Hi ha crisis polítiques que duren uns dies i d’altres que deixen al descobert problemes més profunds. El cas de la lleidatana Montse Mínguez, que ha renunciat a encapçalar la candidatura del PSC per Lleida al Congrés després de la polèmica pels negocis immobiliaris de la seva parella, pertany a aquesta segona categoria. Més enllà dels noms propis, de les explicacions i de les reaccions partidistes, aquest episodi deixa algunes lliçons.
Primera lliçó: la polarització dels relats acaba tenint conseqüències en la vida real.
La política és una guerra de relats. Ja no n’hi ha prou amb explicar què ha passat: cal imposar una interpretació, assenyalar culpables i aconseguir que el propi bàndol surti indemne. Les xarxes socials multipliquen aquesta dinàmica, els titulars la simplifiquen i els adversaris polítics hi troben una oportunitat per desgastar el contrari. Però darrere de cada polèmica hi ha persones. I quan el debat públic es converteix en una successió d’acusacions, insinuacions i judicis precipitats, el cost deixa de ser exclusivament polític.
Afecta la reputació, la família, la tranquil·litat personal i, en ocasions, la continuïtat professional. Això no significa que els responsables públics hagin de quedar al marge de l’escrutini social. Al contrari: fiscalitzar el poder és imprescindible. Però hi ha una diferència entre exigir explicacions i convertir una persona en l’objectiu d’una campanya de desgast. La destrucció que voreja els límits personals no pot esdevenir-ne el mètode habitual. El cas Mínguez també obliga a fer una pregunta incòmoda: fins a quin punt som conscients de les conseqüències dels relats que alimentem quan compartim una acusació, amplifiquem una sospita o donem per certa una interpretació que encara no hem contrastat?
Segona lliçó: preservar la credibilitat.
La màxima atribuïda a Juli Cèsar segons la qual la seva dona no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho, continua tenint vigència en la vida pública. No perquè l’aparença hagi de substituir els fets, sinó perquè la confiança ciutadana depèn tant de la legalitat de les decisions i actuacions professionals com de la percepció que aquestes decisions són coherents amb els principis que es proclamen. En el cas Mínguez, la polèmica se situa precisament en aquest terreny: els negocis immobiliaris de la seva parella han obert un debat sobre la coherència entre el discurs polític i l’entorn personal. Això no demostra, per si mateix, cap irregularitat ni permet atribuir a Mínguez responsabilitats pels negocis d’una altra persona. La legalitat i les responsabilitats individuals s’han de valorar a partir dels fets, no de les associacions personals.
Però la política té una exigència afegida. Qui construeix el seu discurs (i en aquest cas ha estat ben extremat i radical) sobre la defensa de l’accés a l’habitatge, la justícia social i la protecció de les famílies ha d’entendre que qualsevol contradicció aparent pot erosionar la confiança en el seu missatge. I aquí apareix una qüestió de fons: no es pot exigir exemplaritat als altres i desentendre’s de la pròpia credibilitat quan les circumstàncies es giren en contra. Mínguez ha deixat els seus càrrecs per la pressió sofrida i no per la divergència entre el seu discurs i la realitat que tenia a casa. La transparència, l’explicació i la coherència no són ornaments per als dies tranquils; són especialment necessàries quan apareixen les dificultats. Els càrrecs públics han d’estar preparats per explicar allò que pugui generar dubtes raonables, sense confondre l’exigència d’explicacions amb una condemna anticipada.
Tercera lliçó: aplicar-se les pròpies regles.
Si un partit denuncia les pràctiques dels seus rivals, ha d’estar disposat a examinar les pròpies amb el mateix rigor. Si un dirigent exigeix explicacions a un adversari, ha d’acceptar que també li’n demanin a ell. I si una formació reivindica la coherència entre el discurs i els fets, no pot tractar les controvèrsies internes com si fossin una qüestió menor.
Aquesta és una de les grans febleses de la política de trinxeres: cada bàndol tendeix a considerar intolerable allò que fa l’altre i justificable allò que passa dins de casa. El resultat és una competició de retrets en què gairebé ningú no assumeix el cost de revisar els propis comportaments. Imaginen què dirien els diputats del PSOE si un govern del PP no presentés pressupostos durant una legislatura sencera? Què diria la propia Mínguez si el seu cas hagués passat a la bancada rival?