Amb una majoria demòcrata al Senat, a la Cambra de Representants, i en més de 20 de les 36 governatures en disputa, la nit electoral del 3 de novembre als Estats Units va confirmar els pronòstics d'un tsunami blau a les midterms –un "bluenami", com ho han anomenat els analistes–; va tirar per terra la possibilitat de qualsevol celebració pública per part del trumpisme, i va marcar noves fites per a la representació de la diversitat demogràfica als càrrecs d'elecció.
M'aturaré un moment en aquest darrer assumpte, perquè no és poca cosa. Per primera vegada a la història dels Estats Units, els estats de Texas i Califòrnia, on 4 de cada 10 habitants són llatins, tindran governadors també llatins, Gina Hinojosa i Xavier Becerra, respectivament. A New Mexico, Deb Haaland es convertirà en la primera governadora nativa americana que ha tingut el país. Keisha Lance Bottoms, a Geòrgia, serà la primera dona afroamericana a governar un estat. Chris Pappas, de New Hampshire, serà el primer home obertament gai que ocuparà un escó al Senat; Abdul El-Sayed, de Michigan, serà el primer senador musulmà, i Peggy Flannagan, de Minnesota, serà la primera senadora nativa americana. A Alabama, Allison Montgomery serà la primera legisladora estatal transgènere. La llista continua a moltes de les conteses estatals i locals.
Els resultats d'aquestes eleccions de mig mandat són l'evidència que la societat nord-americana no només ha decidit posar fi a la manera de governar i fer política de Donald Trump, sinó que també es distancia de la narrativa racista i xenòfoba que ha caracteritzat el discurs trumpista durant la darrera dècada. Davant la imatge del nord-americà com un home blanc, heterosexual i cristià, s'erigeix l'evidència d'un Estats Units compost per una diversitat racial, ètnica, d'orientació sexual, identitat de gènere i credo, que per molt de temps es va convertir en el blanc dels atacs dels qui es van oblidar del "melting pot", el concepte del gresol de cultures fundacional d'aquest país.
Encara és aviat per saber amb exactitud qui van votar què, però les primeres dades permeten identificar dues tendències que serà important considerar rumb a l'elecció presidencial del 2028.
Un "vot de càstig" al trumpisme
La primera és que l'espectre polític en general es va recórrer 8 punts a l'esquerra respecte als resultats del 2024, d'acord amb una anàlisi feta per Politico; tant als comtats que van votar majoritàriament per Trump en aquella elecció, com en els que van votar per Harris, el vot es va desplaçar cap al pol demòcrata. Però si bé és cert que els demòcrates van recuperar estats en què Trump va guanyar per més de 15 punts el 2024 i en districtes on no esperaven ser competitius, una enquesta publicada també per Politico abans de l'elecció assenyala que més de la meitat dels enquestats van considerar que, si els republicans perdien el control d'ambdues càmeres, seria a causa de les accions de la companyia. Només un de cada quatre enquestats va atribuir un possible triomf dels demòcrates a la fortalesa de la campanya dels candidats.
Aquest és un element clau a considerar pel Partit Demòcrata durant els pròxims mesos: el fet que els republicans ho perdin tot en unes midterms no significa que els demòcrates ho tinguin tot per guanyar una presidencial. El tsunami blau es deu al vot de càstig al trumpisme, però cadascuna d'aquestes victòries s'haurà de capitalitzar de cara al 2028 per construir una estratègia política i un pla de govern que apel·li als ciutadans que durant els darrers dos anys s'han sentit abandonats per l'actual administració, i també a aquells que després del govern de Joe Biden no van trobar una motivació per votar: vots contra els 75 milions de Kamala Harris, prop de 90 milions de nord-americans en edat de votar no van anar a les urnes.
El vot del jovent
La segona tendència que cal considerar és el vot de la gent jove. Serà interessant revisar quin percentatge d'integrants de la generació Z es va manifestar a les urnes en aquestes midterms, però les xifres preliminars de CIRCLE, un centre de recerca especialitzat en la participació cívica dels joves, indiquen que el 65% dels votants entre 18 i 29 anys van elegir un demòcrata al Congrés, contra el 31% que va votar un republicà. Aquesta diferència de 34 punts és la més gran registrada per l'organització en una elecció nacional, i és clarament un retorn a la tendència prèvia al 2024, amb el vot jove decantant-se pel Partit Demòcrata per més de 25 punts de diferència.
La participació d'aquest grup podria explicar, entre altres coses, que els resultats d'aquestes midterms, a més d'afavorir els demòcrates, reflecteixen la diversitat demogràfica dels Estats Units contemporani –negre, llatí, trans, musulmà– que des de la narrativa MAGA s'ha buscat criminalitzar. Aquesta és la població a la qual els possibles candidats a la presidència, al Congrés i les conteses locals del 2028 hauran d'oferir alternatives no només per sobreviure –una ocupació, l'accés a l'educació o als serveis bàsics, seguretat–, sinó per respondre davant els embats del trumpisme més ferotge, que sens dubte donarà les seves últimes batalles en els dos anys de venir. ICE o les deportacions; cal aprovar una reforma migratòria integral que regularitzi i doni un camí a la ciutadania als 14 milions de persones indocumentades al país. Això es pot fer quan es controlen les dues càmeres.
En aquest sentit, l'ascens d'una nova generació de candidats demòcrates i independents a tot el país pot ser un incentiu per construir una opció de canvi real. De moment, aquesta generació ja té la seva fita: Melat Kiros, de 29 anys, afroamericana i d'origen etíop, s'ha convertit en la primera dona Gen-Z a guanyar un lloc al Congrés dels Estats Units. El camí està traçat.
