17
de juliol
de
2023
Actualitzat:
05
d'agost,
15:57h
Ja fa cinc dies que vaig deixar Manresa, i tot va sobre el previst. Malgrat aquest bon ritme, apareixen els petis inconvenients d'haver de matinar per evitar les hores de més calor, els mosquits que ataquen sense pietat a les primeres hores del matí, la calor a l'hora de dormir i les pistes de ferm molt pedregós que fan del meu avançament una empresa un xic dur. Però no em puc pas queixar, ja que em trobo bé i la bici no m'ha onat cap problema. En definitiva, que ja porto un quart de la ruta i cada cop amb més ganes de conèixer el territori. He deixat Catalunya i m'he endinsat en terreny per mi desconegut però alhora prometedor.
L'estada a la ciutat de Manresa ha estat la més acalorada del que porto de ruta, però no per això la pitjor, ans el contrari, quedar amb gent com un dia més de la meva vida habitual contraresten els efectes de la calor. Costa fer-se la idea de que estic de ruta. Segueixo el camí vell de Rajadell i a Calaf esmorzo amb ganes, aquí em trobo al Joan, un home de mitjana edat que em diu que em segueix pel meu canal de YouTube. També em trobo amb la Montse, companya de l'institut. Grates sorpreses. Segueixo el meu recorregut i Sant Martí de Sesgueioles i Sant Guim de Freixenet em veuen passar per acabar a la capital de la Segarra, Cervera, que entre Camins ignasians, Ignasianes, rutes en bicis i demés ja no s'em fa estrany. L'endemà fins a Lleida ho trobo un passeig i fins i les primeres pedalades fins a Tàrrega passo una mica de fred. Passat la capital de l'Urgell em desperta el dia amb una nova sortida de sol que com sempre és única i inigualable. Fins a la capital de la Terra Ferma poc a dir, gaudeixo de la bona temperatura i passo per Anglesola, el Palau d'Anglesola, Bell-lloc d'Urgell i entro a Lleida pel seu polígon, això sí abans gaudint de les vistes de la Seu i d'aquell ambient per a mi més que conegut. La meva estada en aquesta ciutat és un continu de quedar amb velles amistats i recordar bons moments.
Ara ja de mica en mica els límits del Principat es van acabant. L'etapa fins a la frontera, fins a la Granja d'Escarp la faig gaudint de la planicie del terreny reseguint el marge esquerra del riu Segre, fins a la zona on s'ajunta amb el Cinca, per desembocar en el gran Ebre. Tot i la senzillesa de l'etapa, pateixo un petit ensurt en caure de la bicicleta, però no pas pedalant no, simplement remuntant una dura pujada per accedir a un millor camí i degut a la grava del terreny, se me'n va la roda de darrera i el meu peu queda en un xaragall molt profunt i caic d'esquena. El cop és fort però no reverteix majors conseqüències. A la Granja d'Escarp observo les acalorades converses de la gent del poble tot criticant com és que poden estar més de quatre mesos per asfaltar l'entrada principal de la localitat. Realment te n'adones que en aquests llocs la realitat i les prioritats són bastant diferents de les que tenim.
Arribo a Mequinensa, ja a terreny aragonés on puc gaudir del seu castell que domina la població i com els dos afluents de l'Ebre formen un gran mar que no es distingeix del recorregut de l'Ebre. Avui sí que fa calor i la jornada costa de passar degut a aquesta situació climatològica i sembla que en aquest poble no existeixin els aires condicionats. Tot i així estic engrescat ja que l'endemà començo en certa part l'aventura.
