El desgel de les llengües glacials (glaceres que suren al mar formant grans cavitats) no beneficia el fitoplàncton marí, ja que el ferro (Fe) – que és un nutrient clau pel desenvolupament – es perd a mesura que ens allunyem.

Així ho ha demostrat una recerca on ha participat un investigador de la Universitat de Lleida (UdL), liderada pel GEOMAR Helmholtz Centre for Ocean Research d'Alemanya i publicada a la prestigiosa revista 'Nature Communications'. L'augment de fitoplàncton reduiria l'efecte hivernacle, ja que aquests microorganismes són responsables d'aproximadament la meitat de la fixació fotosintètica del carboni a la Terra.

L'investigador Pablo Lodeiro ha destacat que amb la recerca s'ha demostrat que frenar l'escalfament global augmentant el desgel "és una paradoxa que no es compleix" en el cas de les llengües glacials. Lodeiro s'ha incorporat recentment al departament de Química de la UdL i el grup de Fisicoquímica Ambiental amb un ajut Beatriz Galindo sènior.

Les glaceres posseeixen elevades concentracions de nutrients, entre els quals destaca el ferro, necessaris per sostenir la vida en els oceans. L'investigador afegeix que volien saber si un accelerament del desgel implicaria un augment de la disponibilitat d'aquests micronutrients, però la disminució de la cap de gel no té aquest "efecte col·lateral positiu".

L'estudi, realitzat en el marc del programa Geotraces, s'ha centrat en la llengua glacial més gran de Groenlàndia, anomenada Nioghalvfjerdsbrae o 79º N per la seva situació geogràfica. Durant 7 setmanes, l'expedició PS100 – amb 52 científics de 10 nacionalitats (14 dones i 32 homes) – va estudiar els processos físics, químics i biològics que succeeixen entre l'oceà Àrtic i les mars nòrdiques a través de l'estret de Fram, observant també la interacció entre la capa de gel de Groenlàndia i aquests mars.

Així, les investigadores han comprovat que les partícules de ferro desapareixen en allunyar-nos uns 20 quilòmetres del front de la llengua glacial, a causa de la seva sedimentació en el fons marí, i que menys d'un 8% aporten Fe biodisponible a la columna d'aigua.

Quan la massa d'aigua provinent de l'Atlàntic, que s'ha modificat durant 162 dies sota la llengua glacial, s'uneix al corrent que ve de l'Àrtic en direcció sud, es perd to el que va sortir i no hi ha una aportació significativa d'aquest micronutrient a l'oceà, més enllà de l'àrea d'influència de la glacera, segons Lodeiro.

L'investigador de la UdL afegeix que el treball mostra que els fluxos de ferro poden ser totalment insensibles al desglaç, i extremament influenciables al tipus de la concentració de lligands, els grups químics que aporten la matèria orgànica provinent d'aquest desglaç.

En aquest sentit, apunta que s'han trobat altes concentracions de lligands, però febles, és a dir, amb poca capacitat per a formar complexes de ferro i això comporta una exportació molt limitada d'aquest micronutrient essencial pel creixement de microorganismes marins.