera vegada en la seva història per a la fase final d'una Eurocopa. En concret, de la que havia de celebrar-se aquest estiu i que el coronavirus ha ajornat fins l'any vinent.
Un seguidor amb mascareta durant un partit de la tercera jornada de la lliga bielorussa Foto: @CompleteSports
Tot i així, no tothom comparteix l'absència de mesures serioses per combatre la Covid-19 que duu a terme el govern de Lukaixenko. Els primers a manifestar-ho obertament han estat els grups d'afeccionats més radicals de dos equips de futbol, el Neman Grodno i el Shakhtyor Soligorsk, que han demanat als seguidors dels seus equips quedar-se a casa i no anar als partits i als seus rivals que no es desplacin pel país per evitar el risc que això comporta per a la propagació del virus.
Aquests grups ultres, sovint vinculats a l'extrema dreta, un fenomen que no deixa de ser curiós per un país on el comunisme soviètic és ben present en l'imaginari públic, s'han erigit en els primers opositors declarats a la política sanitària governamental.
Vista de la central nuclear de Txernòbil després de l’explosió del seu quart reactor Foto: Laski Diffusion
Un fenomen que amenaça d’estendre’s sobretot si la memòria dels bielorussos els porta a recordar una altra gran catàstrofe en què les autoritats van afirmar que la situació estava sota control i no generava riscos. Parlem de l'accident nuclear de Txernòbil, l'abril de 1986, que va tenir lloc a poc menys de vint quilòmetres de la frontera bielorussa i durant el qual els dirigents de l'aleshores república soviètica van mantenir les activitats públiques, entre elles la desfilada de l'1 de maig, sense ser conscients que Bielorússia acabaria essent el país més castigat per aquella gran tragèdia nuclear.