L'independentisme dissol l'oasi lleidatà del PSC

Lleida ha deixat de ser aquell territori vetat pel sobiranisme que, durant anys, va estar governat amb solidesa per dos alcaldes que van arribar a convertir-se en una marca electoral superant la del seu propi partit

Antoni Siurana i Àngel Ros celebrant una victòria electoral
Antoni Siurana i Àngel Ros celebrant una victòria electoral | ACN
15 de juny de 2019, 12:20
Actualitzat: 15:17h
Els socialistes lleidatans han començat a explorar aquest dissabte un terreny que fins ara els hi era ignot; el de l'oposició. Acostumats a mirar el plenari des de la cadira de l'alcaldia, els representants del PSC hauran d'aixecar la vista i torcer el cap per veure el nou executiu de la ciutat, liderat per primer cop per un independentista.

Lleida ha deixat de ser aquell territori vetat pel sobiranisme que, durant anys, va estar governat amb solidesa per dos alcaldes que van arribar a convertir-se en una marca electoral superant, fins i tot, la del seu propi partit. Antoni Siurana i Àngel Ros, dos homenots de la política que van aconseguir teixir suports als despatxos i als carrers per fermar un lideratge granític que pocs van discutir.

Els socialistes tenien la ciutat sota control i en cada contesa electoral no s'albiraven canvis atesa la força del Paer en cap i les debilitats dels partits polítics rivals, incapaços de bastir alternatives sòlides per plantar batalla a les urnes. Aquell oasi que per al PSC era la capital del Segrià ha anat diluint-se amb el pas del temps per culpa del lògic desgast de govern i per les creixents ànsies de canvi de la ciutadania.

Al 2015, Ros es va salvar per la mínima després de patir un daltabaix electoral que el va deixar políticament estabornit. L'ajuda de Ciutadans i del PP va ser el flotador que el va permetre navegar per una legislatura dura que va acabar amb ell. El gran alcalde que havia rebut en dot la vara de mans de Siurana marxava a Andorra a fer d'ambaixador, un reconeixement menor ateses les seves aspiracions, més altes.

El relleu, Fèlix Larrosa, va saber llegir que l'herència socialista li podia ser una llosa per aixecar la seva carrera d'alcalde, i així ha estat. Ell ha acabat essent, només, un breu epíleg de la gran època del socialisme lleidatà que el republicà Miquel Pueyo ha clos després de 40 anys.