Donald Tusk ha convocat per aquest diumenge una cimera extraordinària a Brussel·les de caps d'estat i de govern de la Unió Europea per ratificar el principi d'acord al qual han arribat les delegacions de la Unió Europea (UE) i del Regne Unit, i que ha de ser el full de ruta per fer efectiu el Brexit. Però en aquests moments ni tan sols és segur que se celebri la trobada davant el darrer escull aparegut: Gibraltar.

L'"oblit" en el text de l'acord d'una referència explícita a Espanya pel que fa a les converses futures entre la UE i el Regne Unit sobre la seva relació futura ha alarmat la diplomàcia espanyola. Fins ara, es donava per acceptat un cert veto de Madrid pel que feia a Gibraltar, ja que Espanya no reconeix el penyal com a territori britànic, sinó com a colònia, i exigeix que quedi al marge de les negociacions. Pedro Sánchez amaga amb un veto a l'acord que obligaria, probablement, a ajornar la cimera. Gibraltar s'ha convertit en una més de les incògnites que envolten el Brexit.  

1. Gibraltar entra en els càlculs polítics espanyols

El penyal era l'únic que faltava en l'escenari polític espanyol i els partits ja comencen a calcular el rèdit que els pot donar. A Moncloa fan números. Una actitud enèrgica de Sánchez pot tenir el seu capital polític, però també té riscos. Una Espanya aïllada, en clara majoria entre els vint-i-set pot ser un moment aprofitat per l'oposició. Per ratificar l'acord, no cal la unanimitat (s'exigeix un mínim de 20 estats que representin el 65% de la població). Pablo Casado ja ha acusat de feblesa l'executiu -després d'expressar-li el seu suport-. Un conflicte diplomàtic amb Londres no sembla ajudar gaire en cap cas. Sánchez es mou entre l'audàcia i i els dubtes. Però està convençut que pot guanyar algun punt en aquesta contesa. Si Brussel·les fa finalment algun gest, pot aparèixer com a triomfador. I, de retruc, Josep Borrell.

2. La inestabilitat política al Regne Unit

Si aquest diumenge les coses surten bé per tots els actors en joc, s'haurà donat un pas més cap al 29 de març del 2019, que és quan formalment el Brexit serà una realitat. Però hi ha un moment dramàtic en aquesta cursa i tindrà lloc a Westminster, probablement un dia de desembre. El Parlament haurà de debatre i votar l'acord. Theresa May afrontarà allí la seva prova decisiva. El Partit Conservador no té la majoria absoluta. Però el problema de May no és exactament l'oposició, sinó una part considerable dels seus que no accepten un Brexit que no sigui radical. Serà un moment decisiu.

3. El factor Trump

Hi ha en les negociacions del Brexit un actor molt present. El president nord-americà, Donald Trump, ha estat un dels grans animadors d'un Brexit dur i ha actuat com a gran desestabilitzador del nucli dur europeu. En això pot haver trobat en Vladimir Putin un aliat de pes. L'eix Berlín-París sobre el qual pivota la Unió està estressat per les contínues atzagaiades de la Casa Blanca. Trump és contrari als tractats de lliure comerç i prioritza acords comercials bilaterals que siguin beneficiosos pels EUA. En això, coincideix amb els euròfobs britànics, que recorden amb nostàlgia el que un dia Churchill li va dir a De Gaulle: "Entre vostè i l'Atlàntic, jo sempre triaré l'Atlàntic".     

4. Les eleccions europees, moment decisiu per al futur de la UE

Una de les incògnites que envolten el camí de sortida del Regne Unit és l'efecte que pot tenir en la política europea. La UE viurà el seu propi "referèndum" en les eleccions europees del maig del 2019, que s'acosten amb uns vents que bufen de la dreta populista, cada dia que passa més envalentida. El bloc central europeu necessita escenificar estabilitat i control de la situació. Un Brexit serè convé a Brussel·les, a Angela Merkel i a Emmanuel Macron. I també a May, però la primera ministra ha d'anar amb peus de plom. Un Brexit dur, o unes negociacions trencades alimenten la imatge de caos que interessa a la dreta antieuropeista.   

5. El fantasma del segon referèndum

Aquesta opció ha planejat totes les negociacions del Brexit. Quasi es podria dir que ha tingut partidaris des del dia següent al triomf de la sortida de la UE. El principal obstacle per formular-lo és que, tot i ser una idea ben vista en sectors de les elits, cap força majoritària s'atreveix a proposar-ho perquè suposa esmenar la veu a una decisió democràtica. Tampoc el Partit Laborista, a l'oposició, sembla disposat a defensar aquesta via, si més no mentre Jeremy Corbyn estigui al davant. Però si les negociacions tornen a ensopegar, o si els efectes econòmics de la sortida s'evidencien com a negatius, l'aposta per una segona crida a les urnes guanyarà adeptes.