Cada 15 d’octubre la mateixa cançó. Cada 15 d’octubre s’organitzen actes d’homenatge a Lluís Companys i se senten discursos i declaracions solemnes recordant la seva condició d’únic president de govern democràtic assassinat pel feixisme a tot Europa i el fet, també bastant inusual, que l’Estat que va executar-lo no hagi demanat encara perdó, malgrat que ja fa més de tres dècades de la seva conversió en una presumpta democràcia presumptament exemplar. Aquest necessari exercici de memòria històrica va acompanyat sovint d’una cançoneta de fons, al meu modest entendre totalment prescindible. No sé qui en va escriure la lletra, repetitiva, enganxosa, però hem pogut sentir-la en boca de diferents intèrprets, àdhuc va assumir-la oficialment la Generalitat en temps del president Montilla. La tornada reivindica l’anul·lació del judici sumaríssim contra el president Companys. L’anul·lació, o en algunes versions la revisió, de judicis a persones represaliades pel franquisme, i en conseqüència de les seves sentències, es presenta com un acte de justícia i de reparació de l’honor i la dignitat de les víctimes.
Serveix de res anul·lar una condemna de mort executada? I tant que sí però no pas com a acte de justícia sinó com un exercici de cosmètica històrica. Reivindicant que l’administració de justícia espanyola revisi o anul·li els expedients el que s’està fent és reconèixer el dret a tornar a jutjar les víctimes de la repressió franquista. “Ep, alto! –us diran els defensors del revisionisme judicial- que ara es revisarien els expedients amb totes les garanties de l’estat de dret”. Justa la fusta! D’això es tracta: d’una bona capa de maquillatge que permeti presentar l’actual Estat espanyol i la seva justícia com a exemplarment democràtics.
Sombraquí, sombrallà, maquillate, maquillate... No, amb una revisió per aquí, una anul·lació per allà, quatre exhumacions i una placa commemorativa no n’hi ha –o, més ben dit, no n’hi hauria- prou per a fer justícia però sí que permetria presentar l’actual Estat espanyol com si no tingués res a veure amb una dictadura amb la qual no va haver-hi ruptura sinó transició (i en alguns estaments com el judicial amb prou feines ni això).
Els espanyols també tenen un president de govern condemnat a mort. El 20 de desembre de 1973, trenta-tres anys després de l’assassinat de Lluís Companys i Jover, l’organització Euskadi Ta Askatasuna va executar a Madrid Luis Carrerro Blanco. Carrero havia accedit a la presidència del govern del seu país per una via diametralment oposada a la de Companys: almirall de la marina, va fer la guerra al bàndol franquista i va guanyar-se la confiança del dictador, que va anar ascendint-lo al llarg dels anys fins a nomenar-lo president del govern espanyol, mig any abans de la seva mort. Malgrat tenir dues trajectòries oposades, però, els dos presidents esmentats comparteixen quelcom més que una mort violenta a mans dels seus respectius enemics: si feu una cerca pel Google veureu que, sorprenentment o no, a Espanya hi ha carrers dedicats al penúltim president de govern franquista, un monument a la població on va néixer, Santoña, i una placa commemorativa al lloc on va morir, per a recordar els “servicios a la patria” que l’almirall va dur a terme per terra, mar i, finalment, aire.
Tot i aquest reconeixement diguem-ne popular, el que no trobareu al buscador és cap petició de revisió o d’anul·lació del judici sumaríssim que va elevar l’almirall a la categoria de màrtir per Déu i per Espanya. Lògic: per als partidaris del règim franquista, nostàlgics fonamentalistes o reconvertits en demòcrates de tota la vida, l’organització que va jutjar i executar l’ogre no tenia cap legitimitat. Per a ells la justícia va consistir en activar la maquinària repressiva de la dictadura contra els responsables de l’execució i, de passada, contra l’oposició democràtica.
