L'església de sant Quirze, d'Arbúcies (La Selva) s'ha omplert a vessar aquest dimecres amb unes 250 persones que han volgut assistir al funeral d'Enric Casals Ginesta, el "Piconaire", mort la matinada de dimarts a l'edat de 75 anys. Molt dels assistents han hagut de seguir la cerimònia a peu dret.

Enric Casals va ser pastisser de professió, però paral·lelament va desenvolupar tot un seguit d’activitats que li van permetre anar configurant una personalitat inquieta i compromesa amb el seu entorn. El que més el va significar va ser la seva passió pel periodisme. Es va convertir en corresponsal de premsa i de ràdio a la zona del Montseny i va col·laborar en premsa durant unes dècades de la seva vida, tot publicant milers d'articles i notícies en mitjans com Diari de Girona, El Punt Avui, La Vanguardia i Catalunya Ràdio, entre d’altres publicacions. Però també va trobar temps per fer teatre i li agradava tocar el violí en cercles molt íntims.

Quan va néixer ara fa 75 anys, l’Enric Casals Ginesta semblava tenir ja el seu destí marcat. El seu besavi, Ramon Ginesta, havia creat una pastisseria a Arbúcies el 1865 on elaborava un pa de pessic  tan especial que era considerat el millor de la comarca. La fórmula l’havia aconseguit d’un pastisser reial que va conèixer quan el rei Alfons XIII havia passat casualment per Can Blanc.  Des de llavors, la pastisseria de Can Piconaire havia anat creixent passant de pares a fills fins que l’Enric i la seva esposa, l’Agustina Casanova, se’n van fer càrrec. Era la quarta generació.
 
“Encara no entenc  d’on va treure la idea i el coneixement el meu besavi”, va explicar l’Enric en una entrevista que li va fer l’Albert Soler al Diari de Girona el 2010. “Ell era pastor i feia picots amb les fustes de la muntanya –d’aquí prové el nom de Piconaire-, però quan va provar aquell pa de pessic reial va dir que si li donaven la fórmula es veia en cor de deixar el pasturatge i guanyar-s’hi la vida. I així ho va fer”.

Les seves dues grans vocacions mai el van abandonar. Els seus bunyols de quaresma eren tan especials com el seu pa de pessic. Fins la setmana passada els va estar elaborant. I també fins a l’últim dia va continuar escrivint cròniques pels diaris. Però a la matinada del dimarts, el cor de l’Enric va dir prou.