S’ha dit molts cops que Espanya és un país de contrastos. Contrastos en geografia, en clima, en demografia, en llengües, en cultura, etc. A més de tots aquests àmbits, aquestes darreres setmanes hem pogut comprovar que els grans contrastos espanyols també formen part de la política, la judicatura i les seves derivades.
En pocs dies s’han posat damunt de la taula els conceptes d’inviolabilitat i d’immunitat. Per una banda, Espanya té un rei que ja no és rei del qual sabem pels mitjans de comunicació que, com a mínim, no va pagar els impostos que li tocaven motiu pel va haver d’abandonar el país.
Per un altre costat, el Parlament Europeu té un diputat escollit democràticament amb més d’un milió de vots, una persona que va ser destituïda del seu legítim càrrec de President de la Generalitat de Catalunya pel sol fet de consultar democràticament al poble sobre el seu futur i que va haver d’exiliar-se per poder posar-se en mans d’una justícia, l’europea, realment justa que en reiterades ocasions li ha donat la raó. Doncs bé, els mateixos partits (PSOE, PP, C’s i VOX) que van votar al Congrés espanyol en contra d’eliminar la inviolabilitat del rei emèrit, uns pocs dies després votaven a favor d’aixecar la immunitat del president Carles Puigdemont, i també dels eurodiputats Toni Comín i Clara Ponsatí. Contrastos.
No fa massa dies han sortit a la llum gravacions de converses a la caserna d’Intxaurrondo que evidencien tortures a persones detingudes. Els GAL i el terrorisme d’estat van formar part de l’època més fosca de l’anomenada transició espanyola. Fins a vint-i-set assassinats, segrestos, tortures i malversació de fons públics són els càrrecs pels quals es van condemnar als diferents culpables d’aquells fets. Els responsables polítics, Ministre de l’Interior i Secretari d’Estat per a la Seguretat, que van ser condemnats a deu anys de presó, foren indultats al cap de tres mesos i posats en llibertat. Tres mesos! Avui en dia, trenta anys després, cap d’ells ha mostrat penediment per aquells funestos fets.
A Catalunya tenim presos polítics. Persones que no han fet cap mal a ningú. Polítics elegits democràticament que en compliment del programa electoral pel qual van ser escollits, van oferir al poble la possibilitat de votar. Per això, i només per això, han estat condemnats a més de deu anys de presó. Ja n’han passat més de tres entre reixes i precisament fa pocs dies, la fiscalia ha aconseguit que el jutge revoqui el tercer grau de què van gaudir uns pocs dies i hagin de tornar a patir una reclusió total. Aquestes mesures que destil·len venjança i escarment, contrasten amb aquells fets incomparablement més greus que van succeir en aquesta democràcia plena de la qual presumeixen alguns. Contrastos.
Podríem seguir relacionant contrastos. Podríem parlar, per exemple, de la llibertat d’expressió. Una llibertat que permet manifestacions de caire feixista però que engarjola a cantants que fan lletres que no agraden a alguns jutges. Podríem parlar també de la malversació de fons. Delicte no solament imputat als actuals presos polítics i exiliats (sense ni una despesa comprovada) sinó també als organitzadors de la consulta democràtica del 9-N de 2014 que han vist embargat el seu patrimoni per donar, de nou, la veu al poble. Precisament en uns dies en els quals l’ex-tresorer d’un partit polític descriu en seu judicial i amb pèls i senyals com polítics amb responsabilitats de govern rebien sobresous. Contrastos.
No m’oblido de la recent visita a Catalunya de l’actual rei espanyol. Va venir a visitar la SEAT. La mateixa empresa a la qual fa tres anys va pressionar perquè abandonés el territori català i els dirigents de la qual es van negar a fer-ho. Amb d’altres empreses ho va aconseguir. No he sentit que n’hagi demanat el seu retorn. Contrastos.
I un darrer contrast, com a resum de com estem i cap on anem. La mateixa setmana que es constitueix el Parlament de Catalunya amb una majoria independentista, s’ha dissolt (ja veurem com acaba) l’Assemblea de Madrid per evitar una moció de censura i amb unes perspectives electorals escorades a la dreta més extrema. Més contrastos.
