El Lycée Jean-de-La-Fontaine, a la Porte Molitor, es troba allà on les coses solen estar sempre al seu lloc: al benestant i tranquil setzè districte de París, el de les grans avingudes, les ambaixades i els porters a l’entrada dels edificis. A poques passes del Parc dels Prínceps, on Ferran Torres ha sabut ensabonar els petrodòlars qatarians, i no gaire lluny de l’estadi de Roland Garros i del bosc de Boulogne, que fa dues vegades i mitja el Central Park de Nova York. El Jean-de-La-Fontaine és, a més, un institut que funciona. Hi estudien uns 700 alumnes i el 99% aprova el batxillerat, xifres que el situen entre els 250 millors lycées generals de França. Però fins i tot en aigües tranquil·les hi arriba la revolta. Ja ho va fer el maig del 68, quan era un centre només de noies.
El La Fontaine no està bloquejat, a diferència d’altres instituts. Però els darrers dies abans de les vacances de Tots Sants, quan els alumnes hi arribaven al matí, els rebien unes grans pintades a la vorera, fetes amb guix de pissarra: "ACAB. Nik le RN. Votez LFI" ("Tots els policies són uns bastards. A la merda el Reagrupament Nacional. Voteu La França Insubmisa"). A l’aparent bombolla del 16è districte, la tensió amb la policia també hi ha arribat. L’1 d’octubre, segons l’alcalde de París, un grup de joves va atacar-hi un vehicle de la policia municipal al marge d’una mobilització de lycéens, i un agent va resultar ferit al cap i a les mans.
Qui fa una crida al vot per La França Insubmisa en aquesta ampla vorera té, molt probablement, quinze o setze anys i encara no pot votar. I ho demana al districte de París on menys es vota el partit de Jean-Luc Mélenchon: a la primera volta de les presidencials del 2022, només un 9%. Més enllà de la paradoxa, les pintades són un símptoma: si la protesta que sacseja França des de fa un mes ha arribat a la Porte Molitor, és que ja no és una simple revolta de la perifèria, de la banlieue, com tantes altres vegades.
Tot va començar lluny d’aquí. El 17 de setembre, els professors del Lycée Saint-Exupéry de Créteil, a la banlieue sud-est de París, van fer vaga perquè diverses places estaven sense cobrir. L’endemà, els alumnes van bloquejar l’entrada. No demanaven la revolució: demanaven tenir classe. Dos diputats insubmisos s’hi van presentar, ho van difondre a les xarxes i el conflicte d’un sol centre es va escampar per tot el país. Segons el govern, un de cada tres instituts francesos ha patit pertorbacions importants. Fins i tot Henri-IV i Louis-le-Grand, els dos centres d’elit on es forma la futura classe dirigent, han acabat bloquejats.
La protesta dels lycéens té arrels concretes: manca de professors, classes massificades, aules degradades que no resisteixen les onades de calor i un algoritme, Parcoursup, que decideix qui entra a la universitat i on. L’executiu hi ha afegit llenya amb els pressupostos del 2027, que retallen 1.588 places de professor, després de les més de 4.000 del 2026. El govern s’escuda en la baixada de la natalitat, amb 180.000 alumnes menys previstos l’any vinent, i recorda que la partida d’educació creix 1.200 milions. Els comptes també preveien fer pagar matrícula als alumnes dels cicles tècnics superiors i de les classes preparatòries per a les grandes écoles, dos estudis fins ara gratuïts. El ministre d’Educació, Édouard Geffray, va haver de retirar la mesura en directe al telenotícies el mateix dia que l’anunciava.
El malestar de les aules connecta amb el de les cases. Segons les previsions de l’institut d’estadística francès, l’Insee, el 2026 serà el primer any des del 1993 en què els ingressos del treball creixeran menys que els preus. Els funcionaris, professors inclosos, perdran un 0,8% de sou real. L’atur dels menors de 25 anys supera el 21%, gairebé el triple que el dels adults. I la guerra de l’Iran ha disparat el gasoil fins a tocar del rècord. Però el problema ve de lluny: la pobresa afecta el 15,4% dels francesos, el nivell més alt des que es mesura, el 1996, i la desigualtat és la més gran dels darrers trenta anys.
Que tot comencés en una aula no és casual. A França, l’escola pública és la gran promesa republicana: la idea que un noi de Créteil pot arribar tan lluny com un del 16è. Quan els alumnes de la banlieue es queixen que no tenen professors, denuncien que aquesta promesa ja no es compleix. I quan els dels barris benestants se’ls sumen per solidaritat, admeten que ells també ho veuen. Per això la protesta ha connectat tan de pressa amb la resta de malestars: parla de l’escola, però sobretot del futur que França ofereix als seus joves.
