A Catalunya, la garantia d’un sostre digne és un tema estructural irresolt en matèria de polítiques socials. Des de la crisi del 2008, primer en forma de crisi hipotecària i després en forma de crisi sobre les dificultats d’accés a un habitatge i d’abús en els preus de lloguer, vivim una escalada sense aturador en la desprotecció d’aquest dret. De fet, l’habitatge és una de les fonts de seguretat més fonamentals per al sosteniment bàsic de les condicions de vida de la població i la seva absència es considera una forma extrema de pobresa. Aquest repte és particularment rellevant en aquells llocs on el mercat de l’habitatge està més tensat, fet que habitualment coincideix amb les ciutats o municipis d’atracció econòmica, demogràfica i laboral. En els darrers anys, l’habitatge ha estat tema de campanya en eleccions, de conflicte social, motiu de campanyes d’hostilitat, especialment cap a les ocupacions (tot i que les dades oficials apunten que més del 90% es produeixen en pisos buits) i, en els darrers temps, s’ha convertit en un dels relats principals de l’extrema dreta, especialment, en termes racistes.
A la ciutat de Lleida, hi ha més de 3.000 pisos en mans de grans tenidors. D’aquests, n’hi ha més de 600 que estan buits, d’acord amb les dades de l’Agència de l'habitatge de Catalunya. Quant a la promoció pública, a Catalunya, els pisos d’habitatge social tan sols representen l’1,5% del total; una xifra irrisòria si la comparem amb la mitjana europea, que està per sobre del 15%. D’altra banda, tampoc podem passar per alt el fet que, en els anys vinents, alguns d’aquests pisos passaran al mercat lliure, a conseqüència de l’aplicació de lleis anteriors.
Segons l'informe “Un malestar creixent”, de l’Escola de Formació Guillem Agulló d'Òmnium Cultural, una de les principals preocupacions del jovent són la precarietat laboral i l'accés a l'habitatge. Són, evidentment, dues qüestions íntimament relacionades. La bretxa generacional i de classe en relació amb l’accés, propietat o manteniment de l’habitatge és probablement una de les bombes de rellotgeria més grans que haurà d’afrontar el nostre estat del benestar actual. Haver de dedicar més del 30% del sou al sosteniment d’un sostre és ja, avui, una font d’empobriment de la societat catalana en conjunt. La vulnerabilitat és triple: en la dimensió física, és a dir en l’accés a sostre; en la dimensió social, és a dir en el fet de disposar d’una llar i, finalment, en la dimensió jurídica, és a dir, en el fet de disposar de propietat o arrendament. Totes tres dimensions impliquen vulneracions per a la supervivència i la dignitat bàsica de la població catalana.
Una dificultat afegida a l’accés a l’habitatge és el racisme, ja que les dades mostren com el risc de pobresa es duplica en el cas de les persones migrades (un 46,8%). Des de SOS Racisme i el Sindicat de Llogateres de Catalunya o la PAH, fa anys que s’adverteix del biaix racista en aquest àmbit i de les nombroses dificultats d’accés a lloguer que troben les persones d’origen migrant. Com explicava la Directa en relació amb els informes de SOS Racisme «les persones interessades en el lloguer d’un habitatge es troben amb negatives tant en els anuncis d’ofertes com dels agents immobiliaris o la propietat». Aquestes negatives poden ser més o menys explícitament racistes: la negativa d’agents immobiliaris a facilitar el contracte, l’escalada de requisits per accedir al lloguer o les excuses per ensenyar pisos quan els noms i cognoms de les persones interessades no coincideixen amb noms suposadament autòctons. La qüestió és que, en la dificultat per accedir a un habitatge de lloguer, lluny de les campanyes de por i criminalització que hem vist créixer els darrers anys, s’hi amaga el patiment de persones i famílies abocades a formes irregulars d’accés a un habitatge. El racisme social s’expressa en l’imaginari que les persones d’origen migrant són perfils que tendeixen a generar més problemes de convivència veïnal. Hi ha qui considera, a més, que devaluen el preu de l’immoble en el mercat, però cap d’aquestes suposicions estan recolzades per dades que les avalin.
A Lleida, aquesta realitat no és pas una excepció. Ben aviat es reprendrà a Lleida el judici contra un activista de la PAH que va patir una agressió per motius racistes l’any 2020. El cas pren rellevància perquè es produeix després que l’activista intentés mediar entre un grup de veïns que assetjaven un temporer de l’agroindústria en situació administrativa irregular i que ocupava un pis propietat d’un gran tenidor —el conegut fons voltor estatunidenc Cerberus—. Durant l’intent d’intervenció, l’activista va ser insultat i greument agredit. Es va interposar una denúncia que va ser arxivada. En canvi, la demanda interposada pel grup de persones que van agredir-lo sí que va prosperar i ara l’acusen de diversos delictes de lesions amb una petició de 10.000 euros de responsabilitat civil i disset mesos de pena multa.
En el context actual d’emergència social, l'habitatge hauria de ser un dels pilars fonamentals de protecció social, com ho són l'educació o la sanitat pel conjunt de la població. És urgent reclamar una acció decidida, en aquest sentit. No només en termes jurídics, sinó també amb mesures públiques que facilitin l’erradicació de pràctiques abusives i de biaix racista. La materialització del dret passa per l'existència d'habitatge social suficient com a garantia per a totes aquelles persones que la necessitin, però també d’una continuada mobilització social que preservi la rellevància dels drets fonamentals. L'exclusió residencial fins al moment s'ha tractat més des dels serveis socials que des de vertaderes polítiques públiques d'habitatge. Això provoca que sigui un plantejament residual i subsidiari, poc universalista i, no menys important, un caldo de cultiu per als discursos d’odi i polarització social.
No podem oblidar que, en el cas de Lleida, es posa també sobre la taula un debat i el repte específic d’allotjament per a les persones treballadores de l’agroindústria. Políticament, s’ha tingut la inconsciència d’utilitzar com a arma de joc polític la construcció d’un alberg per temporers, que nega a efectes pràctics el dret efectiu previst per la llei a l’hora de garantir les condicions d’allotjament durant la campanya de la fruita. La inacció pública ha d’afrontar la seva responsabilitat derivada en casos com el que hem explicat. La construcció de nocions defensades, però no vertebrades com la de «convivència», «dret a la ciutat» —recordem que Lleida té una carta específica en aquest sentit— o «sentit comunitari», passen per la generació de mesures des de tots els fronts i àmbits. Necessitem polítiques i accions cada cop més interrelacionades en el camp social, polític i econòmic de la societat del present. Aquell conegut lema de «pa, sostre i treball» continua sent el repte històric més perpetu per a la vida digna de totes.