Que aixequi la mà qui no hagi jutjat mai ningú sense conèixer-lo. Si (ens) som honestos, estic convençuda que aquí, qui més qui menys, tots hem opinat gratuïtament, donant per bona una manera de fer (o de ser) concebuda a partir de la nostra motxilla particular però també influenciada per creences i discursos socials que, sense saber com, hem acabat acceptant i fent-nos nostres.
La criança és un dels grans melons que tothom es veu en cor de queixalar. De teories n’hi ha per a tots els gustos i les modes són incomptables. Que si plora a les nits tu deixa’l, que ja es cansarà; que sobretot no li permetis aixecar-se de la taula fins que no s’hagi acabat el que té al plat; que oblida't dels biberons i fes lactància materna exclusiva el màxim de temps possible; que acota’t sempre que vulguis parlar amb ell/a...
I com que vivim en una societat assedegada d’etiquetes, un bon dia va aparèixer la de “famílies que opten per una criança respectuosa”. Va calar tan fort, el concepte, que en menys d’una dècada gairebé tothom s’atrevia a teoritzar-lo i a desbordar-lo de significat, quan la realitat era que els professionals que havien posat de moda aquest concepte, per l’únic que pregonaven era per respectar l’infant, per empatitzar-hi, per no desmerèixer-lo pel simple fet de ser petit i per no abusar de l’autoritarisme adult.
La falsa creença que aquest tipus de criança defugia els límits i donava carta blanca als nens i nenes perquè fessin el que els semblés (un comentari de cunyat, si m’ho permeteu), va fer emergir una altra espècie de moviment social que se la carregava. I aquí hi entro en joc jo. Perquè sí, jo també vaig fer durant un temps el paper de cunyada, criticant i opinant sense saber... Fins que vaig ser mare.
Aleshores, el que fins llavors m’havien semblat ximpleries del primer món, van començar a prendre una altra dimensió. No sé com explicar-ho. Fins que no vaig tenir un fill no vaig ser conscient de com de vital és cuidar l’entorn que sosté les criatures perquè aquestes creixin acompanyades, respectades i validades.
Fins que no vaig tenir un fill no se’m va fer evident una certesa que és irrefutable però que a vegades obviem, i és que la societat futura la construiran ells: aquests nens i nenes que nosaltres haurem pujat i que beuran del que els haguem ensenyat tant conscientment com inconscient.
"Cuideu les mares i tindreu un altre món", diu l’activista i psiquiatra infantil i perinatal Ibone Olza. Per a mi, aquesta preciosa sentència és el quid de la qüestió. Perquè sense unes mares (i, de retruc, uns pares i unes famílies) sostingudes, escoltades i respectades, serà impossible canviar (ni que sigui una mica petita) el món; serà impossible combatre aquest sistema capitalista que no té escrúpols i que ens vol separats i enfrontats; serà impossible posar les persones al centre.
Mentre aquest canvi de paradigma no se’l cregui qui realment cal que se’l cregui (els de dalt i de més amunt encara), les persones que hi apostem ferventment tenim joies com l’Espai Vida de Manresa, un oasi de salut i calma entregat en cos i ànima a acompanyar, ja siguin mares gestants o pares que han perdut un fill/a; ja sigui nadons acabats de néixer o infants que comencen l’escola; ja siguin famílies monomarentals o nombroses.
L’Eli i la Marta, les creadores d’aquest projecte tan necessari i meravellós, són la pau i l’harmonia que aquest món ple d’estímuls i sotracs profunds necessita per no quedar-se a les fosques completament. Sí. Elles defensen la criança conscient, però no són ni unes bledes, ni unes hippies inconscients, ni unes nenes mimades a qui els sobren els diners i el temps.
L’Eli i la Marta són educadores i doules amb una dilatada formació i trajectòria que, tot i la gimcana burocràtica i econòmica que suposa engegar un projecte, han decidit posar-se al servei d’aquelles que sí que defensem que un altre món és possible.
Gràcies pel que feu. Per als infants, les seves famílies, però també per la societat. La d’ara i la del futur.
