L’únic gran club del món que pertany íntegrament als seus socis, que no ha modificat l’estatus social des de la seva fundació i que competeix a l’elit del futbol amb el Barça és el Real Madrid. Es podria pensar que tenen models de propietat diferents, que el club blanc pertany a un magnat i que els diners els gestiona un consell d’administració liderat per Florentino Pérez. Doncs no és així. Tots dos clubs tenen una organització social idèntica. Exactament la mateixa. Com és possible, doncs, que estant tots dos en un nivell esportiu similar, competint pels mateixos títols i lluitant per ser el club amb més seguidors en tot el planeta estiguin en situacions econòmiques tan diferents? Per què el Madrid és una entitat sostenible, sanejada i sense problemes per fitxar els millors futbolistes del món i el Barça està passant per un dels moments més complicats de la seva història, sense poder inscriure jugadors, amb un deute de més de 1.200 milions i amb molt poca entrada de caixa?
El problema no és la propietat. No és el model. És la gestió. Aquí rau la gran diferència entre el Barça i el Madrid. El gran club de la capital d’Espanya té un president gairebé plenipotenciari que professionalment no genera cap mena de dubte sobre les seves capacitats. És un empresari de primer nivell. Amb moltes amistats amb el poder polític, amb contactes en l’esfera judicial i econòmica de l’Estat i amb les connexions més o menys agradables que el fan ser un personatge respectat i a la vegada temut. Però és un empresari d’èxit que sap fer funcionar una empresa gegant i que s’envolta de qui considera els millors. No discutirem ara si ens agradaria tenir un Florentino al Barça (ja avanço ara que a mi, gens), però sí que es pot discutir el perfil professional dels presidents que ha tingut el club blaugrana en els darrers anys.
I no només parlem de perfil, sinó de voluntat de constituir una estructura inalterable amb els millors executius del món. El Barça no aixeca el cap perquè no pot. Cada quatre, cinc o sis anys, el Barça enderroca tot el que ha construït i comença de nou i de zero. Cada junta directiva crea les seves parcel·letes de poder i col·loca els seus en cada posició estratègica. Tota l’estructura executiva, és a dir, qui ha de gestionar el dia a dia del club i traçar les línies estratègiques de creixement i consolidació, marxa en bloc quan una junta acaba mandat i és substituïda per una nova fornada d’alts càrrecs posats a dit pels qui han guanyat les eleccions. I aquests executius es carreguen els treballadors de confiança dels executius anteriors i en posen de nous. Quan s’ha de consolidar un projecte, als 3 o 4 anys de començar una feina, és el moment en el qual es destrueix. Així no hi ha manera d’aixecar un club.
Al Madrid, per exemple, José Ángel Sánchez n’és el director general des de fa 18 anys. Des que Ramón Calderón accedís a la presidència després de la primera etapa de Florentino Pérez. I com que és un bon gestor, un bon director general, Florentino no se’l va carregar quan va tornar a presidir el club pel simple fet que vingués de la junta anterior. El Barça no té, avui dia, ni director general. Joan Laporta va deixar clar, quan el CEO Ferran Reverter va dimitir a principis del 2022, que el club culer s’havia de gestionar com una empresa familiar. I així han anat marxant -plegant o empesos a la porta- fins a 23 executius des que Laporta fos escollit el març del 2021.
El gran problema del Barça és el model de gestió. Però tal com està constituït el club i per com estan redactats els seus estatuts, el model de propietat facilita que els presidents i les seves juntes facin i desfacin l’estructura executiva sense un control exhaustiu de compliment d’objectius. Laporta fa de CEO i de vicepresident econòmic i aquí no passa res. Com Bartomeu va fer un temps de vicepresident esportiu i tampoc ningú va aixecar la bandera vermella. En els últims deu mesos, sis exvicepresidents i cinc exexecutius del Barça han passat pels debats de la SER sobre l’actualitat culer. I tots ells ho tenen clar. No n’hi ha hagut cap que mantingui que el model de propietat actual és l’adient. El debat està obert i seria bo que el soci del club s’hi impliqués. Cal un replantejament, però abans de fer entrar capital extern i canviar el model de propietat caldria estudiar si les coses poden canviar actuant fermament sobre el model de gestió.