Les picabaralles incruentes també poden tenir el seu costat positiu. Remenar documentació rància per rememorar el passat de la Lleida finisecular del XIX arran de la contesa funerària de Santa Cecília m'ha descobert la decisiva regressió demogràfica de la ciutat durant els 24 anys que s'escolaren entre 1877 i 1900, és a dir, des de sis anys després de l'enderroc de les muralles fins al començament del segle XX, amb un esquifit guany en termes absoluts censals de 1.063 ciutadans, que venien a representar un ínfim 4,9 % sobre la població mitjana de tant llarg període de temps, xifrada en 21.709 habitants, havent perdut el quart lloc de les ciutats catalanes més poblades, fita que s'havia guanyat gràcies a corregidors il·lustrats com Blondel (1786-1794) per quedar ara només en sisè lloc i amb un creixement lent i molt pobre, força allunyat de l'accelerat d'altres nuclis urbans catalans, com ara Sabadell, que li va prendre el relleu en la jerarquia urbana del Principat.   
            
Entrant en el detall de la mortalitat, durant els primers vuit anys a partir de 1877, el nombre de defuncions fou d'una mitjana anual de 775, el 47,7 per cent de les quals corresponien a adults i la resta a infants, etiquetats llavors com a pàrvuls. Un cop assolit l'any 1885 esclatà l'epidèmia de còlera morbo, havent-se més que doblat la taxa de mortalitat en passar d'una mitjana anterior fins aleshores del 35,8 per mil a una altra del 69,96 per mil, que afectà amb major intensitat els adults amb gairebé 6 punts percentuals més per sobre (53,4%) que no abans, tot i que esgarrifen les xifres absolutes de víctimes en un sol any: 413 homes adults, 442 dones i 746 infants, és a dir, el 7 per cent del cens poblacional, per bé que amb major virulència concentrada en els mesos d'agost i setembre d'aquest fatídic any, que aplegaren entre el 46 % del total de les víctimes infantils, el 57 % dels difunts adults mascles i el 74% de les femelles.
               
En els 15 anys següents, la taxa de mortalitat mitjana va reduir-se al 34,2 per mil, fins i tot doncs, 1,6 punts per mil per dessota del període 1877-1885, situant-se la mitjana anual absoluta de defuncions en 742, amb gairebé paritat entre infants (49,2%) i adults (50,8%), sobretot homes, en nombre de 203 enfront de 174 dones.
               
El cas és que en 24 anys van deixar d'existir 18.929 ànimes, quasi tantes com els 20.369 ciutadans inicials del recompte censal de l'any 1877, de forma que pel 1900 la població de la ciutat era encara de tan sols 21.432 habitants. I pel que fa a poder inhumar cadàvers en nínxols obrats en els nous recintes funeraris construïts fins a l'albada del segle XX, la capacitat global del cementiri 'lo Garrut' només assolia llavors els 2.021 nínxols, dels quals 160 de Sant Cristòfor, 1.316 de Sant Anastasi i 545 de Santa Cecília, la qual cosa significa que amb prou feines hi havia poc més d'un nínxol i escaig per cada 10 difunts, d'on se'n desprenia la necessitat constant en aquella època d'anar obrint rases en el terreny per a fer-hi fosses.
               
I fins aquí la modesta recerca, que espero complagui, si més no, als conreadors professionals de la sociologia lleidatana.