La decisió del president Joe Biden de renunciar a la candidatura del Partit Demòcrata a la reelecció ha comportat un nou gir a la campanya electoral dels Estats Units, la més sorprenent de les darreres dècades. Biden va anunciar la seva retirada aquest diumenge en un comunicat a les xarxes socials i, poc després, va expressar el suport a la vicepresidenta Kamala Harris com a successora. Dues decisions transcendents en poques hores.
El pas de Biden s'ha concretat després d'uns dies en què la confusió i el desànim havien fet forat en els rengles demòcrates. L'anunci que el president reiniciaria la seva campanya aquest dilluns havia exasperat molts candidats demòcrates. La realitat, però, és que la decisió estava presa i tot indica que el Partit Demòcrata es prepara per a una contraofensiva sobre un Donald Trump que, des del debat del 27 de juny, havia guanyat impuls, amb intent de magnicidi afegit. Està preparada la societat nord-americana per elegir una Kamala Harris que és dona, negra i progressista? Algunes claus poden acostar-nos a la resposta.
Els dubtes sobre la viabilitat de Harris
Des del 2020 ha prevalgut la idea dins del Partit Demòcrata que Biden era millor aposta que Harris per guanyarTrump. En efecte, així va ser el 2020. Un polític veterà, blanc i amb un itinerari que l'havia situat gairebé sempre en el centre del ventall polític va ser una bona carta guanyadora. Encara ahir, després de saber-se la renúncia de Biden, algú remugava. Jasmine Crockett, una representant negra de Texas, es preguntava si el "geni" que havia planificat la sortida de Biden tenia algun pla al cap. Però tot i que els dubtes persisteixen, des del debat desastrós del 27 de juny, Biden ja no era una opció.
Dels Clinton a l'ala esquerra
L'operació sortida de Biden, tot i que s'ha fet esperar, sembla que ha estat ben governada. Ho mostra el fet que en poques hores l'allau de suports a Harris ha estat massiva. Ho ha fet el mateix Biden, eliminant una incògnita. El paper que faci l'encara president és més important del que sembla. I des de figures de l'esquerra del partit (com Elizabeth Warren) a l'ala més centrista (amb l'expresident Bill Clinton o Tom Kaine, un senador de Virgínia), una onada de suport s'expandeix.
Però encara més important serà que ja li han mostrat suport alguns dels qui eren potencials rivals, com els governadors de Califòrnia, Gavin Newsom, i de Pennsilvània, Josh Shapiro. Algunes grans personalitats encara no, com Barack Obama o Nancy Pelosi, potser perquè es vol evitar una sensació de fets consumats.
Els republicans, astorats
És aviat per saber com s'adaptaran els republicans a la nova situació. Però el canvi per força els afectarà. Ja han mostrat irritació, sortint alguns a exigir la dimissió de Biden. Ho ha fet l'extremista candidat a vicepresident, J. D. Vance. Però el cert és que a Trump li costarà molt més debatre amb Harris que amb un Biden a qui veia ja com a liquidat. I Vance encara no sap amb quin candidat demòcrata a vicepresident haurà de debatre.
El salt generacional
Hi ha una bandera guanyadora que els demòcrates gairebé segur que obtindran en els dies vinents: la unitat entorn Harris. Però n'hi ha una altra que també serà seva: encarnar el futur enfront del passat. Per molt que les idees de Biden fossin més modernes i avançades que les dels republicans, era difícil encarnar-les amb un home de 81 anys amb problemes de memòria que caminava una mica a les palpentes. Ara, amb Harris, una persona amb 20 anys menys que Trump, serà més fàcil.
La temptació irada del trumpisme: començar a perdre
Encara és aviat per comprovar l'impacte real de Harris en la campanya. Caldrà fixar-se menys en les primeres enquestes i més en els moviments estratègics. Els republicans intentaran presentar-la com una radical perillosa. Molts s'ho creuran. Ella haurà de combatre dur per explicar-se i recordar que va ser una fiscal general molt dura a Califòrnia. Ronald Reagan va dir una vegada que els Estats Units sempre serien aquella llum encesa dalt d'un turó. Els republicans, amb Reagan, van saber combinar conservadorisme i optimisme. Aquest cop no és així.
El moviment trumpià ha fet dels republicans un corrent d'ira i intolerància. Si Harris sap oposar-hi valors postideològics -com Obama el 2008-, mostrant més optimisme que satisfacció (hi ha molts nord-americans que, malgrat les bones dades macroeconòmiques, tenen dificultat per tirar endavant), més centrisme que esquerranisme, més futur que guerra cultural, aleshores encarrilarà la victòria.