11
de juliol
de
2023
Actualitzat:
05
d'agost,
15:58h
Avui puc aprofitar d'haver acabat l'etapa a la meva ciutat, a Manresa, que ja fa més de 18 anys que m'ha acollit en tots els seus aspectes. Aprofito, de pas, de tenir un teclat en condicions i escriure tranquil·lament la crònica d'aquestes darreres jornades.
Ja fa quatre dies que vaig sortir del Cap de Creus i soc al cor de Catalunya, a la capital del Bages. En total 234 km han recorregut les rodes de la meva bicicleta amb una varietat de paisatges prou interessants, però amb dos denominadors comuns que crec que seran la tònica de tota aquesta aventura: les sortides de sol i el despertador a tres quarts de cinc de la matinada. Les primeres simplement impressionants i màgiques, la segona, un petit martiri que de seguida agafaré com a rutina i que crec que és necessari per poder gaudir de les hores fresques de la jornada.
Els primers moments sobre la bici segueixen la seva rutina: acostumar-se a la llum, gaudir i sentir la fresca i la humitat del moment quan encara no ha sortit el sol i el jorn comença a despertar, i finalment quan el sol surt, amb aquella nitidesa i forma esfèrica perfecta on ben val la pena parar de pedalar i gaudir del moment.
Des de Santa Coloma de Farners, on passo la nit, emprenc una pujada contínua fins a Sant Hilari Sacalm, el poble amb més plantes embotelladores d'aigua per metre quadrat de tot el món (crec!) i pensant que a partir d'ara ja seria tot baixada, continuo pujant fins gairebé els 1.000 metres d'altura per l'antiga carretera (ara substituïda per la C-25) i amb vistes sensacionals sobre el massís del Montseny, on destaquen el Turó de l'Home, les Agudes i el Matagalls. En aquest tram quedo sorprès per la verdor de la zona i gaudeixo de l'aprofitament silvícola (gestió forestal com el tall de coníferes i frondoses així com la pela de l'alzina surera) que es fa de la zona, tot veient que en aquestes contrades encara és un motor de l'economia local, tan necessari pel desenvolupament del territori.
Són les onze les matí i el termòmetre ronda els 30 graus. Per sort ja he acabat l'etapa i toca descansar. Dino amb la Diana i el Toni i així ens posem al dia. Una sort tenir amics com aquests!.
L'etapa fins a Manresa ja és per terreny prou conegut però per assegurar la jugada decideixo seguir per asfalt i agafo la carretera que des de Malla s'enfila lentament fins el Coll de la Pollosa (917 m) ja en les proximitats de Collsuspina, dins el Moianès. Tot i la pujada, les primeres hores del matí fan gaudir del recorregut i de mica en mica els horitzons s'amplien malgrat la calitja ocasionada per la pols sahariana que aquestes dates ens ve a visitar juntament amb l'onada de calor.
A Moià aprofito de les amistats i quedo amb l'Eia que em convida a fer el cafè juntament amb el seu petit Llúria, que avui no té un bon despertar i no hi ha manera que mengi i es vesteixi, coses de la canalla. Després d'aquest petit avituallament, segueixo ja de baixada i amb la fresca de la velocitat passo per Calders, i des d'allà fins les proximitats de Navarcles on agafo el Camí de Sant Jaume que em porta directament al llac d'aquesta localitat bagenca. Creuo la població i seguint també les marques del GR 270, passo per Sant Benet de Bages i ja pel marge dret del Llobregat arribo a Manresa, on trobo més d'un problema amb els sentits del trànsit... sort que em conec la ciutat!
Com no, toca celebrar el final d'etapa amb un bon refrigeri, i com no, a la plaça de l'Ajuntament, allà em trobo a l'Ester, que ni fet a posta, sembla que hagi vingut a donar-me la benvinguda. Fins i tot fa il·lusió trobar-te algú conegut al final de la jornada. Avui val la pena recuperar forces a casa, ja que això no ha fet més que començar. Estic content de les sensacions sobre la bicicleta i veig bones perspectives en la resta de jornades, tot i que si soc sincer, en sortir de Catalunya no sé molt bé que m'espera ja que gairebé tot el recorregut és inèdit per a mi, però de segur que me'n surto i amb nota.
Ara toca seguir vers la Terra Ferma i anar davallant vers el sud oest, per tal de poder traçar aquesta diagonal, si més no original i així unir dos punts tan extrems de la Península Ibèrica. Cal seguir somniant amb els petits reptes que et crees i que són a les teves mans, tot descobrint el que tenim més a prop, però que moltes vegades passa totalment desapercebut.
Ja fa quatre dies que vaig sortir del Cap de Creus i soc al cor de Catalunya, a la capital del Bages. En total 234 km han recorregut les rodes de la meva bicicleta amb una varietat de paisatges prou interessants, però amb dos denominadors comuns que crec que seran la tònica de tota aquesta aventura: les sortides de sol i el despertador a tres quarts de cinc de la matinada. Les primeres simplement impressionants i màgiques, la segona, un petit martiri que de seguida agafaré com a rutina i que crec que és necessari per poder gaudir de les hores fresques de la jornada.
