Els dimarts de Carnaval sempre són dies grossos a Ponts. El municipi de la Noguera celebra el Ranxo, la tradició centenària que fa reviure l'episodi de dècades enrere quan, just abans de la Quaresma, es donava un plat calent a la gent pobra que no tenia per menjar. Un dia abans, a Ponts es celebrava - i encara es celebra- el Lali Lali, una cercavila pel poble que es feia al ritme d'una cançoneta (d'aquí li ve el nom) i que servia per recollir dels veïns la vianda necessària per omplir les calderes, on s'hi tiren aliments a granel.
Enguany, la festa és encara més lluïda perquè aquesta festivitat celebra 150 anys. S'han organitzat diverses activitats i presentat un himne, creació del cantant Pau Pinós, Lo Pau de Ponts, que en la melodia ha recollit el sentiment de ser pontsicà i l'orgull de la festa: Som de Ponts. Tenim Lo Ranxo, canta el jove showman.
Coincidint amb el dia de la festa, s'ha presentat el llibre Petita història de Lo Ranxo de Ponts, escrita per l'escriptor Jaume Invernon i il·lustrada per Pilarín Bayés. Invernon ha explicat que la història "ha sortit de manera fluida", i Bayés, després de viure la festa, ha afirmat que "la realitat supera allò que haguem posat en el llibre tot i que hem intentat ser el màxim de fidels".
L’olor de l’escudella fumejant s’escampa pels carrers. La fusta crema lentament, escalfant els litres i litres de brou que, a poc a poc, prenen cos amb la barreja de patates, llegums, verdures i diverses carns. Els mestres cuiners remenen amb llargues pales de fusta fins a 12.000 racions per a repartir, mentre els curiosos s’hi acosten per veure de prop el procés, comentar la jugada i, si poden, tastar el brou en primícia. A mig matí, la plaça ja és plena de gent i a l'hora de servir també hi era l'Oriol Junqueres, el president de la diputació, Joan Talarn i el subdelegat del Govern José Crespín.
Visitants d’arreu arriben armats amb carmanyoles, plats, culleres i fins i tot olles. L’ambient és animat: es riu, es brinda i es recorden històries d’anys anteriors. Entre els assistents hi ha qui no es perd la cita des de fa anys. “Venim de Bell-lloc, el meu marit i jo som jubilats i ja fa més de sis anys que no ens ho perdem”, comenta una dona mentre espera el seu torn per recollir l'escudella. D'altres hi arriben per primera vegada, atrets per la fama del plat. “Venim de Tàrrega, nosaltres és la segona vegada que venim, però la meva germana és la primera vegada que tastarà el plat. Has de vindre preparat amb una bona olla per omplir-la el màxim possible”, explica un altre visitant amb el seu recipient a punt.
El Ranxo, però, no és només un dinar col·lectiu; és el símbol d’una tradició centenària que es manté viva gràcies a l’esforç de tot un poble. Quan arriba l'hora de repartir l'escudella, la cua s'allarga, però ningú es queixa. El plat fumejant a les mans és gairebé un ritual.
A cada cullerada, es degusta la història d’una festa que va néixer com una manera d’aprofitar el menjar abans de la Quaresma i que avui és una celebració de la comunitat i la convivència.