“Quatre barres i un estel de cinc puntes, en vermell, i la sigla del partit, en negre”. Aquesta, si fa no fa, però en espanyol, va ser la resposta del registre de partits polítics a la consulta que li havíem fet, requerits per la Junta Electoral de Zona, on algun funcionari primmirat havia observat diferències en el logotip de la candidatura i ens hi posava pegues. Les eleccions eren les municipals de 2003 i l’organització política en qüestió una desconeguda per a la majoria de la gent, amb més voluntàries per a redissenyar la imatge corporativa que per a resoldre entrebancs burocràtics. Per sort, al Ministeri de l’Interior les comunicacions encara eren del segle anterior i, en comptes d'un fitxer digital amb la imatge, van enviar un fax amb una descripció que es corresponia amb el logo, tant d’abans com de després dels diferents restylings. Des de la seva fundació, a mitjans des 80, fins als nostres dies, la sigla de la CUP ha anat sempre acompanyada de l’estelada, explicitant gràficament un independentisme inequívoc.
No crec que se’m pugui diagnosticar ego obesitat per confessar un cert orgull per formar part des de fa qui-sap-los anys d’un projecte que va passar de tenir quatre regidors mal comptats a ser clau al Parlament. De mica en mica, amb feina de formigues, la CUP es va fer gran. De concórrer a les municipals en pocs municipis, amb noms i fórmules diferents, a coordinar i construir un projecte amb vocació nacional. De tenir representació a uns pocs ajuntaments a multiplicar-la per quatre o per cinc en eleccions successives. De ser estrictament municipalista a fer el salt al Parlament. I portant sempre a tot arreu un missatge nítidament independentista i d’esquerres...Si pocs anys enrere algú hagués pronosticat el resultat de les eleccions plebiscitàries i constituents del 27 de setembre possiblement no me l’hauria cregut... i encara menys si m’hagués dit que just després d’aquest resultat trontollaria el meu orgull cupaire.
Les llarguíssimes negociacions entre Junts pel Sí i la CUP –segur que només han passat tres mesos?- van fer aflorar en més d’una ocasió sensacions que tampoc m’hauria cregut si algú me les hagués anunciat només pocs dies enrere: perplexitat i desànim. Perplexitat per l’enrocament dels que, a banda i banda de la taula negociadora, prioritzaven el qui per davant del què, el com i el quan. Desànim en veure que, entre els uns i els altres, podíem acabar malbaratant la primera majoria parlamentària independentista d’aquest (tros de) país. Perplexitat en veure que una promesa electoral sorgida de no sé sap on i repetida públicament per alguns candidats en plena campanya electoral -“la CUP mai no investirà Artur Mas”-passava per davant d’una altra que, al meu entendre i en tant que referida a un dels objectius estratègics, era infinitament més important: “la CUP és aquí per prémer l’accelerador cap a la independència”. Desànim en sentir-me representat per un Antonio Baños que dimitia per motius exclusivament polítics. Desànim encara més gran en pensar que d’un moment a l’altre l’estelada se n’aniria cap a un cantó i la sigla cap a l’altre...
Un gir sobtat propi de guió polonès, quan a les negociacions ja els cantaven les absoltes, va tornar a canviar la situació. Mas es retirava, deixant el seu lloc a Puigdemont, i s’enduia la convocatòria d’unes noves eleccions que haurien esmenat el caràcter plebiscitari del 27S. El desànim fotia el camp i la perplexitat canviava de parella de ball: tornava la il·lusió. Perplexitat per l’acceptació d’un pacte en un termes menys favorables a la CUP que els desestimats pocs dies abans pel Consell Polític, quan es proposava votar la investidura de Mas sense comprometre el sentit de vot al llarg de la legislatura. Perplexitat en veure que es presentava com un triomf, que suposadament eixampla per l’esquerra el suport a la República catalana, el fet d’apartar Mas, enviant-lo no a la paperera de la història sinó al capdamunt del martirologi nacional i facilitant la renovació d’una Convergència fins ara en caiguda permanent. Il·lusió perquè, malgrat tots els errors, tornem a tenir el peu damunt del pedal de l’accelerador. Gas a fons!
No, no em descuido del Ramon Usall... Un text que parla d’independentisme i que du la paraula orgull al títol no el podia cloure sense unes ratlles dedicades al millor cap de llista que podíem tenir en les eleccions més transcendents a les que fins ara ens hem presentat. Tant de bo tots els diputats i diputades s’estimessin el país com ell, encara que no sabessin expressar-ho ni la meitat de bé. Qui no recorda les seves paraules portant el bo i millor del salvatge oest a l’auditori de Barcelona? Una abraçada enorme, Ramon, i un petó ben fort a la nena que la Magda porta a la panxa. Quan la teva filla creixi en una terra lliure podrà explicar, amb orgull, que en la lluita per la independència i la justícia el seu pare hi va aportar més d’un granet de sorra.
