Si bé Catalunya ara està acostumada als missatges Es-Alert per risc d'inundació o d'incendi, Protecció Civil també n'ha arribat a emetre per perillositat química. Al maig del 2025, va notificar el confinament de 150.000 persones al Garraf i el Penedès per la formació d'un núvol tòxic a Vilanova i la Geltrú. Aleshores, es va incendiar un magatzem de productes per a piscines on hi havia 70 tones de clor.
No són casos aïllats. L'Estat compta amb més de 800 instalacions subjectes a la normativa europea Seveso, que regula les indústries amb substàncies perilloses. Catalunya concentra el nombre més elevat amb risc alt, sobretot al pol químic de Tarragona. Allí, el gener de 2020, l'explosió d'un reactor de l'empresa IQOXE va matar tres persones.
El risc químic no es desplaça només per l'aire: també arriba a través d'abocaments als rius i al mar, d'accidents en el transport de mercaderies perilloses o d'incidents quotidians, com ara les fuites de clor en piscines.
Com prevenir-los i gestionar els accidents
La prevenció comença molt abans de l'accident: amb inspeccions, plans d'autoprotecció en cada empresa, distàncies de seguretat aplicades en l'urbanisme i plans d'emergència exterior que coordinen protecció civil, bombers, serveis sanitaris i ajuntaments. Un bon exemple són els plans de protecció civil de la Generalitat de Catalunya per a accidents químics en indústries: PLASEQCAT i PLASEQTA.
Quan es produeix un incident, la resposta depèn de la substància i del vent. Davant d'un núvol tòxic, el més habitual és confinar la població, no evacuar-la: un edifici tancat protegeix més que el carrer o un cotxe atrapat en un embós. Actualment, l'avís arriba al mòbil mitjançant el sistema ES-Alert i, en les zones industrials, també a través de sirenes.
Els efectes de les fuites de productes químics van des de la irritació dels ulls i de les vies respiratòries fins a cremades o intoxicacions greus. Altres conseqüències, com la contaminació dels sòls, els aqüífers o els aliments, apareixen a llarg termini. Els primers a patir-ne les conseqüències són els treballadors i els equips d'emergència; després, els veïns i el medi natural.
La importància de comunicar adequadament i amb ciència
La consciència del risc ha d'arribar a tothom: a la població, que ha de saber què ha de fer; a les empreses i les administracions, obligades a informar amb transparència; a les escoles, les residències i els centres sanitaris, que necessiten plans propis, i als mitjans de comunicació, que amplifiquen el missatge.
La ciència és imprescindible per a estudiar els abocaments. Els models de dispersió permeten anticipar cap a on es desplaçarà el núvol; la toxicologia estableix a partir de quina concentració es produeixen danys, i les xarxes de sensors indiquen quan es pot tornar a la normalitat.
Però no n'hi ha prou amb conèixer l'evolució: cal saber explicar-la. He participat en entrevistes de televisió, ràdio i premsa escrita per a explicar, entre altres casos, els incidents del Garraf de 2025 i l'explosió d'IQOXE de 2020. L'experiència es repeteix: als experts només ens criden quan l'accident ja s'ha produït, amb la pressió d'haver de respondre en qüestió de minuts. Aquesta immediatesa va en detriment de la maduresa del missatge: s'estimen xifres o se simplifica massa de pressa, amb el resultat que, potser, es transmet una alarma excessiva o insuficient.
Els científics especialitzats en comunicació han de col·laborar de manera estable amb l'Administració, els cossos de prevenció i seguretat i, sobretot, els mitjans de comunicació. Això implica participar en la redacció dels plans i dels avisos a la població, preparar amb antelació explicacions per als escenaris més probables, formar els periodistes en conceptes bàsics —com ara els nivells de toxicitat i la dispersió de contaminants— i comptar amb portaveus científics reconeguts abans que es produïsca una crisi. Quan arriba l'accident, ja no hi ha temps per a guanyar-se la confiança: ha d'existir prèviament.
Formar la ciutadania i protegir els més vulnerables
Saber com actuar és una cosa que s'aprèn. Davant d'un avís, és important entrar a l'edifici més pròxim, tancar portes i finestres, apagar la ventilació i l'aire condicionat, seguir els canals oficials i no eixir fins que així s'indique. I, encara que coste, no anar a buscar els xiquets i les xiquetes a l'escola: allí estan protegits. Els simulacres periòdics en escoles, empreses i barris converteixen aquestes pautes en reflexos.
Alguns col·lectius necessiten mesures especials. Les escoles infantils, les residències, els hospitals i els centres de dia requereixen plans adaptats, perquè confinar o evacuar persones amb mobilitat reduïda exigeix temps i personal. També cal tindre en compte les persones amb asma, les embarassades, les que viuen soles o les que no entenen bé l'idioma dels avisos.
Arran d'un núvol corrosiu a Igualada (província de Barcelona), el 2015, sobre el qual també em van entrevistar en televisió, el confinament es va alçar al cap de dues hores per a la majoria de la població, però es va mantenir en les escoles bressol i per a les persones majors, les embarassades i les persones amb malalties respiratòries.
Alguns rumors falsos freqüents que convé tenir presents
Cal tenir en compte algunes creences errònies que, d'acord amb la meva experiència, poden donar lloc a actuacions equivocades. Aquestes són algunes d'elles:
-
“Si no fa olor, no hi ha perill”. Alguns gasos tòxics quasi no fan olor i, a més, l'olfacte s'acostuma a les olors no gaire intenses.
-
“Convé obrir les finestres per a ventilar”. Ben al contrari: han de romandre tancades.
-
“Una mascareta FFP2 protegeix”. Filtra partícules, però no gasos.
-
“El color del núvol indica la toxicitat”. Un fum negre pot ser poc tòxic i un gas invisible, molt perillós. L'únic avantatge d'un núvol de color és que se'n pot seguir l'evolució amb més facilitat, però sempre cal estar atent a les indicacions oficials.
-
“Beure llet protegeix”. Aquesta afirmació no té cap base científica.
-
Missatges de WhatsApp que anuncien evacuacions o víctimes: només cal confiar en les fonts oficials.
Aspectes a millorar
Tot i que la seguretat ha millorat de manera molt notable, encara queda feina per fer. En síntesi, cal treballar en els aspectes següents: proporcionar informació ràpida i transparent a través d'un únic canal oficial; elaborar plans específics per als col·lectius vulnerables; fer simulacres oberts a la població; desenvolupar un urbanisme que mantinga les distàncies entre les indústries i els habitatges; publicar dades de qualitat de l'aire i de l'aigua accessibles al públic, i integrar la ciència en la gestió, en lloc de consultar-la només després d'un accident.
El risc zero no existeix, però una bona prevenció i una ciutadania que sap com actuar redueixen considerablement els danys.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
