L’any 1973 el Bayern de Múnic no era encara la màquina de guanyar en què es convertiria poc després. En aquella època, l’equip bavarès tot just podia presumir d’haver-se proclamat campió de quatre lligues alemanyes i el seu palmarès europeu encara estava per estrenar. En serveixi com a mostra que, en la primera ronda de la Copa d’Europa de la temporada 1973-74, els bavaresos van haver de patir de valent per superar el modest Åtvidabergs suec, l’equip originari d’una localitat escandinava que tenia tot just vuit mil habitants, a qui només van poder eliminar després de la tanda de penals. Tot i això, quan el Bayern va conèixer que el seu oponent als vuitens de final d’aquella mateixa Copa d’Europa seria el Dinamo de Dresden, de l’arxienemiga Alemanya democràtica, el seu director tècnic, Robert Schwan, no va dubtar a afirmar, de manera altiva, "el Dinamo no és rival per a nosaltres".
Aquella frase evidenciava la superioritat que l’Alemanya federal, d’orientació econòmica capitalista, creia tenir sobre la veïna Alemanya democràtica, que després de la Segona Guerra Mundial havia abraçat la causa del comunisme. La desconeixença del futbol de l’altre costat del Teló d’Acer, que teòricament era encara amateur per bé que els seus jugadors d’elit es dedicaven de manera completa a la pràctica esportiva i eren considerats com "ambaixadors en xandall" pel règim, va fer que el Bayern menysprees el seu rival pensant que no podria plantar cara a qui acabava de proclamar-se campió de les dues darreres edicions de la Bundesliga.
Més enllà de posar de manifest la pretesa superioritat de l’Oest germànic, aquella eliminatòria, la primera que enfrontava dos equips de la RFA i de la RDA en una competició organitzada per la UEFA, va tenir un evident component geopolític que va fer que tots dos equips, i els estats que tenien darrere, s’esforcessin d’allò més per vèncer la contesa per les implicacions, més enllà de l’esport, que aquesta comportava. De fet, cal tenir present que el Dinamo de Dresden no era només el campió de l’Oberliga de la RDA sinó també un equip estretament vinculat al ministeri de la Seguretat de l’Estat, és a dir, a la temuda Stasi, que exercia un poder omnipresent a l’Est alemany.
El primer dels dos partits d’aquesta eliminatòria d’alt voltatge polític es va disputar en un estadi Olímpic de Múnic que, curiosament, no es va omplir per presenciar aquest primer enfrontament europeu entre les dues Alemanyes. D’entre els gairebé 48.000 espectadors que es van donar cita a les seves graderies, hi destacava la presència d’un miler d’afeccionats procedents de l’Alemanya de l’Est, que havien estat curosament seleccionats per la Stasi que va excloure els qui tenien familiars a l’Oest, els qui tenien antecedents penals, els qui no manifestaven una entusiasta adhesió al règim o fins i tot el qui havien viatjat, el 1971, fins a Varsòvia per animar la selecció de l’Alemanya federal en un partit de la fase de classificació per a l’Eurocopa de 1972 en el que havia estat entès per la policia política com un gest de simpatia per "l’enemic capitalista".
Aquesta singular selecció va fer que el miler d’alemanys de l’Est que es van aplegar a l’Olímpic de Múnic fossin més aviat funcionaris amb un full immaculat de serveis al règim que no pas entusiastes seguidors de l’equip de Dresden. Aquesta circumstància no va evitar, però, que els jugadors del Dinamo donessin la sorpresa imposant-se després dels primers 45 minuts de partit per 2-3. Un fet que va provocar que el president del club bavarès baixés al vestidor a la mitja part i augmentés la prima per la victòria als seus jugadors fins als 12.000 marcs alemanys, conscient que el que estava en joc en aquella eliminatòria anava molt més enllà de l’aspecte purament esportiu.
La mesura va tenir efecte i a la segona meitat del matx el Bayern va capgirar el marcador i es va imposar per un ajustat 4-3 que deixava, però, l’eliminatòria oberta de cara al partit de tornada que havia de celebrar-se a Dresden. El resultat tenia un evident component de sorpresa, però potser no tant si tenim present que en la primera ronda de la competició l’equip de l’Alemanya de l’Est havia eliminat ni més ni menys que a la Juventus italiana, subcampiona en l’edició anterior i una de les grans favorites per acabar aixecant la Copa d’Europa d’aquella temporada.
El partit de tornada acabaria dilucidant, doncs, qui s’imposava en aquella primera eliminatòria europea entre dos equips que representaven les dues Alemanyes ideològicament antagòniques. Conscient de la importància sociopolítica del matx, la Stasi el va preparar a consciència i va desplegar una operació, batejada amb el nom en clau d’"Endavant", que va implicar la mobilització de desenes de milers d’agents d’aquesta policia secreta.