Fer justícia no és anul·lar els judicis a les víctimes. Revisant i/o anul·lant judicis s’està jutjant a l’hora la víctima i el botxí. D’una banda es vol demostrar la innocència de les persones condemnades –aspecte totalment innecessari per a restituir-los un honor i una dignitat que no es perd lluitant contra el feixisme- i de l’altra que, en conseqüència, la “justícia franquista” no va ser prou justa amb elles –qüestió encara més innecessària que la primera. Si es vol fer justícia de veritat amb les víctimes del franquisme cal portar els seus casos als tribunals, amb totes les garanties processals d’un estat de dret, però no pas per a revisar els seus sumaris sinó per a asseure a la banqueta dels acusats els responsables de les seves morts. Segur que en alguns casos, com el de Lluís Companys i altres executats dels primers anys de la dictadura, ja és massa tard però en molts altres, com el de Salvador Puig Antich i altres crims d’estat de les acaballes del franquisme i els inicis de la transició, encara hi seríem a temps.
Serveix de res anul·lar una condemna de mort executada? I tant que sí però no pas com a acte de justícia sinó com un exercici de cosmètica històrica. Reivindicant que l’administració de justícia espanyola revisi o anul·li els expedients el que s’està fent és reconèixer el dret a tornar a jutjar les víctimes de la repressió franquista. “Ep, alto! –us diran els defensors del revisionisme judicial- que ara es revisarien els expedients amb totes les garanties de l’estat de dret”. Justa la fusta! D’això es tracta: d’una bona capa de maquillatge que permeti presentar l’actual Estat espanyol i la seva justícia com a exemplarment democràtics.
Sombraquí, sombrallà, maquillate, maquillate... No, amb una revisió per aquí, una anul·lació per allà, quatre exhumacions i una placa commemorativa no n’hi ha –o, més ben dit, no n’hi hauria- prou per a fer justícia però sí que permetria presentar l’actual Estat espanyol com si no tingués res a veure amb una dictadura amb la qual no va haver-hi ruptura sinó transició (i en alguns estaments com el judicial amb prou feines ni això).
Els espanyols també tenen un president de govern condemnat a mort. El 20 de desembre de 1973, trenta-tres anys després de l’assassinat de Lluís Companys i Jover, l’organització Euskadi Ta Askatasuna va executar a Madrid Luis Carrerro Blanco. Carrero havia accedit a la presidència del govern del seu país per una via diametralment oposada a la de Companys: almirall de la marina, va fer la guerra al bàndol franquista i va guanyar-se la confiança del dictador, que va anar ascendint-lo al llarg dels anys fins a nomenar-lo president del govern espanyol, mig any abans de la seva mort. Malgrat tenir dues trajectòries oposades, però, els dos presidents esmentats comparteixen quelcom més que una mort violenta a mans dels seus respectius enemics: si feu una cerca pel Google veureu que, sorprenentment o no, a Espanya hi ha carrers dedicats al penúltim president de govern franquista, un monument a la població on va néixer, Santoña, i una placa commemorativa al lloc on va morir, per a recordar els “servicios a la patria” que l’almirall va dur a terme per terra, mar i, finalment, aire.
Tot i aquest reconeixement diguem-ne popular, el que no trobareu al buscador és cap petició de revisió o d’anul·lació del judici sumaríssim que va elevar l’almirall a la categoria de màrtir per Déu i per Espanya. Lògic: per als partidaris del règim franquista, nostàlgics fonamentalistes o reconvertits en demòcrates de tota la vida, l’organització que va jutjar i executar l’ogre no tenia cap legitimitat. Per a ells la justícia va consistir en activar la maquinària repressiva de la dictadura contra els responsables de l’execució i, de passada, contra l’oposició democràtica.
Fer justícia no és anul·lar els judicis a les víctimes. Revisant i/o anul·lant judicis s’està jutjant a l’hora la víctima i el botxí. D’una banda es vol demostrar la innocència de les persones condemnades –aspecte totalment innecessari per a restituir-los un honor i una dignitat que no es perd lluitant contra el feixisme- i de l’altra que, en conseqüència, la “justícia franquista” no va ser prou justa amb elles –qüestió encara més innecessària que la primera. Si es vol fer justícia de veritat amb les víctimes del franquisme cal portar els seus casos als tribunals, amb totes les garanties processals d’un estat de dret, però no pas per a revisar els seus sumaris sinó per a asseure a la banqueta dels acusats els responsables de les seves morts. Segur que en alguns casos, com el de Lluís Companys i altres executats dels primers anys de la dictadura, ja és massa tard però en molts altres, com el de Salvador Puig Antich i altres crims d’estat de les acaballes del franquisme i els inicis de la transició, encara hi seríem a temps.