Una matinada xafogosa em dona el bon dia i emprenc els primers quilòmetres del que serà per ara l'etapa més llarga de totes, 81 km fins Alcanyís amb un desnivell considerable, sobretot el primer tram que per sort faig a les fosques i equipat amb el meu frontal i la llum de darrera. La carretera guanya desnivell sense pausa i fa unes paelles d'aquelles que et fan gaudir del ciclisme. Quan el dia despunta, la part dura del recorregut sembla que ja està feta. Tot i així encara queda distància per fer. Avanço ràpidament per una comarcal on no passa ni un cotxe i passades les vuit del matí arribo a Maella, una bonica població on el català de franja es deixa sentir als bars. Gaudeixo del moment però no val badar ja que ara toca seguir una pista que a saber què em depararà. Surto de la població sota l'ermita de Santa Bàrbara i continuo pujant per pista amb diferents tipus de ferm. De millors i de pitjors, però que em fan gaudir del moment i de la travessa. Després d'una bona baixada arribo a Valdeagorfa on estic amenitzat amb les indicacions d'un habitant d'aquesta localitat. Aquí puc empalmar amb la via el Zafan, que comunica la Puebla de Hijar amb Tortosa, tot resseguint l'antiga via de tren actuament desapareguda i que el seu traçat ara és aprofitat per ciclistes i caminaires. Nous temps, nous usos. Arribo a Alcanyís i aquí gaudeixo de la visita de la Silvia, que m'ha vingut a veure. Grata visita! Aquesta ciutat es troba als peus del castell dels Calatravos i el seu casc antic és ben bonic i val la pena perdre's pels seus carrers si la calor t'ho permet. Destaquen la plaça d'Espanya i l'església de Santa Maria la Major.
Deixo aquestes contrades de regadiu i de fruiters i ja m'endinso vers la zona del Maestrat, ja en ple territori de Terol. L'etapa la faig per zona deshabitada, silenciosa, i tan sols els conills i algun rapinyaire trenquen la monotonia. Les restes d'habitatges abandonats apareixen com bolets i deixen constància d'un passat segurament més ric i més productiu. Ara el regadiu i el blat de moro han modificat el paisatge.
Arribo a la localitat d'Andorra on esperava trobar la gran xemeneia de la seva central tèrmica, però que per sort l'ús del carbó ha passat a segon terme i les instal·lacions estan sent desmantellades. Nous recursos renovable per a la producció d'energia. Fa un matí fresc, de tal manera que el termòmetre del meu compta quilòmetres no passa dels 21 graus. Tota una delícia. Com no, les meves arribades a les poblacions a aquestes hores em permeten veure com tot desperta i que malgrat porti hores en actiu, la resta del món just s'acaba d'activar. Aquest fet si li afegeixes que és diumenge, encara s'accentua més la sensació de pausa.
Ataco la darrera part de l'etapa i malgrat que el perfil sembla bastant horrorós juntament amb el gran entrepà que m'he menjat, aquests darrers quilòmetres es deixen fer i tot i la calor que ja comença a apretar, puc gaudir del paisatge i de l'indret que vaig recorrent. Se m'obren horitzons nous al davant. Un aufrany s'enlaira al meu pas per un abeurador per a ramats i me n'adono que estic en plena natura. Aquest fet juntament a creuar-me un pastor amb el seu gos i el ramat d'ovelles, li donen més autenticitat a l'indret.
Finalment, i després d'una petita pujada, la torre de l'església de La Mata de Olmos, d'estil mudejar es deixa veure. Ja ho tinc. Arribo a aquest petit poble i aquí també tinc visita, ara són els meus pares, que estan aquets dies estiuejant a Arinyo i s'han apropat a veure'm. Tot i la solitud que semblava tenir al llarg d'aquesta ruta, fins ara no em puc queixar pas de trobades i de la companyia. Cal gaudir del moment i de les amistats i saber valorar a aquella gent per la que ets important.
Ara sí que estic en ple Maestrat, sobre terreny que desperta en mi un anhel d'aventura i d'etapes exigents però satisfactòries. Demà m'enfilo fins gairebé els 1.500 metres d'alçada, i segurament en properes etapes rondi aquestes alçades abans d'entrar en la meseta castellana. Agraeixo aquestes oportunitats que em dona la vida i que et fan més ric en coneixença i en gaudir de la salut, que en el fons és allò que cal donar importància en aquesta vida.
Segueixo pedalant, amb ganes de gaudir de noves sortides de sol, de nous paisatges, de noves gents, sempre amb el sol a l'esquena i amb ganes d'ensumar l'oceà Atlàntic.
