Han passat quatre estius i el Barça segueix exactament igual que en aquell primer mercat de fitxatges de la nova era Laporta. Un mercat que els aficionats culers mai oblidaran. El segon mandat de l’advocat barceloní va començar amb un dels traumes més sagnants de la història del Barça, la sortida del futbolista que més ha impactat en el joc i en el palmarès del conjunt barcelonista. Leo Messi s’acomiadava entre plors desconsolats del club de la seva vida poques hores després de donar per feta la seva continuïtat. El gran problema que va evitar que el ‘10’ seguís vestint de blaugrana és el mateix problema que el Barça té en l’actualitat: el límit salarial de la Lliga.
Joan Laporta és el millor venedor d’il·lusions dels 125 anys de vida del club. Un orador excel·lent, un hipnotitzador. Informat, capacitat per a la posició, valent. Astut, també. Però en aquest segon mandat, l’èxit no l’acompanya. Tampoc la gestió, per a la qual no s’ha envoltat dels millors sinó dels més fidels i dels qui li han pogut facilitar l’accés a la presidència. Tampoc va fer una bona gestió Bartomeu, i la cosa va com va anar. D’aquí plora la criatura. Bartomeu va esbudellar el Barça i Laporta no ha estat capaç -encara- de cosir les ferides, que encara couen. Bartomeu va deixar el Barça amb un deute de 1.350 milions d’euros i pèrdues operatives anuals, que només s’eixugaven per operacions financeres de dubtosa legalitat fetes a última hora (els intercanvis Cillessen-Neto o Arthur-Pjanic). Tres anys i mig després, el deute s’ha reduït únicament fins als 1.200 milions, amb un Espai Barça que el farà augmentar fins gairebé els 2.700 milions.
Messi no va poder seguir al Barça perquè l’entitat barcelonista no tenia marge al límit salarial. Hauria hagut de marxar més de mitja plantilla per encabir-hi el sou de l’argentí, que aquell 30 de juny del 2021 havia acabat contracte. Laporta va confiar que seria fàcil renovar-lo. “Ho arreglem amb un asado”, va dir. Però, tot i que no ho era, pocs dies abans de confirmar la seva sortida, els principals directius del Barça i Javier Tebas, president de la Lliga, brindaven amb cava al pis del mateix Laporta. Què celebraven? Que el Barça signaria l’acord proposat per la Lliga amb el fons d’inversió CVC per cedir part dels drets televisius futurs i que, gràcies a això, Messi seguiria vestint de blaugrana. Cap de les dues coses va succeir. Alguns directius amb pes s’hi van oposar i Ferran Reverter, encara CEO del club, va negar-s’hi en rodó. No era un bon acord pel club. I sense CVC i havent inflat les pèrdues de l’últim any de mandat de Bartomeu, el Barça es va quedar sense Messi.
Quatre anys després, estem igual. Laporta segueix venent parts de Bridgeburg Invest (l’empresa que gestiona Barça Studios) per quadrar els números, esbufegant perquè marxin jugadors amb sous alts i pendent del límit salarial que li quedarà per poder inscriure nous futbolistes, entre els quals s’hi troba l’únic fitxatge de pes d’aquest estiu, l’egarenc Dani Olmo. La venda per 25 milions d’una part accionarial de Bridgeburg a l’empresari de càtering Aramark no ha estat suficient. Encara falten diners, com l’estiu passat i com l’anterior. Estius de palanques -per no dir venda de patrimoni- en els quals el mateix Laporta ha acabat dipositant un aval personal per poder inscriure futbolistes.
Unes inscripcions que han estat celebrades com si es tractessin d’operacions extraordinàries. I ho són, però l’origen de l'anormalitat és negatiu, no pas positiu. Que el Barça no pugui inscriure els seus fitxatges és greu i comparar-lo amb el Betis o el Getafe, que també tenen problemes de límit salarial, és fer trampes. Cap dels dos equips té els ingressos que té el Barça, ni estan capacitats per treure centenars de milions pels seus actius patrimonials. El Barça, que es considera el millor club del món i que, per facturació, és sempre al TOP-5 de la llista Forbes, no pot celebrar com una victòria les inscripcions de Pau Víctor, Pablo Torre i Álex Valle. I encara menys la d’Íñigo Martínez, que ha entrat amb la fitxa de lesionat Araujo. El club, en el seu 125è aniversari, no mereix celebracions menors.