Setembre de resultats històrics per a l’independentisme, de victòria inapel·lable al carrer i a les urnes, que només no veuen aquells que continuen no volent-hi veure –que santa Llúcia els conservi la vista!- i només neguen aquells que volen continuar negant el pa i la sal al nostre poble. També és cert, però, que podem trobar entre l’independentisme gent un pèl desencisada per una victòria que esperaven més àmplia. No passa res; una lectura negativa dels resultats del 27 de setembre només pot ser fruit d’una manca de perspectiva de com ha evolucionat l’independentisme, i en conseqüència la situació política d’aquest (tros de) país, d’uns anys ençà. De tant en tant cal baixar del núvolde les il·lusions al rebost dels records i fer-hi un cop d’ull per a veure on érem no fa gaire, on som ara, i per tant on podem ser aviat si no ens desviem del camí. Un cop al rebost, deixeu-me destapar un parell de pots, el primer força desconegut i curiosament ambdós d’elaboració setembrenca, que crec que són força il·lustratius de tot plegat i que conviden a mantenir la il·lusió sense deixar de tocar de peus a terra.
Cofois i feliços com un esclau amb cadenes noves. Així es mostraven, el 30 de setembre de 2005, els diputats al Parlament de Catalunya de tots els partits que s’autodefiniencatalanistes (CiU, PSC, ERC i ICV) quan van aprovar un nou estatut d’autonomia que alguns veien com l’encaix definitiu amb Espanya i altres com una solució provisional. Aquell dia un escamot de militants de la CUP -una organització que amb prou feines coordinava una quinzena de regidors de l’esquerra independentista arreu del país, la majoria amb altres sigles- va presentar-se al Parlament de Catalunya armat amb cinc carbasses –massa petites, tot s’ha de dir; per als mèrits dels honorables haurien estat més adients les guanyadores del concurs de Sedó o del d’ous d’euga de Sant Llorenç de Morunys- adreçades als cinc grups parlamentaris, que van entrar al registre acompanyades d’un manifest amb el curiós títol de “Prou d’estatuts. Independència”.
Tots sabem què va passar amb aquell estatut. Primer la retallada pactada entre el govern espanyol i l’oposició parlamentària catalana. Qui no recorda aquella entranyable foto a la porta de Moncloa amb Zapatero –el Pablo Iglesias de l’època: “apoyaré...”- Mas i Duran. La primera retallada va excloure ERC del consens estatutari, partit que després d’un fort debat intern, i malgrat l’oposició inicial de la direcció, va acabar fent campanya pel No. Malgrat no ser el text sorgit del Parlament el nou estatut va aprovar-se per referèndum el 18 de juny de 2006 amb 1.899.897 vots afirmatius -el 73,9% dels que votants però només el 35,7 % dels censats, au!- i 533.742 en contra. I malgrat ser aprovat a les urnes l’estatutet encara va emprendre un llarg periple judicial que va finalitzar el 27 juny de 2010 amb una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que va acabar d’amputar-lo. La sentència del TC va provocar la primera de les grans manifestacions independentistes que han marcat la vida política dels darrers anys. Si no fos per la gran visió estratègica dels defensors de l’Estat-gràcies santa Llúcia!- ara aquest tros de país tindria quatre competències administratives més i centenars de milers d’independentistes menys.
El setembre de 2009 la CUP continuava tenint una representació institucional força escarransida si la comparem amb els partits parlamentaris però ja no era la completa desconeguda del temps de les carbasses. A les eleccions municipals de 2007 va créixer en nombre de vots i de regidors i vaaconseguir representació a set capitals de comarca... però encara ens coneixíem tots. Recordo com un d’aquells nous regidors de la CUP m’explicava entusiasmat la proposta que havien presentat i aprovat al seu ajuntament i com jo me l’escoltava un pèl escèptic sobre quin podia ser el recorregut d’aquell acord. I potser no n’hauria tingut gaire de recorregut si els devots de santa Llúcia a la fiscalia i a la delegació del govern espanyol no hi haguessin col·laborat amb prohibicions, recursos judicials i fins i tot autocars de falangistes –dels clàssics de la camisa blava, res de modernets de color carbassa- però el cas és que una moció presentada per l’aleshores únic regidor cupaire a la vila va propiciar la celebració de la consulta popular d’Arenys de Munt i l’inici d’un moviment que va estendre’s a centenars de municipis.
Som on som i no es tracta ara de penjar-se medalles a l’estil del Màgic Andreu. Ningú no pot atribuir-se els mèrits de la conquesta de l’hegemonia política i social per part de l’independentisme: ni CDC, ni ERC, ni l’ANC, ni Òmnium. Ni tan sols el PP i el PSOE. Naturalment que tampoc no pot fer-ho la CUP –la meva miopia no arriba a aquest punt- però sí que, davant l’allau de crítiques rebudes pel fet de donar carbasses a Mas, no puc estar-me de recordar que, a diferència d’altres, la CUP sempre ha defensar de manera inequívoca la necessitat d’un estat independent per al poble català.
