Joseph Robinette Biden va néixer abans del desembarcament de Normandia i va ser elegit membre del Senat dels Estats Units el 1972, en plena guerra del Vietnam, quan el president era Richard Nixon. Sempre es recorden aquestes dates per subratllar l'edat avançada de l'actual president nord-americà, que als seus 81 anys i després d'una campanya que ha col·lapsat -i una derrota sorollosa en un debat amb Donald Trump- ha anunciat que renuncia a la reelecció. La vicepresidenta Kamala Harris ha agafat la torxa.
Amb tot, és possible que no sigui la seva decrepitud física o mental el que expliquin bé Biden. Va néixer a Scranton, a l'oest de Pennsilvània, un dels territoris on es decidiran les eleccions del 5 de novembre, en una família catòlica de sang irlandesa. Un fet ara poc significatiu, però no aleshores. Als EUA regits per una elit blanca, anglosaxona i protestant, ser catòlic era pertànyer a una minoria. En un pla més íntim, el noi patia una tartamudesa acusada. Va patir molt per derrotar-la, empassant-se hores de bullying a l'escola. Per això no va descansar fins a excel·lir en esports, per destacar amb alguna altra característica. Restes de la deficiència l'han acompanyat sempre i expliquen alguns lapsus verbals, però aquella etapa li va aportar seguretat.
També va viure l'èxit i el fracàs a casa. El seu pare va guanyar diners, però Joe va contemplar com les coses van començar a anar malament i el pare havia de posar-se a treballar en una mina de carbó a Scranton, mentre el noi es guanyava la vida fent de socorrista. Una feina aquesta en què va veure per primer cop les discriminacions en la vida dels negres. A ell li agrada recordar aquests anys perquè una bona història de recuperació amb un entorn de dificultats sempre conquereix els nord-americans.
Establert a Delaware, on s'havia traslladat la família, va estudiar Dret, un temps en què va conèixer Neilia Hunter, companya d'estudis. Una relació que el va fer més disciplinat i l'ajudaria a encarrilar els eu camí cap a l'acció política. Eren els anys 60, una dècada "progressista", amb un moviment massiu pels drets civils i la petjada de figures com els Kennedy o Martin Luther King. Sí, es va fer del Partit Demòcrata.
L'entrada al Senat i dos morts a la carretera
No tenia encara els 30 anys que s'exigeixen per ser senador dels Estats Units que Joe Biden ja es va abraonar contra un escó en joc al petit estat de Delaware, a la liberal costa est del país. Contra tots els pronòstics, va guanyar a un senador establert. Només un mes després la tragèdia va caure sobre ell, quan la seva dona i els tres fills del matrimoni van patir un greu accident de circulació. Ella i una filla va morir. Beau i Hunter van sobreviure malferits. El cop va ser duríssim i van posar un vel negre als seus viatges amb tren entre Washington i la casa familiar de Wilmington.
Dos intents d'assalt a la Casa Blanca
Biden va competir per primer cop per la Casa Blanca el 1988. La campanya va perdre volada quan es va descobrir que havia plagiat alguns discursos. Entre ells, un del laborista britànic Neil Kinnock. Biden es va retirar, tot i que amb el temps es consolaria: Kinnock mai fou primer ministre i ell va ser president. Certa imatge de lleugeresa, però, ja no l'abandonaria, mentre al Senat va presidir el Comitè d'Exteriors, escola d'experiència i, sobretot, de relacions. Quan va tornar a la cursa, el 2008, era una figura valorada, però sense opcions: tenia al davant Hillary Clinton i Barack Obama. Va ser aquest el candidat i vencedor. Però Biden va treure rèdits de tants anys al Senat. Obama, negre i disruptiu, va fer de Biden, veterà, blanc i moderat, el seu vicepresident.
Les juguesques del destí
Vuit anys de vicepresidència amb Obama van fer de Biden una institució en la política nord-americana. Va poder superar les previsions escèptiques sobre ell, quan pocs apostaven perquè pogués guanyar els debats amb els canddiats republicans a vicepresident. Va demostrar intel·ligència política en tots dos casos. Amb la ultra i mediàtica Sarah Palin (2008), es va mostrar gentil i va arribar a sanglotar recordant la dona i els fills morts, un moment en què va vèncer en el debat. Quatre anys després, amb un arrogant Paul Ryan, es va mostrar agressiu i fregant la burla, mentre trencava contínuament el discurs del rival.
La presidència, però, se li feia escàpola. El 2016 va ser un any difícil. Acabava d'enterrar el seu fill Beau de càncer i Obama li va demanar que cedís el pas a Hillary Clinton. Lleial i dolgut, va abaixar el cap. Només la inesperada victòria de Donald Trump va capgirar les coses. Biden no les tenia totes ("el 2020, en el millor dels casos, tindré 78 anys"), però era la darrera oportunitat. L'inici de les primàries no va poder anar pitjor, però quan estava a punt de llançar la tovallola, es va imposar en el primer estat important: Carolina del Sud. Després, el caòtic mandat de Trump i la crisi pandèmica li van facilitar, finalment, el somni de tants anys.
El temps valorarà amb fredor la presidència de Biden, amb èxits com el pla contra la inflació i les bones xifres econòmiques (un 2,8% d ecreixement el segon trimestre i un 3,9% d'atur). Davant un Obama amb imatge progressista però que va deixar la política econòmica en mans de neoliberals de l'escola de Larry Summers, Biden va nomenar la keynesiana Janet Yellen a Tresor i ha estat un president que no ha temut fotografiar-se amb un piquet de vaguistes.
Des del debat del 27 de juny, quan va quedar en ridícul per la incapacitat per respondre als atacs de Donald Trump i argumentar amb solidesa, una tempesta va caure sobre ell. S'hagués pogut recuperar d'una derrota, però no d'aquella ensulsiada. Amb la seva resistència a plegar, va mostrar la tossuderia d'un home que es nega a acceptar el seu declivi. No ha de ser fàcil renunciar a la reelecció, i menys quan el teu balanç no és dolent. En tot cas, amb la seva retirada i, sobretot, amb el seu discurs d'aquest dimecres des de la Casa Blanca, el noi tartamut que va ser -i que ell mateix va recordar en el seu missatge- va recordar que l'ànima d'Amèrica estava en joc. En aquest moment, potser, va tornar a derrotar Donald Trump. Tornarà a desmentir els pronòstics?