Un immoble no arriba a un estat de ruïna sense que hagin passat dècades sense un manteniment adequat. Dècades durant les quals el seu propietari ha mantingut una actitut de deixadesa absoluta i ha preferit maximitzar el rendiment de la seva possessió sense esmerçar-hi ni un euro i, en aquest cas, ni una pesseta, perquè el tema ve de lluny.
El tema ve de tant lluny, que, com recorden sovint els nostàlgics, llavors les Escodines, la plaça Sant Ignasi i fins i tot Santa Llúcia, per no parlar de Sobrerroca o Sant Andreu, bullien d'activitat social, cultural i comercial, però els propietaris ja no invertien. En aquest cas, el dilema sobre què va ser primer, si l'ou o la gallina, té una resposta senzilla: l'avarícia del propietari immobiliari. Primer es va degradar el parc immobiliari, després va venir la resta, fins avui.
Ara, a tocar de l'esfondrament, els propietaris lamenten que l'actuació que haurien de fer és molt costosa, però no expliquen que els immobles es degraden com a conseqüència d'un cúmul de petites patologies històriques no ateses. No s'hi val a lamentar la mort si no t'has cuidat en vida. Ningú no tindria dubtes sobre la causa de l'accident si una empresa de lloguer de cotxes oferís el vehicle sense líquid de frens i amb els pneumàtics sense dibuix.
El butlletí de juny d'Impulsem Manresa, que és al govern municipal i que regenta la regidoria responsable d'Habitatge i Centre Històric, apunta que en aquest mandat l'Ajuntament ha hagut d'actuar subsidiàriament -i d'urgència- en 36 edificis que queien, 21 dels quals al Centre Històric. Ara cal sumar-n'hi, que se sàpiga, dos més, el del carrer Sobrerroca 27 i el del carrer Sant Andreu, 9, a escassos vint metres l'un de l'altre, que han col·lapsat amb deu dies de diferència.
Les ocupacions, respecte del problema de l'habitatge i de l'estat del parc a Manresa, són la xocolata del lloro. De fet, en són el principal símptoma: a la majoria dels habitatges ocupats del Centre Històric no hi viuria ningú pagant lloguer. L'Ajuntament ha d'actuar, ja, amb molta més contundència. El govern té un inventari acurat dels immobles que amenacen ruïna. La llei li permet actuar-hi subsidiàriament per una qüestió de seguretat, carregant la factura de l'actuació -enderroc en gairebé tots els casos- al propietari. A partir d'aquí, terminis, i si no paga, expropiació.
Fer-ho preventivament -però amb la diagnosi clara- requereix, és clar, més diners, que no pas esperar que algú es mati. Esperem que l'arribada del programa Barris amb Futur aporti més pressupost a una necessitat que, mandat rere mandat, ha estat tractada com la ventafocs de tots els governs municipals, i que el govern tingui encert a l'hora de fer la tria.
