Els pobles i les ciutats tenen referents, fars que il·luminen i orienten. Poc o molt, sempre s’acaben trobant personalitats que destaquen o han reeixit en algun àmbit concret. A la ciutat de Balaguer, la referència cultural durant el final dels anys 70 i tota la dècada dels 80 van ser els membres de l’Estudi 76, el grup de pintors que es van aplegar justament a partir de l’any 1976 per bastir el que segurament ha estat l’experiència artística conjunta més prolífica i perllongada que s’ha vist mai a la ciutat.

El fet que aquesta integració es donés a Balaguer, una ciutat que sovint ha pecat d’un excessiu individualisme dels seus conciutadans, ja mereix per si sol l’homenatge que el consistori ha impulsat i que s’oficialitzarà aquest divendres 14 d’octubre amb una mostra d’obres i el bateig de la renovada sala d’exposicions. L’espai portarà a partir d’ara el nom d’aquest col·lectiu artístic fundat per Ramon Gasol, Andrés Saiz, Josep Maria Llobet i Marcel·lí Bergé, pintors que van tenir la intel·ligència i el desacomplexament de buscar complicitats en un mateix espai per enriquir-se a ells com a creadors i, de retop, fer avançar la ciutat cap a unes tendències artístiques més avantguardistes del que s’havia vist fins aleshores. 

Només cal veure alguns programes de les Festes del Sant Crist dels anys 80, l’obra efímera en homenatge a Pablo Picasso al mig del Mercadal o el mural de la planta noble de la Paeria de Balaguer per adonar-se que l’Estudi 76 era un grup inquiet, amb personalitat i amb una ànsia per explorar nous confins pictòrics sortint, sovint, de les pròpies zones de confort que cadascú tenia. El procés creador domava els forts caràcters, a vegades de complicada gestió, d’aquests pintors que treballaven per l’art amb una fidelitat recíproca i respectant-se les divergències que mantenien en qüestions artístiques, polítiques i vitals i que mai van ser motiu de discussions, de crítiques ni d’enveges.

En l’actual món sotraguejat pels creixents extremismes, la polarització i per la facilitat de traçar línies vermelles envers l’altre, aquesta voluntat d’acceptació i consideració que entre ells tenien els membres de l’Estudi 76 és un valor que avui cal subratllar i destacar en lletres capitals més que mai. La constant i pesada recerca de l’excel·lència artística els aplegava i els feia oblidar les foteses de la quotidianitat (i a vegades també les pròpies famílies, que en donaran raó d’aquest fet) d’aquells feliços anys vuitanta on gairebé tot estava per fer i quasi tot era possible.

Gasol, Saiz, Llobet, Bergé i, una mica més tard, l’escultor lleidatà Víctor M. Pallarès, conformaven un grup peculiar, i no només per l’extravagància que duien al damunt i que és poc o molt inherent en tots els artistes, sinó també per les diferències d’edat. Gasol i Bergé, establerts aleshores en una plena maduresa creativa i biològica, van adoptar el rol de mestres de Saiz i Llobet, encara que sempre van rebutjar aquesta “titulació”. Imagino Bergé, seriós, amb la boina, aquella veu, i la mena de malaire que gastava en ocasions, dient: “Jo no sóc mestre de ningú!”. Ho era, no obstant, sense voler-ho, i aquella experiència seva va enriquir els joves que, alhora, van aconseguir un efecte revitalitzador, la llavor de nous camins pictòrics. El mestratge era, per dir-ho planerament, d’anada i tornada.

Es van influir i es van fer millors pintors, i no només gràcies a les praxis sobre les teles, sinó també per les llargues tertúlies que es descabdellaven a l’estudi de la plaça Mercadal, el primer que va tenir el grup, i posteriorment a les golfes d’un edifici del carrer del Pont. Parlaven a bastament d’art talment a com si fossin la versió balaguerina de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell i tants d’altres artistes que s’aplegaven a la cerverseria barcelonina Els Quatre Gats, convertida amb els anys en nucli del moviment modernista català mercès a aquestes trobades. Els de Balaguer parlaven i pintaven en aquells caus d’art que, ben sovint, canviaven per indrets exteriors per pintar al natural i, de passada, fer algun que altre dinar campestre emulant la famosa obra d’Édouard Manet, però amb tothom vestit (o gairebé).

El geni creatiu que sempre servaren el van voler transmetre amb l’Escola d’Arts Plàstiques de Balaguer, centre impulsat des de l’Estudi 76 i amb els seus membres com a professors, que impartien classes de manera gratuïta (això avui seria impensable i potser, fins i tot, criticat). Per les raons que siguin i que aquí ara no dilucidarem, la ciutat no va ser capaç de mantenir i consolidar aquesta escola nascuda únicament perquè aquests quatre gats s’ho havien proposat per fer-ho realitat. 

L’Estudi 76 va desaparèixer sense trencaments, simplement pel fet que els pintors van anar aprofundint en els seus móns i van tenir menys necessitats de compartir experiències. Tot i això, quan es trobaven, les converses fluïen pels mateixos viaranys que anys enrere, amb la mateixa passió però més galbanitzada d’expertesa.

Jo mateix vaig ser testimoni d’una conversa (potser la darrera) entre els membres del grup, ben entrats els anys 2000. Bergé, Saiz i Llobet van establir un improvisat debat artístic a col·lació d’unes pintures que havien estat presentades al concurs de pintura ràpida de Gerb i del qual ells n’eren el jurat. En aquella discussió amistosa es van acarar els tres pintors com si el temps no hagués passat. Com si encara fossin en aquell estudi on bressolaren els somnis creatius que després immortalitzaren amb llapisos i pinzells. Aquestes obres són el llegat físic de l’Estudi 76, el testimoni inesborrable d’una època i d’un món que avui se’ns fa excessivament llunyà.