Ara fa tot just 40 anys, el 5 de maig de 1981, la vida de Bobby Sands s'apagava després de seixanta-sis dies en vaga de fam per reivindicar l'estatut polític per als presoners republicans. La tràgica mort d'aquest jove dirigent de l'IRA, l'Exèrcit Republicà Irlandès, la primera de les deu que es van comptabilitzar entre els vaguistes de fam dels blocs H, el va convertir en un autèntic símbol universal de la lluita per la llibertat d'Irlanda. En bona part, perquè en plena protesta contra el règim carceller imposat per la primera ministra conservadora Margaret Thatcher, Sands va ser elegit diputat al parlament britànic.
Al llarg dels 27 anys de la seva curta però intensa vida, Bobby Sands va mostrar diverses facetes que anaven des de la de militant clandestí del moviment republicà irlandès a la de comandant dels presos de l'IRA tancats a la presó de Long Kesh, passant per la seva condició de pare, de poeta, de periodista i de narrador. Unes tres darreres vessants, cultivades durant els seus anys d'empresonament. A aquestes facetes, però, cal afegir-n'hi també una de menys coneguda: el passat futbolístic del màrtir dels blocs H.
Bobby Sands a la presó de Long Kesh, en un dels mòduls dels blocs H Foto: @DoireOSF
Durant la seva adolescència, a finals dels anys 60, Bobby Sands va jugar com a lateral esquerre en un dels equips juvenils més prometedors del nord d'Irlanda: l'Star of the Sea Youth Club. Un conjunt originari de la localitat de Rathcoole, al nord de Belfast, que tenia evidents reminiscències catòliques, ja que adoptava un dels títols, el d'Estrella del Mar, amb els que era tradicionalment coneguda la verge Maria. Una denominació compartida pel centre educatiu on estudiava el jove Sands, una escola religiosa batejada amb el nom d'Stella Maris.
Tot i la seva filiació catòlica, l'Star of the Sea sempre es va caracteritzar per la seva obertura de mires i per acceptar a les seves files a joves futbolistes de totes les creences religioses, rebutjant així el sectarisme i la segregació que regien la gran majoria de les entitats civils i esportives nord-irlandeses.
En certa manera, l'Star of the Sea era un mirall de la Rathcoole que l'acollia. Una zona perifèrica construïda durant la dècada dels 50 on convivien una majoria de famílies protestants amb una important comunitat catòlica que representava gairebé un terç de la població. Era precisament en aquesta aleshores plàcida Rathcoole on la família de Bobby Sands s'havia mudat a principis dels 60, fugint de l'assetjament sectari al qual estava sotmesa quan vivia a la barriada protestant d'Abbots Cross.
La convivència, més o menys pacífica, entre catòlics i protestants a Rathcoole va propiciar el naixement d'un club on tots els esportistes, independentment del seu credo religiós, eren benvinguts.
Els integrants de l’Star of the Sea campió d’Irlanda el 1969. Bobby Sands és el quart jugador assegut des de l’esquerra Foto: Bobby Sands Tribute
Una de les normes bàsiques que Liam Conlon, fundador i principal dirigent, va imposar al club va ser la prohibició de les discussions religioses i dels símbols d'identificació comunitària als espais públics de l'entitat. El seu objectiu era estrictament esportiu i passava per construir el millor equip del futbol juvenil irlandès. Una fita que va ser assolida el 1969 quan l'Star of the Sea es va proclamar campió de la competició futbolística que agrupava tots els clubs juvenils de l'illa d'Irlanda.
Aquella generació de joves jugadors, amb un talentós lateral esquerre anomenat Bobby Sands, va acumular títols i triomfs al llarg de dos anys durant els quals només va conèixer la derrota en un parell d'ocasions.