Per tal de garantir que a l’estadi no hi hagués mostres de suport al Bayern i, per tant, a l’Alemanya capitalista, realitzades per ciutadans de l’Est, les autoritats van reservar fins a 12.000 entrades per a policies i informadors de la Stasi, aprofitant que el Dinamo era precisament el seu equip. La resta de localitats, fins a completar les 35.000 de l’aforament, es van distribuir entre els 8.500 abonats a l’equip de Dresden, als quals es van afegir 7.000 obrers de la ciutat que eren considerats com afins al règim, deixant la part restant pel públic general que va protagonitzar llarguíssimes cues per poder comprar una entrada.
A més, cal tenir present que fins a Dresden van desplaçar-s’hi 1.600 afeccionats del Bayern procedents de l’Oest, un bon maldecap per la Stasi que pretenia evitar que els ciutadans de l’Alemanya democràtica hi tinguessin qualsevol mena de contacte. A tal efecte, la policia política va realitzar un desplegament sense precedents que cobria tots els restaurants de la ciutat i els principals indrets d’interès turístic per tal d’evitar les trobades entre els seguidors muniquesos i la població local. En aquest sentit, cal ressenyar que la Stasi va efectuar una trentena de detencions entre ciutadans de l’Est que demanaven marcs occidentals o souvenirs als seguidors del Bayern o que els intentaven vendre entrades a preus desorbitats.
Aquest clima de desconfiança envers el rival també va tenir-lo l’equip bavarès que, a diferència del que la normativa europea obligava, no va voler allotjar-se la nit abans a la localitat que havia d’acollir el partit i ho va fer a Hof, una ciutat de la RFA situada a 180 quilòmetres de Dresden. L’excusa que el Bayern va esgrimir va ser la dificultat d’aclimatació de l’equip a causa de la diferència d’altitud entre Múnic i Dresden, que és tot just de 400 metres. En realitat, el que el Bayern volia evitar era una situació com la que havia succeït durant el campionat d’Europa juvenil que s’havia celebrat el 1969 a la RDA i durant el qual diverses seleccions provinents de països occidentals havien patit uns sospitosos problemes gàstrics i intestinals que havien minvat considerablement la seva capacitat competitiva.
Així, doncs, el Bayern no va arribar a Dresden fins tres hores abans del partit, quan es va instal·lar a l’hotel Newa, un establiment que estava farcit de micròfons i d’agents de la Stasi que vigilaven que no hi hagués cap mena de contacte no autoritzat amb la població local. Tot i això, la policia no va poder evitar que centenars d’alemanys de l’Est es congreguessin vora l’hotel per saludar els jugadors bavaresos, cosa que, lògicament, no agradar gens a les autoritats del país.
Un cop començat el partit, el Bayern semblava donar un cop de puny sobre la taula gràcies a dos matiners gols d’Uli Hoeness, que van fer que als dotze minuts el marcador ja reflectís un 0-2 favorable a l’equip visitant. Tot i això, el Dinamo, esperonat pel seu públic, va aconseguir capgirar el resultat i avançar-se per 3-2, una circumstància que enviava el partit a la pròrroga. L’alegria, però, va durar poc i dos minuts després del gol que posava per davant els de Dresden, el davanter Gerd Müller, que ja havia estat l’encarregat de donar la victòria al Bayern en el partit de l’Olímpic de Múnic, va signar el definitiu empat a tres que certificava la classificació dels bavaresos pels quarts de final.
El Bayern havia salvat pels pèls l’honor de l’Alemanya capitalista i havia aconseguit derrotar, per la mínima i després d’un patiment que no havia ni tan sols imaginat en el moment del sorteig, l’atàvic "enemic comunista". El Dinamo de Dresden, per la seva banda, havia demostrat que tot i el seu pretès caràcter amateur, el futbol de l’Alemanya de l’Est poca cosa tenia a envejar al dels seus veïns capitalistes, una fita que va satisfer els dirigents del país i de la Stasi que veien com havien plantat cara a l’"enemic capitalista".
Aquella soferta victòria, que s’afegia a la que el Bayern ja havia protagonitzat a Suècia en la primera ronda, va obrir el camí perquè l’equip bavarès acabés proclamant-se campió de la seva primera Copa d’Europa després d’eliminar als quarts de final el CSKA de Sofia búlgar, a les semifinals a l'Ujpest de Budapest hongarès, per acabar imposant-se a l’Atlètic de Madrid espanyol en una final que va necessitar dos partits per acabar dilucidant qui era el campió.
Aquesta primera victòria europea del Bayern va obrir la porta a l’època daurada del club, que va aconseguir guanyar la màxima competició continental en tres ocasions consecutives convertint-se així un equip de llegenda i en un dels grans clubs continentals europeus amb un palmarès més que envejable.