Hi ha una fotografia del Quebec actual que pot resultar familiar a Catalunya. Joves que no van viure el referèndum de 1995, que reivindiquen la seva llengua i identitat i que tornen a parlar d’independència. Però no exactament com als anys noranta. Menys des del greuge. Més des de la voluntat de construir un país.
Aquesta és una de les claus de les eleccions quebequeses d’aquest 5 d’octubre. El Parti Québécois (PQ) del jove Paul St-Pierre Plamondon arriba al final de campanya al capdavant de les enquestes, amb un 30% dels vots, davant del Partit Liberal (23%), la CAQ (18%), els conservadors (17%) i Québec solidaire (11%). Però el més significatiu és la traducció en escons gràcies al sistema electoral majoritari: el model Qc125 projecta 67 diputats per al PQ, tres per sobre dels 64 necessaris per a la majoria absoluta.
És una possibilitat més que real de govern. Però podem parlar d’una majoria independentista? No exactament. El suport a la independència sembla no ser encara majoritari. El que ha canviat és el PQ: després de quedar reduït a només set diputats, Plamondon l’ha convertit en una alternativa sòlida de govern. I, en paral·lel, la CAQ ha passat d’una fulgurant hegemonia a la pràctica desaparició: dels 79 diputats actuals a zero en algunes projeccions.
Plamondon no amaga què faria amb una majoria. Manté el compromís de convocar un referèndum sobre la sobirania durant el primer mandat. Però ha decidit ajornar-lo fins després de la presidència de Donald Trump. El líder del PQ argumenta que el Quebec necessita afrontar aquesta decisió en un context estable. És una precaució política evident: seria difícil defensar la independència davant un president nord-americà que ha arribat a qüestionar fins i tot la sobirania del Canadà.
I aquí apareix la paradoxa. Trump ha reforçat alhora el nacionalisme canadenc i els arguments dels independentistes quebequesos. Mark Carney ha convertit la defensa de la sobirania canadenca davant Washington en una de les banderes del seu govern. I Plamondon, hàbilment li gira l’argument: «No ser a la taula és ser al menú», recordava aquesta setmana, citant el mateix Carney. I afegia: no n’hi ha prou amb ser al menú; cal estar al comandament. Si el Canadà ho té clar que no vol dependre dels EUA, el Quebec té tot el dret a no voler dependre del Canadà.
El debat nacional també es veu afectat pel canvi de generació. A Montreal, joves nascuts després de 1995 han creat nous espais de mobilització independentista. El discurs incorpora llengua, cultura, futur i autodeterminació. Però sense idealitzar-lo: els joves de 18 a 34 anys no són avui necessàriament més independentistes que la resta de la societat diu el politòleg Eric Bélanger. Però tampoc menys podríem afegir.
La llengua és un altre punt de contacte amb Catalunya. El retrocés del francès és una de les grans preocupacions polítiques del Quebec i el PQ n’ha fet una bandera. També aquí la qüestió nacional sembla passar abans per salvaguardar la llengua i la identitat que no pas per una consulta sobre la independència.
I mentre Quebec debat el seu futur, Canadà busca aliats. Mark Carney s’ha reunit recentment amb Emmanuel Macron a Saint-Pierre-et-Miquelon per reforçar els vincles entre Canadà i Europa. Més autonomia estratègica. Menys dependència dels Estats Units. Una nova geopolítica nord-americana.
El 5 d’octubre els quebequesos no votaran directament sobre la independència. Però si el PQ governa, la pregunta que fa trenta anys va dividir el Quebec tornarà inevitablement a l’agenda: quin país vol ser el Quebec?
I potser aquesta és la coincidència més interessant amb Catalunya: una generació que no viu la independència com una batalla del passat, sinó com una pregunta sobre el futur. Le Québec, un pays. La question est de retour.