Sortida de sol passat Figueres. Foto: Miquel Àngel Ramos
Els primers moments sobre la bici segueixen la seva rutina: acostumar-se a la llum, gaudir i sentir la fresca i la humitat del moment quan encara no ha sortit el sol i el jorn comença a despertar, i finalment quan el sol surt, amb aquella nitidesa i forma esfèrica perfecta on ben val la pena parar de pedalar i gaudir del moment.
Per comarques gironines
El recorregut per terres gironines ha estat plaent, planer i amb els rius Fluvià i Ter com a principals protagonistes. Camps de gira-sols que contrasten amb el blau del cel. Cultius de pollancres que donen frescor a la ruta. En general el verd inunda aquests primers quilòmetres, sobretot fins a arribar a Vic. Poblets com Borrassà, Creixell, Pontós, Viladesens, Cervià de Ter, Vilobí d'Onyar em veuen passar, i l'entrada a Girona pel costat del Ter amb vistes a la Catedral, és una bona forma de gaudir del recorregut.Vista de Vilobí d'Onyar des de la carretera. Foto: Miquel Àngel Ramos
Des de Santa Coloma de Farners, on passo la nit, emprenc una pujada contínua fins a Sant Hilari Sacalm, el poble amb més plantes embotelladores d'aigua per metre quadrat de tot el món (crec!) i pensant que a partir d'ara ja seria tot baixada, continuo pujant fins gairebé els 1.000 metres d'altura per l'antiga carretera (ara substituïda per la C-25) i amb vistes sensacionals sobre el massís del Montseny, on destaquen el Turó de l'Home, les Agudes i el Matagalls. En aquest tram quedo sorprès per la verdor de la zona i gaudeixo de l'aprofitament silvícola (gestió forestal com el tall de coníferes i frondoses així com la pela de l'alzina surera) que es fa de la zona, tot veient que en aquestes contrades encara és un motor de l'economia local, tan necessari pel desenvolupament del territori.
El Montseny, amb el Turó de l'Home, les Agudes i el Matagalls. Foto: Miquel Àngel Ramos
Osona, el Moianès i el Bages
Començo la desitjada baixada i després de passar pel Coll del Revell, segueixo ràpidament per iniciar un petit port (Coll de Buc, 728 m) que puja per carretera sinuosa però ben protegida per vegetació, des d'allà baixo i passo pels grans viaductes de l'eix i torna una pujada dura a ple sol fins que la carretera deixa el pendent positiu i ja tot és baixada fins a la capital d'Osona, tot passant per Sant Julià de Vilatorta.Arribant a Vic quan el sol comença a escalfar. Foto: Miquel Àngel Ramos
Són les onze les matí i el termòmetre ronda els 30 graus. Per sort ja he acabat l'etapa i toca descansar. Dino amb la Diana i el Toni i així ens posem al dia. Una sort tenir amics com aquests!.
Dinant a Vic amb el Toni i la Diana. Foto: Miquel Àngel Ramos
L'etapa fins a Manresa ja és per terreny prou conegut però per assegurar la jugada decideixo seguir per asfalt i agafo la carretera que des de Malla s'enfila lentament fins el Coll de la Pollosa (917 m) ja en les proximitats de Collsuspina, dins el Moianès. Tot i la pujada, les primeres hores del matí fan gaudir del recorregut i de mica en mica els horitzons s'amplien malgrat la calitja ocasionada per la pols sahariana que aquestes dates ens ve a visitar juntament amb l'onada de calor.
A Moià aprofito de les amistats i quedo amb l'Eia que em convida a fer el cafè juntament amb el seu petit Llúria, que avui no té un bon despertar i no hi ha manera que mengi i es vesteixi, coses de la canalla. Després d'aquest petit avituallament, segueixo ja de baixada i amb la fresca de la velocitat passo per Calders, i des d'allà fins les proximitats de Navarcles on agafo el Camí de Sant Jaume que em porta directament al llac d'aquesta localitat bagenca. Creuo la població i seguint també les marques del GR 270, passo per Sant Benet de Bages i ja pel marge dret del Llobregat arribo a Manresa, on trobo més d'un problema amb els sentits del trànsit... sort que em conec la ciutat!
Arribant al coll de la Pollosa, a prop d'Espinelves. Foto: Miquel Àngel Ramos
Com no, toca celebrar el final d'etapa amb un bon refrigeri, i com no, a la plaça de l'Ajuntament, allà em trobo a l'Ester, que ni fet a posta, sembla que hagi vingut a donar-me la benvinguda. Fins i tot fa il·lusió trobar-te algú conegut al final de la jornada. Avui val la pena recuperar forces a casa, ja que això no ha fet més que començar. Estic content de les sensacions sobre la bicicleta i veig bones perspectives en la resta de jornades, tot i que si soc sincer, en sortir de Catalunya no sé molt bé que m'espera ja que gairebé tot el recorregut és inèdit per a mi, però de segur que me'n surto i amb nota.
Ara toca seguir vers la Terra Ferma i anar davallant vers el sud oest, per tal de poder traçar aquesta diagonal, si més no original i així unir dos punts tan extrems de la Península Ibèrica. Cal seguir somniant amb els petits reptes que et crees i que són a les teves mans, tot descobrint el que tenim més a prop, però que moltes vegades passa totalment desapercebut.