Sempre he pensat que les coses no són casuals, i encara menys en política. I se'm fa molt difícil de creure que tot el que ha passat durant l'última setmana en política nord-amercicana hagi estat casual i que s'hagin alineat tots els astres. Crec que els líders i els estrategs demòcrates han conspirat per enderrocarJoe Biden i propulsar la vicepresidenta Kamala Harris. Totes les enquestes de l’últim any, i sobretot les dels darrers mesos, donaven dues dades molt clares: la primera és que els dos possibles candidats -Biden i Donald Trump- eren massa grans d’edat, l’altra dada és que el candidat republicà guanyaria possiblement les eleccions amb un marge prou ampli.
Davant d’aquestes dades, els demòcrates havien de fer alguna cosa. Ens podem imaginar una conspiració entre polítics i estrategs per capgirar els números a favor del vell partit del burro, els demòcrates. Com deia al principi, com que no crec en les casualitats, crec que tot plegat ha estat una estratègia molt ben pensada i sobretot molt ben portada a terme, Tothom, i quan dic tothom vull dir tots els principals dirigents del partit, n’han estat partícips excepte el principal implicat: el Biden.
Totes les enquestes, al mes de maig, deien que les probabilitats de victòria eren nul·les. La cúpula demòcrata va convenir que la millor manera de fer molt evident que Biden no podia ser el candidat era competint en un cara a cara amb Trump, i per això, abans no fos massa tard -el mes de setembre i octubre, que és quan sempre s’han celebrat aquests duels entre els dos candidats a la presidència dels Estats Units-, li van dir que desafiés l'expresident a un debat al mes de maig. Trump, com tots sabem, va picar, perquè la seva egolatria no el podia deixar en evidència descartant un cara a cara amb el president, i ràpidament els caps de campanya van fixar les dates dels debats per tota la campanya electoral.
Serien dos, un el juny i l’altre al setembre. Curiosament, permeteu-me la ironia, els demòcrates en volien un el mes de juny i un altre després de les convencions, és a dir, a partir del setembre. Però aquí comença l‘operació enderrocament de Biden, i per tant la meva teoria de la conspiració. Per què un debat tan aviat quan mai s’ha fet abans del setembre?
Doncs perquè els estrategs demòcrates tenien clar què passaria, i el que tots vam acabar veient: un Biden amb moltes dificultats per combatre davant de Trump, que mostrava problemes de salut i a qui, en definitiva, se'l veia massa gran per continuar sent president quatre anys més. També tenien clar que l'aspirant republicà acceptaria, que no sabria veure la jugada dels demòcrates, que el que estaven buscant era una excusa per canviar de cavall, és a dir, de candidat. Però, perquè això fos possible, havia de ser abans de la convenció demòcrata que se celebrarà a partir del 19 d’agost. Si no, ja no hi serien a temps, i les possibilitats serien remotes, per no dir impossibles.
Un cop tenien aquest primer pas decidit i planificat, necessitaven un reguitzell de còmplices, i el primer eren els mitjans de comunicació. I quin és un dels principals mitjans de comunicació pels demòcrates? El New York Times, amb una reputació fora de dubte. Per tant, si el New York Times es pronunciava es podia convertir en or per a les intencions dels líders demòcrates. I així va ser: només acabar el debat, el Times va demanar la retirada de Biden de la papereta demòcrata, un fet insòlit. Però la fi justifica els mitjans, o almenys així devien pensar alguns. Amb el debat i la sentència del principal mitjà de comunicació anti-Trump i pro-demòcrata, la bola de l’enderrocament començava a moure’s.
El que va anar venint després és ja prou conegut: cada dia més diputats, senadors, mitjans de comunicació i analistes demanant-li a Biden que es retirés. Tot i així, es va necessitar que fossin cada vegada més rellevants les veus del seu propi partit es manifestessin, i també que les dades reflectissin encara més la necessitat d'una retirada. Una de les claus va ser el pronunciament de la totpoderosa Nancy Pelosy, que suggeria al seu vell amic i aliat durant moltes dècades que s’havia de retirar. Arribats aquí, ja només quedava la peça definitiva. Barack Obama, de qui Biden va ser vicepresident, li va demanar que es repensés la candidatura. L'enderrocament va arribar dies després.
Fixeu-vos-hi: ningú ha sortit amb les mans tacades de sang. Tot ha semblat una cosa natural i evident, però la meva sospita és que aquí hi han hagut molta gent pensant, molts actors secundaris i alguns actors principals perquè l’adeu del president fos inevitable.
A partir d'aquí, ja tot és sabut: Harris serà la candidata dels demòcrates. Però el ràpid suport a la vicepresidenta també havia d’estar preparat i estudiat prèviament per la cúpula i els principals estrategs, perquè si no tot hauria estat un desgavell. Havien de tancar files tots de seguida i no deixar-se endur pel caos i la improvisació. Havien de sortir els principals governadors i congressistes a fer-li costat en poques hores, i en qüestió de dies s'hi acabarien sumant tots fins a tenir els vots per ser candidata demòcrata. I per últim, com no podia ser d’una altra manera, els Obama -Michelle i Barack- van fer públic el seu suport.
D’ençà que la bola va començar a córrer fins a l’impacte i els vuit dies posteriors a la renúncia de Biden, les expectatives dels demòcrates s’han capgirat com un mitjó i els dòlars han tornat a brotar a les arques demòcrates, recaptant gairebé cent milions de dòlars en les 24 hores posteriors a la renúncia de Biden. De tenir-ho pràcticament tot perdut, a tenir serioses opcions de guanyar Trump.
Competitius (de nou) en estats clau
Tornen a ser competitius en els tres estats clau: Michigan, Pennsilvània i Wisconsin. Però no només això: l’entusiasme que ha despertat la seva candidatura en una setmana és molt gran, supera amb nou punts la de Trump, un 48% contra un 39%, i la percepció sobre Harris ha passat de tenir el 28% d’aprovació al 44% amb els votants independents, que com en la majoria d’eleccions són els que acaben decidint la presidència. Són dades de l’enquesta feta pública aquest cap de setmana per la cadena ABC News.
Per últim, l’última enquesta publicada per NY Times/Siena College, que és una de les més prestigioses que es publiquen, donen un empat tècnic entre Trump i Harris, 48 a 47 amb un marge d’error del 3%. Per tant, les possibilitats pels demòcrates s’han capgirat com un mitjó. Per tant, es pot afirmar que si la teoria de la conspiració és certa, a l'elit demòcrata se li pot donar l’Oscar al millor guió i execució perquè, realment, ha estat perfecte.
En els propers dies veurem a Trump cada cop més Trump, és a dir, més enfadat, més molest i més irritat. El dia 7 d’agost Kamala Harris serà nomenada oficialment la candidata pel partit demòcrata a les eleccions i possiblement, si no ho ha fet just abans, el seu candidat de vicepresident, que segons totes les veus autoritzades als Estats Units -com ja vam apuntar en aquest article- serà Josh Shapiro, l’actual governador de Pennsilvània. Però veurem qui és finalment, no fos cas que amb tanta conspiració els guionistes ens donessin una penúltima sorpresa.