Mare de cor i pediatra de vocació. Així es presenta i defineix la granollerina Anna Estapé. Amb el temps, la seva veu ha anat guanyant prestigi i reconeixement dins del sector de la pediatria. Defensa una atenció als infants sense presses i ja ha publicat dos llibres: En Leo té una rebequeria i La Lia deixa el bolquer. En aquesta entrevista a NacióGranollers, Estapé dona alguns consells de com gestionar els infants, respectant-los i entenent els motius que hi ha al darrere de les seves accions.
Comencem amb les rebequeries, com es gestionen de la millor manera?
Hem de tenir clar que són molt habituals. Passen a tots els països i cultures, formen part del comportament natural del nen. Històricament, s'han entès com un acte premeditat de desobediència o de manipulació, i això no és així. Forma part del mateix desenvolupament dels nens. No ho fan expressament, no ho fan per molestar-nos, ho fan perquè no saben gestionar tot allò que tenen a dins. És una oportunitat per ensenyar habilitats emocionals, per gestionar tot això que sent i per establir connexions dins el seu cervell.
I què podem fer?
Jo utilitzo l'acrònim de la paraula "conrear". Si comencem amb "CON" parlem de connectar amb tu mateix i amb el nen o nena. Moltes vegades reaccionem en funció del nostre estat d'ànim. Molts de nosaltres hem rebut una criança tradicional i activem més aquestes eines de criança tradicional. El que cal és prémer el teu botó de pausa, fer unes respiracions, veure que no van contra nosaltres i llavors analitzar si estic en disposició d'atendre aquesta rebequeria. Per poder calmar un infant hem de connectar amb ell.
I la "R"?
La "R" és de respon. Hem de respondre mantenint la calma, amb empatia tant verbal com no verbal. Hem de respondre amb compassió, amb estalvi de paraules, perquè en aquell moment no estan amb predisposició per escoltar. La "E" de la paraula conrear és d'emoció validada. L'ideal és nomenar i validar la seva emoció, no negar-la, no minimitzar-la, no ridicularitzar-la. Això l'ajudarà a prendre consciència de les seves pròpies emocions. La "A" d'acompanyar és una tasca difícil. Cal esperar una miqueta que el malestar transiti al seu ritme sense pressa. I finalment la "R" és la de reparar, que farem en un segon pas. Quan l'aprenentatge pugui fer-se, en un moment en què estigui tranquil. Es tracta de repassar, reparar i reflexionar.
"Hem de confiar que el nostre fill menjarà el que pel seu cos sigui suficient"
I l'alimentació? Com sabem si estan menjant suficient?
Cadascú té les seves necessitats. En pediatria, avui dia, ja no parlem de quantitats, excepte la proteïna animal, que sí que intentem posar uns límits per intentar no menjar-ne massa. Per la resta, el més important és respectar la sensació de gana i necessitat perquè en un futur puguin estar connectats amb aquestes sensacions. A vegades aquí hem de confiar que el nostre fill o la nostra filla menjarà el que pel seu cos sigui suficient.
I com sabrem que està menjant bé?
Doncs veient que és un nen enèrgic, que corre, salta, juga amb normalitat. Que quan fem les revisions pediàtriques i les corbes de creixement, que és el que mirem als pediatres per veure que el creixement sigui correcte, veiem que ens està creixent dintre del seu carril, dintre de la normalitat i que la resta de l'exploració és normal.
Pel que fa als bolquers, quan s'han de retirar?
Forma part del desenvolupament de l'infant. De fet, és una de les primeres experiències de control sobre el propi cos que tenen. L'inici és molt variable. Es pot donar des d'abans dels dos anys fins a més enllà dels quatre. El més habitual és que comencem a controlar el pipí durant el dia i, posteriorment, aprenguin a controlar el pipí durant la nit perquè el funcionament és diferent. És un tema maduratiu. Nosaltres podem asseure el nen a l'orinal i animar-lo que faci pipí, però només ell podrà aprendre a deixar anar el pipí.
Quins senyals ens indiquen que estan preparats?
Físicament, que camini, que corri amb equilibri i d'una forma coordinada, que sàpiga saltar amb els dos peus junts, que sàpiga pujar i baixar escales amb ajuda, que sàpiga baixar-se els pantalons i pujar-se'ls, que veiem que manté el bolquer sec com a mínim una horeta i mitja. Pel que fa al comportament, que tingui interès, que quan el cridis pel seu nom respongui, que sàpiga seguir ordres senzilles, que tingui ganes de fer les coses per si mateix i que després estigui content quan les compleix.
Més pistes...
En el llenguatge, que reconegui objectes quotidians, que sàpiga verbalitzar, que li molesta el bolquer humit. És bastant important, i a vegades no ho tenim tant en compte, que emocionalment també ha de complir uns requisits: que no sigui un moment en què hi hagi molts canvis a casa. Per exemple, ara que estem al setembre, en plena adaptació escolar, o si ha nascut un germanet, o si hem tingut un trasllat de casa, o si hi ha hagut algun deslletament.
I quan es pot treure el bolquer a les nits?
El control d'esfínters durant la nit funciona de forma completament independent que de dia. Depèn de la maduració del sistema nerviós central i succeeix de forma espontània, o sigui, no es pot accelerar de cap manera. Perquè un nen no es faci pipí a la nit, s'han de produir diverses coses. Reduir la producció de pipí durant la nit es fa a través d'una hormona que secretem, també cal que la bufeta tingui més capacitat per acumular aquest pipí, que no faci contraccions involuntàries i que també que siguem capaços de despertar-nos quan aparegui aquesta sensació de pipí. Si porta dues setmanes seguides despertant-se amb el bolquer sec, llavors es pot plantejar la retirada del bolquer durant la nit.
"Hi ha infermeres especialistes en pediatria que en saben moltíssim i que creen molt bon equip amb els pediatres"
Què li sembla que alguns pares no vulguin vacunar els seus fills?
Les vacunes són meravelloses, ens han ajudat a protegir-nos d'un munt de malalties. Tant els meus fills, com els meus pacients, els recomano la vacunació. A internet es pot trobar moltíssima informació, però no sempre és real. Amb les famílies que no volen vacunar els nens, el que s'ha de fer és parlar-hi, obrir un espai de conversa per escoltar-los. Saber quines pors hi ha al darrere, intentar desmitificar mites. Cal donar tota la informació perquè la família prengui la seva decisió.
Com valora l'atenció pediàtrica del sistema públic de salut?
És un tresor, tenim molta sort com a pacients i com a persones de tenir-lo. Tenim uns professionals de la salut molt ben formats i entregats a la medicina. És cert que té certes mancances, sobretot pel que fa a la falta personal. Pel que fa a pediatres, a vegades metges de família han de cobrir les places de pediatria per falta de professionals. Hi ha infermeres especialistes en pediatria que en saben moltíssim i que creen molt bon equip amb els pediatres.
Quan va saber que volia ser pediatre?
Des de ben petita. De fet, vaig estar treballant durant uns anys al sistema públic i em vaig adonar que no era el que jo m'havia imaginat. El fet de veure pacients un darrere l'altre, sense dedicar els temps que es necessita per atendre'ls, no és el que jo volia. No és tan fàcil dir al nen que obri la boca... has de jugar amb ell, has de connectar amb ell, has de dedicar-li més temps perquè no tingui por. Trobava que em faltava aquest temps i que jo no estava atenent les famílies tal com m'agradaria.