Amb ganes de pedalar i fer quilòmetres!
L'estada a la ciutat de Manresa ha estat la més acalorada del que porto de ruta, però no per això la pitjor, ans el contrari, quedar amb gent com un dia més de la meva vida habitual contraresten els efectes de la calor. Costa fer-se la idea de que estic de ruta. Segueixo el camí vell de Rajadell i a Calaf esmorzo amb ganes, aquí em trobo al Joan, un home de mitjana edat que em diu que em segueix pel meu canal de YouTube. També em trobo amb la Montse, companya de l'institut. Grates sorpreses. Segueixo el meu recorregut i Sant Martí de Sesgueioles i Sant Guim de Freixenet em veuen passar per acabar a la capital de la Segarra, Cervera, que entre Camins ignasians, Ignasianes, rutes en bicis i demés ja no s'em fa estrany. L'endemà fins a Lleida ho trobo un passeig i fins i les primeres pedalades fins a Tàrrega passo una mica de fred. Passat la capital de l'Urgell em desperta el dia amb una nova sortida de sol que com sempre és única i inigualable. Fins a la capital de la Terra Ferma poc a dir, gaudeixo de la bona temperatura i passo per Anglesola, el Palau d'Anglesola, Bell-lloc d'Urgell i entro a Lleida pel seu polígon, això sí abans gaudint de les vistes de la Seu i d'aquell ambient per a mi més que conegut. La meva estada en aquesta ciutat és un continu de quedar amb velles amistats i recordar bons moments.
Miquel Àngel Ramos a Cervera. Foto: Miquel Àngel Ramos
Ara ja de mica en mica els límits del Principat es van acabant. L'etapa fins a la frontera, fins a la Granja d'Escarp la faig gaudint de la planicie del terreny reseguint el marge esquerra del riu Segre, fins a la zona on s'ajunta amb el Cinca, per desembocar en el gran Ebre. Tot i la senzillesa de l'etapa, pateixo un petit ensurt en caure de la bicicleta, però no pas pedalant no, simplement remuntant una dura pujada per accedir a un millor camí i degut a la grava del terreny, se me'n va la roda de darrera i el meu peu queda en un xaragall molt profunt i caic d'esquena. El cop és fort però no reverteix majors conseqüències. A la Granja d'Escarp observo les acalorades converses de la gent del poble tot criticant com és que poden estar més de quatre mesos per asfaltar l'entrada principal de la localitat. Realment te n'adones que en aquests llocs la realitat i les prioritats són bastant diferents de les que tenim.
Perers a l'horta lleidetana Foto: Miquel Àngel Ramos
Arribo a Mequinensa, ja a terreny aragonés on puc gaudir del seu castell que domina la població i com els dos afluents de l'Ebre formen un gran mar que no es distingeix del recorregut de l'Ebre. Avui sí que fa calor i la jornada costa de passar degut a aquesta situació climatològica i sembla que en aquest poble no existeixin els aires condicionats. Tot i així estic engrescat ja que l'endemà començo en certa part l'aventura.
El meu perfil tot arribant a Maella Foto: Miquel Àngel Ramos
Una matinada xafogosa em dona el bon dia i emprenc els primers quilòmetres del que serà per ara l'etapa més llarga de totes, 81 km fins Alcanyís amb un desnivell considerable, sobretot el primer tram que per sort faig a les fosques i equipat amb el meu frontal i la llum de darrera. La carretera guanya desnivell sense pausa i fa unes paelles d'aquelles que et fan gaudir del ciclisme. Quan el dia despunta, la part dura del recorregut sembla que ja està feta. Tot i així encara queda distància per fer. Avanço ràpidament per una comarcal on no passa ni un cotxe i passades les vuit del matí arribo a Maella, una bonica població on el català de franja es deixa sentir als bars. Gaudeixo del moment però no val badar ja que ara toca seguir una pista que a saber què em depararà. Surto de la població sota l'ermita de Santa Bàrbara i continuo pujant per pista amb diferents tipus de ferm. De millors i de pitjors, però que em fan gaudir del moment i de la travessa. Després d'una bona baixada arribo a Valdeagorfa on estic amenitzat amb les indicacions d'un habitant d'aquesta localitat. Aquí puc empalmar amb la via el Zafan, que comunica la Puebla de Hijar amb Tortosa, tot resseguint l'antiga via de tren actuament desapareguda i que el seu traçat ara és aprofitat per ciclistes i caminaires. Nous temps, nous usos. Arribo a Alcanyís i aquí gaudeixo de la visita de la Silvia, que m'ha vingut a veure. Grata visita! Aquesta ciutat es troba als peus del castell dels Calatravos i el seu casc antic és ben bonic i val la pena perdre's pels seus carrers si la calor t'ho permet. Destaquen la plaça d'Espanya i l'església de Santa Maria la Major.
