El Barça és una trituradora de persones. Ho diuen les mateixes que han estat dins el club i que, un cop fora, poden respirar sense por a ofegar-se en un ambient tòxic com pocs n’existeixen en aquest país. No és d’ara, això. Ve de lluny, de fa molts anys. Lluites internes per quotes de poder, egocentrismes, enveges i, sobretot, cops de colze per guanyar-se la confiança del president de torn. És un dels grans problemes que fan que el Barça no acabi de funcionar com un rellotge. Persones de molt talent i especialitzades en àrees concretes acaben marxant fastiguejades per la intervenció d’altres personatges que res coneixen de la seva àrea, però que acaben tenint poder de decisió per la seva proximitat amb els que manen. Això ha passat i seguirà passant mentre el model de gestió faciliti l’entrada d’amics, coneguts i saludats i expulsi el talent que s’atreveix a discutir decisions de l’àrea de presidència o del seu entorn més proper.
Un dels departaments amb més tendència al canvi, com si es tractés de la banqueta del primer equip de futbol, és el de comunicació. Des del 2010 fins ara, el Barça ha tingut vuit directors de comunicació. Vuit en tretze anys. Els directors aguanten molt poc temps al capdavant de l’entitat, engolits per la crítica permanent -interna i externa- i per la desorbitada obsessió de controlar la informació que publiquen els mitjans i l’opinió pública que d’aquesta informació se’n deriva. És una tendència que els periodistes rebem més missatges de pressió per alguna notícia publicada o per una opinió personal que no pas respostes a peticions d’informació. És una lluita sense fi, una batalla que s’acaba cruspint els professionals del club i que, fins i tot, provoca que els presidents prenguin partit i passin a l’acció contra tot allò que es mou i que no té afinitat amb el seu equip directiu. Allò tan antic de l'“amb mi o contra mi”.
No se’n salva cap. Des de Montal i els Morenos -que empaitaven periodistes crítics-, passant per una època fosquíssima amb Núñez i el seu bomber piròman Anton Parera, Gaspart, i una etapa moderna amb Rosell, Bartomeu i Laporta en la qual les xarxes socials s’han convertit en el canal més putrefacte on cada trinxera diu la seva, sense filtres i sense matisos, de la manera més barroera possible. A les xarxes tot s’ha accentuat. I, encara que sembli el contrari, entre els entorns culers hi ha més odi que mai. Un odi que, precisament, els líders d’aquests corrents d’opinió podrien dignar-se a condemnar. Això ajudaria a rebaixar la tensió en la qual vivim no només els aficionats del Barça, sinó també els periodistes, els polítics i, fins i tot, els mateixos futbolistes i entrenadors.
Aquesta obsessió per controlar les xarxes neix amb la victòria electoral de Sandro Rosell. Rosell es va proclamar president del Barça el juliol del 2010, pocs mesos després que Twitter experimentés el seu gran creixement. Aquesta xarxa de micromissatges es va convertir en un nou canal de comunicació. Allà s’hi registraven periodistes, mitjans, opinadors i tot un grapat de persones que aquella nova junta directiva volia tenir controlades. “Molt de compte amb el que es diu a Twitter, que arriba al president del Barça”, se’ns deia en aquella època. Rosell va decidir contractar una persona, Ignasi Soriguera, perquè es dediqués a monitorar les xarxes i en fes informes detallats. I se li podia demanar tranquil·lament un arxiu amb totes les vegades que un periodista havia criticat el president. Documents que tenien com a tret inconfusible un subratllador groc que assenyalava els detalls més importants.
L’obsessió va arribar a ser tan gran que, l’any 2017, després que Bartomeu guanyés les eleccions, ja no només es monitorava el que es deia del president i de la junta sinó que es va contractar una empresa especialitzada a manipular l’opinió pública a través de les xarxes (Nicestream) perquè generés perfils falsos i es dediqués a comentar notícies, atacar personatges de l’entorn, polítics, periodistes, exjugadors, exentrenadors, i defensar a capa i espasa la gestió del mateix Bartomeu. És el cas Barçagate, que segueix en fase d’instrucció al jutjat número 13 de Barcelona amb Bartomeu i tres alts executius del seu mandat investigats per administració deslleial. La mà dreta de Bartomeu, Jaume Masferrer, tenia clar que ja no només era necessari observar, sinó que calia intervenir.
Bartomeu no tenia un exèrcit de fidels que remés a favor seu. Probablement per això va necessitar l'ajut d’experts. Un ajut que Laporta no necessita.
El laportisme és pràcticament una religió -com ho era el nuñisme- i el seu líder no es discuteix. A les xarxes, la seva trinxera és la majoritària. Com a mínim, la que fa més soroll. Molts a cara descoberta, però d’altres sota pseudònim -algun formant part, fins i tot, de la comissió social del Barça-, fan la mateixa tasca que feia Nicestream però sense cobrar. Perquè s’estimen Laporta. Ataquen a qui consideren contrari al president i controlen què diuen la premsa i els seus opinadors. No hi ha missatge crític amb Laporta que no tingui una resposta d’aquest entorn, més o menys educada, amb més o menys mala bava, amb difamació inclosa o sense. Però sempre hi és.
Personatges que demanaven transparència a Bartomeu i voluntat d’investigació a la premsa ara pregonen precisament el contrari. Periodistes que no acostumen a comprar el relat oficial reben cada vegada que obren la boca, en especial els vinculats al diari Ara, considerat per aquest corrent el pamflet de Víctor Font (hi té accions) i, per tant, enemic a batre del laportisme. No hi ha article de Xavi Hernández, Sergi Escudero, Martí Molina o opinió de Marta Ramon que no rebi desenes de comentaris difamatoris. I això no ho frena ningú, podent fer-ho. No són els únics. La Vanguardia, la SER o ara El Periódico amb tota la investigació de les obres del Camp Nou també en són víctimes.
Les xarxes són el gran cavall de batalla, però els mitjans tradicionals encara tenen certa utilitat per als qui volen dirigir el club. Marçal Lorente cobrava 50.000 euros anuals del Barça en concepte de publicitat a un programa de ràdio que escoltaven dos gats en una emissora sense freqüència legal, després de participar activament en la campanya electoral del 2015 en favor de qui acabaria sent president i de no poder entrar al club tal com li havien promès. Precisament, en aquella campanya es va crear un mitjà digital (Entorno Blaugrana) que només atacava Laporta. I ara, a través del conegudíssim El Triangle, es difama dia rere dia el mateix Laporta i tota una sèrie de periodistes, mitjans i membres de l’entorn crítics amb la gestió de Rosell i Bartomeu.
El Triangle, precisament, va publicar amb pèls i senyals una picabaralla verbal que van tenir Víctor Font i Jaume Giró (exconseller i exmembre de la candidatura de Joan Laporta) després d’un debat electoral a la SER. Es va produir fora de micròfons. Aquella història no anava signada, com cap altra publicada des d’aquelles eleccions fins avui a la secció Clam Nou, però en aquella sala només hi eren presents els tres participants (Font, Giró i Ramon Artigas, representant econòmic de Toni Freixa), els dos moderadors del debat (Sergi Escudero i un servidor) i els tres directors de comunicació de la campanya: Albert Roura (Font), Àlex Santos (Laporta) i Francesc Perearnau (Freixa). Aquesta setmana, un error ha propiciat que un article contra Laporta a El Triangle dugués la firma de Francesc Perearnau. Quan ens en vam adonar de seguida van esborrar-ne el nom. Però quina casualitat que fos ell. No ens ho esperàvem.