Hem vist, i la història ens ho demostra, que els contrastos espanyols sovint signifiquen injustícies pels catalans i per Catalunya. Depèn de nosaltres que fem la nostra via i que deixem en evidència a Espanya i les seves contradiccions.
En pocs dies s’han posat damunt de la taula els conceptes d’inviolabilitat i d’immunitat. Per una banda, Espanya té un rei que ja no és rei del qual sabem pels mitjans de comunicació que, com a mínim, no va pagar els impostos que li tocaven motiu pel va haver d’abandonar el país.
Per un altre costat, el Parlament Europeu té un diputat escollit democràticament amb més d’un milió de vots, una persona que va ser destituïda del seu legítim càrrec de President de la Generalitat de Catalunya pel sol fet de consultar democràticament al poble sobre el seu futur i que va haver d’exiliar-se per poder posar-se en mans d’una justícia, l’europea, realment justa que en reiterades ocasions li ha donat la raó. Doncs bé, els mateixos partits (PSOE, PP, C’s i VOX) que van votar al Congrés espanyol en contra d’eliminar la inviolabilitat del rei emèrit, uns pocs dies després votaven a favor d’aixecar la immunitat del president Carles Puigdemont, i també dels eurodiputats Toni Comín i Clara Ponsatí. Contrastos.
No fa massa dies han sortit a la llum gravacions de converses a la caserna d’Intxaurrondo que evidencien tortures a persones detingudes. Els GAL i el terrorisme d’estat van formar part de l’època més fosca de l’anomenada transició espanyola. Fins a vint-i-set assassinats, segrestos, tortures i malversació de fons públics són els càrrecs pels quals es van condemnar als diferents culpables d’aquells fets. Els responsables polítics, Ministre de l’Interior i Secretari d’Estat per a la Seguretat, que van ser condemnats a deu anys de presó, foren indultats al cap de tres mesos i posats en llibertat. Tres mesos! Avui en dia, trenta anys després, cap d’ells ha mostrat penediment per aquells funestos fets.
A Catalunya tenim presos polítics. Persones que no han fet cap mal a ningú. Polítics elegits democràticament que en compliment del programa electoral pel qual van ser escollits, van oferir al poble la possibilitat de votar. Per això, i només per això, han estat condemnats a més de deu anys de presó. Ja n’han passat més de tres entre reixes i precisament fa pocs dies, la fiscalia ha aconseguit que el jutge revoqui el tercer grau de què van gaudir uns pocs dies i hagin de tornar a patir una reclusió total. Aquestes mesures que destil·len venjança i escarment, contrasten amb aquells fets incomparablement més greus que van succeir en aquesta democràcia plena de la qual presumeixen alguns. Contrastos.
Podríem seguir relacionant contrastos. Podríem parlar, per exemple, de la llibertat d’expressió. Una llibertat que permet manifestacions de caire feixista però que engarjola a cantants que fan lletres que no agraden a alguns jutges. Podríem parlar també de la malversació de fons. Delicte no solament imputat als actuals presos polítics i exiliats (sense ni una despesa comprovada) sinó també als organitzadors de la consulta democràtica del 9-N de 2014 que han vist embargat el seu patrimoni per donar, de nou, la veu al poble. Precisament en uns dies en els quals l’ex-tresorer d’un partit polític descriu en seu judicial i amb pèls i senyals com polítics amb responsabilitats de govern rebien sobresous. Contrastos.
No m’oblido de la recent visita a Catalunya de l’actual rei espanyol. Va venir a visitar la SEAT. La mateixa empresa a la qual fa tres anys va pressionar perquè abandonés el territori català i els dirigents de la qual es van negar a fer-ho. Amb d’altres empreses ho va aconseguir. No he sentit que n’hagi demanat el seu retorn. Contrastos.
I un darrer contrast, com a resum de com estem i cap on anem. La mateixa setmana que es constitueix el Parlament de Catalunya amb una majoria independentista, s’ha dissolt (ja veurem com acaba) l’Assemblea de Madrid per evitar una moció de censura i amb unes perspectives electorals escorades a la dreta més extrema. Més contrastos.
Hem vist, i la història ens ho demostra, que els contrastos espanyols sovint signifiquen injustícies pels catalans i per Catalunya. Depèn de nosaltres que fem la nostra via i que deixem en evidència a Espanya i les seves contradiccions.