Aquestes dues últimes etapes s'han caracteritzat per la solitud, la boira, el fred, el fang i el sol. Un munió de fenòmens que a partir d'ara segurament es reduiran a un de sol... l'astre rei em regalarà sensacionals inicis de jorn però si bado i se m'allarga la jornada, poden fer d'aquesta una dura prova de resistència. Ara però encara no ho he patit i he pogut gaudir d'una climatologia ideal.

Deixo Araia i m'enfilo a la serra de Entzia, on el fang no tarda de fer acte de presència i fa de cada passa un esforç considerable. Almenys el paisatge és excepcional i les fagedes juntament amb la boira donen a aquesta etapa un caire màgic. També val a dir que la senyalització no és molt bona i poso a prova la meva orientació, i després de passar el port de Opakua i l'alto de Iturrieta (987 m) arribo a Iribarri Harana i just seguit a Alda sota un sol que engalana els camps de blat, i que a aquestes dates està a punt de ser recollit.
 
En aquesta petita localitat, a part d'ajuntament i església no hi ha molt més, i deixo passar la tarda gaudint de l'entorn rural i de la tranquil·litat. Val a dir que en la casa on m'allotjo arriben tres ciclistes de Bilbo que van en ruta fins a Iruña. Juntament amb l'hospitalitat del propietari de la casa, l'estona passa tranquil·lament i relaxadament.
 
Des d'Alda m'espera una suposada etapa de transició, però lluny de la realitat, ja que un cop passat San Vicente de Arana, el camí es difumina i et fa passar pel mig del bosc, entre rouredes, d'una manera intuïtiva. Tot i així, un cop arribat a Oteo, ja no tindré cap dubte de l'itinerari fins al final de l'etapa.

Els pocs núvols que cobrien el cel a primeres hores s'han esvaït i queda un dia radiant que fa les delícies del caminant. Des d'Antoñana tal sols cal seguir una via verda fins a Santa Cruz de Campezo, encara a territori alavés. Aquí cal que agafi queviures ja que, a Genevilla, on acaba aquesta segona jornada, tan sols tinc lloc per dormir, res més.
 
Dino i em deixo relaxar a la plaça major d'aquesta localitat, on una font cabalosa fa les delícies dels nens que juguen al voltant d'ella tot combatint la calor.

Faig un acte de voluntat i emprenc els últims 5 km fins a Genevilla, ja a territori navarrès. Aquest tram és ondulat i de dilatats paissatges retallats a l'horitzó per gegants calcaris que indiquen terres on segurament en l'antiguitat, la pau i l'harmonia no eren adjectius que se li esqueien.
 
A Genevilla regna la pau i la tranquil·litat, aquesta última tan sols trencada per les bordades d'algun gos al veure'm passar i per les campanes que cada quart d'hora indiquen el pas del temps. Un lloc que sembla aturat en el temps, i que segurament, el pelegrí en el seu afany per passar de les muntanyes del nord vers a la vall de l'Ebre, havia de passar i fer nit, amb comoditats semblants a les que em trobo jo avui. Això sí, una bona dutxa d'aigua calenta segur que no la tenia.
 
Sóc a terra fronterera, on diferents regnes han lluitat per aconseguir més poder i territori, fins que en l'actualitat, la divisió administrativa de vegades no segueix una lògica. Tant se val, pel peregrí la potestat del territori rau en un altre rang de la seva realitat, i tan sols pensa en que cada nou jorn noves passes marcaran el sentit del seu dia a dia.
 
Ja fa cinc dies que vaig deixar Loiola i poc més de 100 km em separen ara d'aquesta localitat. Manresa encara és lluny, però la il·lusió no decreix, ans el contrari, s'omple a cada passa que faig. Les grans planícies que ha solcat l'Ebre m'esperen i les llargues etapes em posaran a prova, però tant se val, tan sols he de caminar i caminar...