El balanç humà és dur. Segons el govern, més de 200 alumnes han resultat ferits des de l’inici del moviment, alguns de gravetat: el 5 d’octubre, a Lens, una granada policial va arrencar la mà a un noi de quinze anys; dissabte, un manifestant va perdre la mà a Saint-Étienne i una noia de 17 anys, l’ull esquerre a Mulhouse. Només per la jornada de dissabte, la inspecció de la policia ha obert tres investigacions. Les detencions es compten per milers: prop de 8.000 fins al 14 d’octubre, 6.773 de les quals de menors.
La violència també ha anat en l’altra direcció: el Ministeri de l’Interior comptava més de 800 policies i gendarmes ferits fins al 13 d’octubre, i gairebé un miler més només dissabte, set dels quals de gravetat. El Ministeri d’Educació en compta 165 entre els treballadors dels centres. Més d’un centenar d’instituts han patit destrosses greus, i dissabte els manifestants van calar foc a l’Ajuntament de Llemotges i van atacar altres edificis públics arreu del país. Diumenge, les portades obrien amb paraules com "caos" i "insurrecció" a cinc columnes.
Les imatges incendiàries, però, no expliquen tota la jornada. Va ser la mobilització més gran des de l’inici del moviment, i els lycéens ja no estaven sols: antics armilles grogues, sindicats, pagesos i activistes climàtics van sumar-se a una protesta contra la carestia de la vida que les autoritats xifren en 550.000 persones i la CGT, en 800.000. El dia va començar de manera pacífica i va acabar amb gairebé 2.400 detinguts, 855 dels quals a París, xifra rècord a la capital. Un manifestant va morir al bulevard Magenta d’una aturada cardiorespiratòria, que la policia no ha relacionat amb els aldarulls.
Diumenge al vespre, Emmanuel Macron va comparèixer des de l’Elisi. Va dir que sentia ràbia i vergonya pels carrers saquejats, va culpar "l’extrema esquerra" dels disturbis i va prometre que els qui han destruït pagaran. L’única mesura política va ser una reunió del primer ministre amb partits, sindicats i representants dels lycéens i dels estudiants "en els pròxims dies". Ni una paraula nova sobre professors, aules o poder adquisitiu. També va anunciar que avui marxa de gira pels països del Golf amb la promesa vaga d’«assegurar» el subministrament de carburants.
És l’estampa d’un final de regnat. Macron va arribar a l’Elisi el 2017 com l’home que havia de superar la vella batalla entre socialistes i dreta tradicional i barrar el pas a l’extrema dreta. Gairebé deu anys després, aquells dos grans partits han quedat arraconats, però el país no s’ha pacificat: les armilles grogues, les vagues contra la reforma de les pensions, els aldarulls per la mort del jove Nahel a mans de la policia, les protestes pageses... Ara Macron està atrapat en un carreró sense sortida: no pot gastar més sense trencar el seu propi pressupost, ni apujar la repressió sense encendre més els carrers. Només li queda la recepta de la llei i l’ordre, i aquest dilluns el primer ministre ha demanat als prefectes tocs de queda en alguns centres urbans. Difícilment n’hi haurà prou per a contenir tanta ràbia acumulada.
El pròxim examen arribarà d’aquí a una setmana i escaig. El 27 d’octubre, l’Assemblea Nacional començarà a votar el pressupost que retalla places de professor. L’esquerra ja ha promès una moció de censura, i la supervivència del govern de Sébastien Lecornu dependrà, com tantes altres vegades, del que decideixin els 122 diputats del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. Els dos predecessors de Lecornu, Michel Barnier i François Bayrou, van caure, precisament, pel pressupost.
La gran pregunta és qui recollirà tota aquesta ràbia a sis mesos de les presidencials. Macron va ser el dic que va frenar l’extrema dreta dues vegades: el 2017 va derrotar Le Pen amb un 66% dels vots i el 2022 la va tornar a vèncer amb un 58,5%. Però ara ja no es pot presentar, i el macronisme, sense Macron, s’esvaeix.
Les enquestes fetes just abans del 17 d’octubre situen Le Pen al capdavant, amb un 35% a la primera volta, després d’anys treballant per cavalcar el malestar social. Per darrere, l’insubmís Jean-Luc Mélenchon, que ha fet seva la protesta, i Raphaël Glucksmann, líder de Place Publique, que acaba de guanyar les primàries socialistes. Els mateixos sondejos donen vencedora la candidata de l’extrema dreta en totes les possibles segones voltes. Els lycéens que han omplert els carrers, que han guixat "Nik le RN" a les voreres, no podran votar l’abril vinent. Els seus pares, sí.