En un nord d'Irlanda que començava a esquinçar-se fruit de la revolta de la comunitat catòlica que exigia la igualtat de drets civils i polítics, l'Star of the Sea va resistir, inicialment, com un dels escassos espais de convivència interreligiosa. La seva plantilla comptava amb jugadors catòlics, protestants i fins i tot mormons. Malgrat tot, el club no va poder sobreviure a l'escalada bèl·lica que van protagonitzar l'exèrcit britànic i les forces paramilitars unionistes d'una banda i l'IRA de l'altra.
De fet, aquell Star of the Sea campió d'Irlanda el 1969 és tota una metàfora dels Troubles que els sis comptats nord-irlandesos van viure des de finals de la dècada dels 60 fins a la signatura dels acords de pau de Divendres Sant de 1998. A les seves files no només s'hi podia trobar destacats militants del moviment republicà, com ara Bobby Sands, sinó que també hi havia joves que posteriorment engreixarien els rengs de les organitzacions armades lleialistes. És el cas del mormó Terry Nichol i del protestant Michael Atcheson, tots dos empresonats per la seva activitat al si de l'UVF, la Força Voluntària de l'Ulster.
Dos voluntaris de l’IRA preparen un còctel molotov envoltats de joves catòlics en una imatge habitual durant els Troubles al nord d’Irlanda Foto: Yan Morvan
Sands, Nichol i Atcheson, que havien compartit vestidor i samarreta, van acabar alçant les armes els uns contra els altres fruit del conflicte que sacsejava el nord d'Irlanda. Per si la situació no fos prou dramàtica, un altre dels integrants de l'equip, el protestant Raymond McCord, que va arribar a realitzar una prova fallida per fitxar pel Manchester United, va veure com l'UVF, a la qual pertanyien dos dels seus antics companys d'equip, assassinava el seu fill i provava de matar-lo en tres ocasions a ell mateix ja que, tot i ser protestant, era acusat pels seus correligionaris de complicitat amb el moviment republicà per la seva permanent denúncia de la violència sectària. Els grups paramilitars protestants també van ser responsables de l'assassinat del germà de Paddy Davison, un altre dels jugadors catòlics d'aquell equip.
L'escalada bèl·lica irlandesa va acabar, doncs, amb la dissolució d'aquell interconfessional Star of the Sea que s'havia proclamat campió d'Irlanda. La majoria de protestants van desertar de l'equip per la seva creixent identificació com a club catòlic. Només Raymond McCord va intentar preservar, sense gaire èxit, la posició no sectària de l'entitat. Una fita difícil quan Rathcoole, el bressol del club, anava camí de convertir-se en un gueto exclusivament protestant fins al punt que l'Stella Maris, l'escola catòlica que compartia referència a la verge Maria amb l'entitat esportiva, va tancar les seves portes el 1993.
Gairebé dues dècades abans, el 1972, la família de Bobby Sands s'havia vist novament forçada a abandonar la seva llar fruit dels atacs sectaris que rebia, traslladant-se a Twinbrook, una barriada catòlica del Belfast oest. Va ser aquell mateix any quan, amb tot just 18 primaveres, Sands va decidir enrolar-se a les files de l'Exèrcit Republicà Irlandès i començar la seva carrera com a militant clandestí per la llibertat del seu país.
Cartell en record de Bobby Sands reclamant la seva condició de presoner polític de guerra Foto: @electionlit
El nord d'Irlanda encetava així una dramàtica etapa on els jugadors de l'Star of the Sea van passar de la complicitat compartida al vestidor a lliurar un combat ferotge amb les armes a les mans. Una batalla que va comportar el sacrifici d'aquell talentós lateral esquerre que va morir com a màrtir de la causa irlandesa en uns blocs H d'infaust record.
Un màrtir que va ser alhora voluntari i comandant de l'IRA, pare, poeta, periodista, narrador i també un prometedor jugador de futbol que avui, quaranta anys després de la seva mort, encara continua essent tot un símbol de la lluita per la unitat i la independència de la seva estimada illa d'Irlanda.