Un dels túnels de la vila verda del Zafan. Foto: Miquel Àngel Ramos
Deixo aquestes contrades de regadiu i de fruiters i ja m'endinso vers la zona del Maestrat, ja en ple territori de Terol. L'etapa la faig per zona deshabitada, silenciosa, i tan sols els conills i algun rapinyaire trenquen la monotonia. Les restes d'habitatges abandonats apareixen com bolets i deixen constància d'un passat segurament més ric i més productiu. Ara el regadiu i el blat de moro han modificat el paisatge.
Detll de la portalada de Santa Maria la major a Alcanyis. Foto: Miquel Àngel Ramos
Arribo a la localitat d'Andorra on esperava trobar la gran xemeneia de la seva central tèrmica, però que per sort l'ús del carbó ha passat a segon terme i les instal·lacions estan sent desmantellades. Nous recursos renovable per a la producció d'energia. Fa un matí fresc, de tal manera que el termòmetre del meu compta quilòmetres no passa dels 21 graus. Tota una delícia. Com no, les meves arribades a les poblacions a aquestes hores em permeten veure com tot desperta i que malgrat porti hores en actiu, la resta del món just s'acaba d'activar. Aquest fet si li afegeixes que és diumenge, encara s'accentua més la sensació de pausa.
Ataco la darrera part de l'etapa i malgrat que el perfil sembla bastant horrorós juntament amb el gran entrepà que m'he menjat, aquests darrers quilòmetres es deixen fer i tot i la calor que ja comença a apretar, puc gaudir del paisatge i de l'indret que vaig recorrent. Se m'obren horitzons nous al davant. Un aufrany s'enlaira al meu pas per un abeurador per a ramats i me n'adono que estic en plena natura. Aquest fet juntament a creuar-me un pastor amb el seu gos i el ramat d'ovelles, li donen més autenticitat a l'indret.
Finalment, i després d'una petita pujada, la torre de l'església de La Mata de Olmos, d'estil mudejar es deixa veure. Ja ho tinc. Arribo a aquest petit poble i aquí també tinc visita, ara són els meus pares, que estan aquets dies estiuejant a Arinyo i s'han apropat a veure'm. Tot i la solitud que semblava tenir al llarg d'aquesta ruta, fins ara no em puc queixar pas de trobades i de la companyia. Cal gaudir del moment i de les amistats i saber valorar a aquella gent per la que ets important.
Un dels carrers de La Mata de Olmos Foto: Miquel Àngel Ramos
Ara sí que estic en ple Maestrat, sobre terreny que desperta en mi un anhel d'aventura i d'etapes exigents però satisfactòries. Demà m'enfilo fins gairebé els 1.500 metres d'alçada, i segurament en properes etapes rondi aquestes alçades abans d'entrar en la meseta castellana. Agraeixo aquestes oportunitats que em dona la vida i que et fan més ric en coneixença i en gaudir de la salut, que en el fons és allò que cal donar importància en aquesta vida.
Segueixo pedalant, amb ganes de gaudir de noves sortides de sol, de nous paisatges, de noves gents, sempre amb el sol a l'esquena i amb ganes d'ensumar l'oceà Atlàntic.
Amb ganes de pedalar i fer quilòmetres!