En les darreres setmanes s’ha engegat, i amb més força que mai, un debat en l’entorn del Barça que centra el seu focus en la conversió en Societat Anònima Esportiva i en la venda d’un percentatge minoritari del club a una empresa externa. Una operació que signifiqui l’entrada de diner fresc i el sanejament d’una entitat que acumula un deute superior als 2.000 milions d’euros -incloent l’Espai Barça- i que no factura anualment la xifra suficient per acomplir amb el pagament de les quotes tal com estan acordades amb bancs, asseguradores i fons d’inversió. Cada poc temps, el Barça ha d’anar refinançant el seu deute i, en conseqüència, augmentant la xifra final a retornar perquè els tipus d’interès cada vegada son més alts. De fet, el club ja té previst el refinançament d’una part del deute de l’Espai Barça al qual ha de fer front abans del 2028: concretament, més de 800 milions a tornar en els pròxims cinc anys. Inviable si només s’aconsegueixen beneficis d’11 milions d’euros, tal com està contemplat en el pressupost 2023-24.
En un debat a SER Catalunya, Jaume Roures va deixar caure que vendre un 30% del club significaria per al Barça l’entrada d’uns 1.500 milions d’euros. Així s’arreglarien tots els problemes econòmics que arrossega el club. Altres experts no ho veuen igual. Marc Ciria, financer i persona molt activa en l’entorn culer, té clar que qui es quedarà el club son els creditors i que, per tant, no hi haurà una injecció de capital sinó la conversió del deute en accions del club.
Sigui com sigui, amb l’ingrés de diners o sense per la compra d’un paquet accionarial, l’entrada de socis externs no garanteix l’èxit d’un club de futbol. I encara menys si qui adquireix aquestes accions és un fons d’inversió l’objectiu únic del qual és fer diners i acabar-lo venent per una quantitat superior al preu de compra. Hi ha clars exemples de fracàs: l’Inter de Milà ha canviat de mans tres vegades en els últims deu anys i els últims números reflecteixen unes pèrdues de 85 milions d’euros; a la mateixa ciutat, el Milan també ha canviat de mans tres vegades després que Silvio Berlusconi es vengués el club l’abril del 2017; sense anar més lluny, el València de Peter Lim és un autèntic despropòsit i un pou sense fons.
Evidentment, de clubs-empresa n’hi ha que funcionen. El Benfica i el Bayern de Munic, que tenen models similars de propietat compartida entre els socis de tota la vida i empreses de reconegut prestigi, sí que tiren endavant. Però aquí no parlem només del model de propietat, sinó també del model de gestió, el principal i més greu problema del Barça. El Bayern, per a qui els partidaris de la conversió a SA és l’exemple a seguir, té la majoria (75%) en mans dels seus gairebé 300.000 socis, mentre que l’altre 25% pertany a Allianz, Adidas i Audi, tres grans empreses de Baviera. Per tant, els accionistes no tenen el control absolut del club. Els socis en segueixen tenint la majoria, ratifiquen el seu president en les assemblees, aproven els comptes anuals i tenen participació activa. Les tres empreses no poden fer fora el president ni el director general, però els mecanismes de control són estrictes i les mesures perquè els gestors no s’aprofitin del seu càrrec són efectives. Al Bayern, ningú amb ascendència personal sobre el president podria intervenir en el concurs per a l’adjudicació d’un contracte de seguretat privada. La gestió està blindada a aquest tipus de corrupteles.
Des que Ferran Reverter va plegar el febrer del 2022, el Barça treballa sense CEO. Alguns directius han agafat més pes, a la vegada que també ho han fet certes persones de confiança com Alejandro Echevarría, l’excunyat de Laporta que va haver de plegar com a directiu durant el primer mandat de l’advocat per haver format part del patronat de la Fundación Francisco Franco. I aquí rau el problema. En el model de gestió, en la professionalitat que envolta la presa de decisions i en la poca seguretat que garanteixen els mecanismes de control. Només cal veure el fraccionament de factures en el cas Barçagate en l’etapa Bartomeu. El club està carregat d’executius i treballadors híper-professionals, però al Barça les persones que prenen decisions es poden comptar amb els dits d’una mà i encara en sobren. Per tant, ni vendre el club sencer ni vendre’n una part sense professionalitzar el model de gestió no garanteix cap millora. Comencem per la base: deixar de gestionar el Barça com una empresa familiar, com diu el mateix Laporta.