Si algú li demanés, a Gerard Martín, quin és, per a ell, el sinònim de vida, no dubtaria ni un segon a respondre: la pintura. D'ençà que amb 10 anys va entrar dins del món dels pinzells, els llapis, les teles blanques i els colors, aquest santfruitosenc de 35 anys no ha deixat de cultivar el seu amor per l'art. Primer, el concebia com un hobby, però quan es va quedar a l'atur va decidir convertir-lo en una professió. Així va ser com va començar a fer retrats per encàrrec: "penso que és un dels gèneres que, avui en dia, té més sortida", assegura, tot apuntant que "igualment, viure només d'això és pràcticament impossible", perquè "el futur de l'art cada cop és més desesperançador".

- Tot i aquest mal pronòstic, vostè segueix intentant fer-se un lloc dins d'aquest món.

- És que jo no puc concebre la meva vida sense la pintura. Fins i tot si no hi guanyés ni un cèntim, seguiria creant. I això és el que ens passa a la majoria d'artistes; n'hi ha que ja són grans i que tenen la vida resolta, però tot i així segueixen pintant. És una necessitat.

- També és una necessitat omplir la nevera.

- Oi tant! És per això que intento complementar aquesta faceta creativa amb d'altres que em donin més estabilitat. Personalment, però, no em puc queixar, perquè els retrats que faig tenen sortida. A la gent li agrada que la pintin.

- Els retrats els fa amb la persona en directe o a través d'una fotografia?

- La gent que m'encarrega un retrat m'envia una fotografia i llavors jo la copio.

- Què creu que busca la gent que li fa aquests encàrrecs?

- Una fotografia la pot tenir tothom; un retrat, no. Jo crec que el que es busca és la sintonia entre la realitat d'una imatge i l'apunt artístic que hi pot aportar el pintor.

- Ha provat de fer-se algun autoretrat?

- Sí, molts! M'agrada molt, fer-me'n i, a més, és un gènere pictòric que els jurats dels concursos valoren molt.

- Ah sí?

- Pintar alguna cosa on s'hi barregen sentiments sempre agafa una altra dimensió. Els autoretrats acostumen a tenir més consistència i més personalitat.

- També fa servir una foto seva, quan s'autoretrata?

- Primer de tot estudio quin missatge vull donar amb el quadre. Després em faig una foto i llavors començo el retrat, que no necessàriament ha de ser idèntic a la imatge que em serveix de referència. L'avantatge dels autoretrats és que parlen d'un mateix, i ningú més que nosaltres mateixos sap què volem transmetre.

- Els ven, els seus autoretrats?

- Els faig servir, sobretot, per presentar-me a concursos.

- L'han fet guanyar?

- En alguns casos sí. Per exemple, a finals d'any vaig rebre el primer premi de dibuix en la quinzena edició del prestigiós certamen nacional Jóvenes Creadores, que se celebra al municipi de Socuéllamos, a Ciudad-Real. També, gràcies a un autoretrat, vaig tenir l'oportunitat de formar-me, durant una setmana, amb el premiat Antonio López.

- L'autor de La Família de Juan Carlos I, el retrat als reis d'Espanya?

- Exactament, tot i que val a dir que ell és famós, sobretot, per les panoràmiques que pinta de la ciutat de Madrid. De fet, ha estat reconegut amb els premis Príncep d'Astúries de les Arts i amb el Velázquez de les Arts Plàstiques.
 

- I diu que va ser alumne seu?

- Sí, durant set dies, l'estiu del 2017. Vaig assabentar-me que López dirigiria un curs intensiu de pintura al natural, i que només podrien prendre-hi part vint-i-cinc alumnes, que s'escollirien mitjançant una mena de concurs. Així, tots els interessats havíem d'enviar un parell d'obres (en el meu cas, autoretrats), i els autors de les més ben valorades serien els que gaudirien de les seves classes.

- I vostè va ser un d'ells.

- Correcte. Vaig al·lucinar, quan m'ho van dir, perquè em consta que s'hi va presentar molta gent d'arreu del món, al concurs. De fet, durant la formació –que es va fer a Pamplona– vaig estar amb pintors americans, italians... va ser una experiència molt bonica.

- Què hi va aprendre?

- A ser molt més fidel a la realitat que vull retratar. Recordo que un dia estava davant d'una taula pintant un bodegó, i em va fer repetir l'obra, que ja tenia pràcticament acabada.

- Per què?

- Perquè em va dir que les mides no eren les correctes. Va agafar un metre i va mesurar la taula on hi havia el bodegó i la que jo havia dibuixat. Em va dir que en la meva obra era cinc centímetres més petita i que, per tant, l'havia de repetir. Són coses de pintor exigent i amb molt bagatge. És el realisme en el seu estat més pur. Fins i tot, una de les coses que havíem de fer sí o sí abans de començar una pintura era marcar com teníem col·locat el cavallet, per assegurar-nos que l'angle de visió no canviava ni un mil·límetre.

- Ja els ha posat en pràctica, tots aquests coneixements?

- Sí, sobretot en els concursos.

- Es presenta a molts?

- Cada cop més, perquè s'estan convertint en una ajuda econòmica molt important. Hem de pensar que actualment els concursos són pràcticament l'única font d'ingressos de molts pintors.

- La gent ja no compra quadres?

- Sí que en compra, però potser són de l'Ikea. Això no vol dir que hi hagi pintors que no es guanyin molt bé la vida: els cercles de gent més selecte sí que compren art, encara. Però, és clar, són una minoria. És per això que dic que fer només de pintor és molt complicat, llevat que estiguis molt ben situat. Tant de bo pogués prescindir dels concursos i només viure dels encàrrecs que em fan, però sé que és difícil. Tot i així, seguiré treballant i formant-me perquè, al cap i a la fi, necessito pintar, per viure.