... ni de la MireiaBoya. La renúncia a l’acta de diputat per part del Ramon comportarà l’entrada de l’independentisme (en) occità al Parlament de la mà de la Mireia. Que no dubti ningú que la regidora de Corròp a Les serà una magnífica diputada, no només representant a l’Aran sinó també a les comarques del Pirineu i de Ponent. Qu'ajasfòrça astre e fòrça salut, Mireia. Sustotfòrça salut!
No crec que se’m pugui diagnosticar ego obesitat per confessar un cert orgull per formar part des de fa qui-sap-los anys d’un projecte que va passar de tenir quatre regidors mal comptats a ser clau al Parlament. De mica en mica, amb feina de formigues, la CUP es va fer gran. De concórrer a les municipals en pocs municipis, amb noms i fórmules diferents, a coordinar i construir un projecte amb vocació nacional. De tenir representació a uns pocs ajuntaments a multiplicar-la per quatre o per cinc en eleccions successives. De ser estrictament municipalista a fer el salt al Parlament. I portant sempre a tot arreu un missatge nítidament independentista i d’esquerres...Si pocs anys enrere algú hagués pronosticat el resultat de les eleccions plebiscitàries i constituents del 27 de setembre possiblement no me l’hauria cregut... i encara menys si m’hagués dit que just després d’aquest resultat trontollaria el meu orgull cupaire.
Les llarguíssimes negociacions entre Junts pel Sí i la CUP –segur que només han passat tres mesos?- van fer aflorar en més d’una ocasió sensacions que tampoc m’hauria cregut si algú me les hagués anunciat només pocs dies enrere: perplexitat i desànim. Perplexitat per l’enrocament dels que, a banda i banda de la taula negociadora, prioritzaven el qui per davant del què, el com i el quan. Desànim en veure que, entre els uns i els altres, podíem acabar malbaratant la primera majoria parlamentària independentista d’aquest (tros de) país. Perplexitat en veure que una promesa electoral sorgida de no sé sap on i repetida públicament per alguns candidats en plena campanya electoral -“la CUP mai no investirà Artur Mas”-passava per davant d’una altra que, al meu entendre i en tant que referida a un dels objectius estratègics, era infinitament més important: “la CUP és aquí per prémer l’accelerador cap a la independència”. Desànim en sentir-me representat per un Antonio Baños que dimitia per motius exclusivament polítics. Desànim encara més gran en pensar que d’un moment a l’altre l’estelada se n’aniria cap a un cantó i la sigla cap a l’altre...
Un gir sobtat propi de guió polonès, quan a les negociacions ja els cantaven les absoltes, va tornar a canviar la situació. Mas es retirava, deixant el seu lloc a Puigdemont, i s’enduia la convocatòria d’unes noves eleccions que haurien esmenat el caràcter plebiscitari del 27S. El desànim fotia el camp i la perplexitat canviava de parella de ball: tornava la il·lusió. Perplexitat per l’acceptació d’un pacte en un termes menys favorables a la CUP que els desestimats pocs dies abans pel Consell Polític, quan es proposava votar la investidura de Mas sense comprometre el sentit de vot al llarg de la legislatura. Perplexitat en veure que es presentava com un triomf, que suposadament eixampla per l’esquerra el suport a la República catalana, el fet d’apartar Mas, enviant-lo no a la paperera de la història sinó al capdamunt del martirologi nacional i facilitant la renovació d’una Convergència fins ara en caiguda permanent. Il·lusió perquè, malgrat tots els errors, tornem a tenir el peu damunt del pedal de l’accelerador. Gas a fons!
No, no em descuido del Ramon Usall... Un text que parla d’independentisme i que du la paraula orgull al títol no el podia cloure sense unes ratlles dedicades al millor cap de llista que podíem tenir en les eleccions més transcendents a les que fins ara ens hem presentat. Tant de bo tots els diputats i diputades s’estimessin el país com ell, encara que no sabessin expressar-ho ni la meitat de bé. Qui no recorda les seves paraules portant el bo i millor del salvatge oest a l’auditori de Barcelona? Una abraçada enorme, Ramon, i un petó ben fort a la nena que la Magda porta a la panxa. Quan la teva filla creixi en una terra lliure podrà explicar, amb orgull, que en la lluita per la independència i la justícia el seu pare hi va aportar més d’un granet de sorra.
... ni de la MireiaBoya. La renúncia a l’acta de diputat per part del Ramon comportarà l’entrada de l’independentisme (en) occità al Parlament de la mà de la Mireia. Que no dubti ningú que la regidora de Corròp a Les serà una magnífica diputada, no només representant a l’Aran sinó també a les comarques del Pirineu i de Ponent. Qu'ajasfòrça astre e fòrça salut, Mireia. Sustotfòrça salut!