Diu el tòpic que tothom és necessari i ningú imprescindible i és ben cert. Tan cert com que ara és imprescindible que ens posem d’acord. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament, aviat podrem deixar de commemorar com a Diada Nacionalla derrota de l’11 de setembre de 1714 per a celebrar una victòria recent. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament,potser la data més adient per a la celebració hauria de ser el 13 de desembre. És només una idea. Si no us agrada en tinc més.
Cofois i feliços com un esclau amb cadenes noves. Així es mostraven, el 30 de setembre de 2005, els diputats al Parlament de Catalunya de tots els partits que s’autodefiniencatalanistes (CiU, PSC, ERC i ICV) quan van aprovar un nou estatut d’autonomia que alguns veien com l’encaix definitiu amb Espanya i altres com una solució provisional. Aquell dia un escamot de militants de la CUP -una organització que amb prou feines coordinava una quinzena de regidors de l’esquerra independentista arreu del país, la majoria amb altres sigles- va presentar-se al Parlament de Catalunya armat amb cinc carbasses –massa petites, tot s’ha de dir; per als mèrits dels honorables haurien estat més adients les guanyadores del concurs de Sedó o del d’ous d’euga de Sant Llorenç de Morunys- adreçades als cinc grups parlamentaris, que van entrar al registre acompanyades d’un manifest amb el curiós títol de “Prou d’estatuts. Independència”.
Tots sabem què va passar amb aquell estatut. Primer la retallada pactada entre el govern espanyol i l’oposició parlamentària catalana. Qui no recorda aquella entranyable foto a la porta de Moncloa amb Zapatero –el Pablo Iglesias de l’època: “apoyaré...”- Mas i Duran. La primera retallada va excloure ERC del consens estatutari, partit que després d’un fort debat intern, i malgrat l’oposició inicial de la direcció, va acabar fent campanya pel No. Malgrat no ser el text sorgit del Parlament el nou estatut va aprovar-se per referèndum el 18 de juny de 2006 amb 1.899.897 vots afirmatius -el 73,9% dels que votants però només el 35,7 % dels censats, au!- i 533.742 en contra. I malgrat ser aprovat a les urnes l’estatutet encara va emprendre un llarg periple judicial que va finalitzar el 27 juny de 2010 amb una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que va acabar d’amputar-lo. La sentència del TC va provocar la primera de les grans manifestacions independentistes que han marcat la vida política dels darrers anys. Si no fos per la gran visió estratègica dels defensors de l’Estat-gràcies santa Llúcia!- ara aquest tros de país tindria quatre competències administratives més i centenars de milers d’independentistes menys.
El setembre de 2009 la CUP continuava tenint una representació institucional força escarransida si la comparem amb els partits parlamentaris però ja no era la completa desconeguda del temps de les carbasses. A les eleccions municipals de 2007 va créixer en nombre de vots i de regidors i vaaconseguir representació a set capitals de comarca... però encara ens coneixíem tots. Recordo com un d’aquells nous regidors de la CUP m’explicava entusiasmat la proposta que havien presentat i aprovat al seu ajuntament i com jo me l’escoltava un pèl escèptic sobre quin podia ser el recorregut d’aquell acord. I potser no n’hauria tingut gaire de recorregut si els devots de santa Llúcia a la fiscalia i a la delegació del govern espanyol no hi haguessin col·laborat amb prohibicions, recursos judicials i fins i tot autocars de falangistes –dels clàssics de la camisa blava, res de modernets de color carbassa- però el cas és que una moció presentada per l’aleshores únic regidor cupaire a la vila va propiciar la celebració de la consulta popular d’Arenys de Munt i l’inici d’un moviment que va estendre’s a centenars de municipis.
Som on som i no es tracta ara de penjar-se medalles a l’estil del Màgic Andreu. Ningú no pot atribuir-se els mèrits de la conquesta de l’hegemonia política i social per part de l’independentisme: ni CDC, ni ERC, ni l’ANC, ni Òmnium. Ni tan sols el PP i el PSOE. Naturalment que tampoc no pot fer-ho la CUP –la meva miopia no arriba a aquest punt- però sí que, davant l’allau de crítiques rebudes pel fet de donar carbasses a Mas, no puc estar-me de recordar que, a diferència d’altres, la CUP sempre ha defensar de manera inequívoca la necessitat d’un estat independent per al poble català.
Diu el tòpic que tothom és necessari i ningú imprescindible i és ben cert. Tan cert com que ara és imprescindible que ens posem d’acord. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament, aviat podrem deixar de commemorar com a Diada Nacionalla derrota de l’11 de setembre de 1714 per a celebrar una victòria recent. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament,potser la data més adient per a la celebració hauria de ser el 13 de desembre. És només una idea. Si no us agrada en tinc més.