Té 30 anys i una motxilla a l'esquena que carregarà tota la vida. La Karima Shujazada va tenir, durant molt temps, una pistola apuntant-li el clatell. Igual que la resta de dones de l'Afganistan; igual que la resta de mortals que en algun moment de la seva existència van atrevir-se a qüestionar el règim dels talibans. Perquè ells no perdonen. Ells no obliden. Ells no tenen escrúpols. Ells aniquilen.
Però, què se suposava que havia de fer? Quedar-se de braços plegats? Aplanar el terreny a uns fanàtics que les volien anul·lades i silenciades? La Karima tenia clar que abans que viure en la penombra i amb el cap cot, moriria dempeus i cridant; una actitud vital que no només va 'posar en pràctica' quan l'any 2021 els talibans van tornar al poder, sinó que ja feia molt temps que professava.
Ella, de fet, ja havia nascut quan el 1996 el règim de Mohammad Omar va prendre'ls el país i va tenir-lo segrestat durant cinc anys: "Vam haver de fugir a l'Iran amb la família perquè allà no s'hi podia viure", explica. El 2002, i coincidint amb la invasió de l'Afganistan per part dels Estats Units, van tornar a casa.
No obstant, aquells vint anys de presència estatunidenca no van ser, ni de bon tros, sinònim de pau i estabilitat: "Hi havia explosions diàries i morts per tot arreu, perquè els talibans hi seguien sent", i amb ells, les restriccions, les prohibicions i, per sobre de tot, la misogínia. De fet, va ser precisament la flagrant i constant vulneració dels drets de les dones la que va incitar la Karima a estudiar periodisme i a fer d'activista.
"Vaig estar tres anys treballant a Afghan Women's Talent Development Center com a facilitadora de pau, i també, però tot va tòrcer-se quan els talibans van tornar al poder", recorda. Aquell 15 d'agost del 2021 li quedarà, per sempre, gravat a la memòria. "Aleshores jo vivia a Samangan, i vaig veure'm obligada a tornar a casa (a un parell d'hores en cotxe) perquè a partir d'aquell moment, representava que les dones ens havíem de quedar recloses a casa o, si sortíem, dur burka i estar acompanyades d'un home", s'estremeix.
El seu calla i obeeix, però, va durar poc. I és que cansades de la repressió, ella, la seva germana i unes quantes dones més, a través d'un grup de Messenger, van decidir organitzar una manifestació en contra dels talibans que va dictar la seva sentència. Després d'aquell alçament, "vam haver-nos d'escapar: cada setmana ens allotjàvem en un lloc diferent perquè no ens capturessin". Finalment, van decidir fugir del país: un relat colpidor i esglaiador que la mateixa Karima va escriure a posteriori -i que podeu llegir aquí- , testimonia la seva odissea per travessar la frontera.
El dolorós i traumàtic periple de tornar a començar que compartirà a Manresa
Fa dos anys i escaig que la Karima viu a Catalunya. Va aconseguir arribar-hi gràcies a Afghan Women on The Run, una ONG catalana fundada a finals del 2021 amb l'objectiu d'ajudar dones afganeses a marxar de l'infern que viu el seu país. L'agraïment d'aquesta activista i periodista cap a l'organització, és infinit: "Elles, a banda d'ajudar-me en tot el que ha calgut i de fer el mateix amb tantes i tantes altres dones, fan una cosa que és de vital importància per a nosaltres, que és parlar, parlar i parlar encara més del que passa a l'Afganistan", subratlla.
La Karima, després d'estar-se un temps a Barcelona i a Berga, ara s'ha establert a Sant Cugat del Vallès, en un pis que comparteix amb dues noies més. Actualment, està cursant, a la Universitat Autònoma (UAB), un màster en Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament. Tot plegat, mentre malda per no caure en la voràgine de les conseqüències d'un estrès post-traumàtic que és conscient que trigarà anys a desaparèixer-li.
"Intento fer vida normal", assegura. Però el seu 'normal' queda a les antípodes de la significació que té per a nosaltres, els afortunats del Primer Món, aquest vocable que emprem tan sovint. Perquè per ella, fer 'vida normal' ha volgut dir blindar-se: "He hagut de trencar la relació amb tots els meus amics perquè no podia suportar el que m'explicaven".
El que calgui per sobreviure, per fer més suportable la coïssor de la ferida i, sobretot, per poder llevar-se cada dia, sortir al carrer i explicar on sigui i a qui sigui, tot el que està passant a la seva terra. I això és, ni més ni menys, el que farà aquest divendres 22 de novembre al Centre Cultural del Casino de Manresa. Ella, juntament amb l'activista de d'Afghan Women on the Run Mercè Guiera Roche, protagonitzarà la xerrada Trenquem el silenci: ser dona a l'Afganistan sota el règim talibà, per donar veu a totes les dones que no en tenen i, sobretot, "perquè no se'ns oblidi", implora.
L'acte, que començarà a 2/4 de 8 del vespre i que serà d'entrada lliurei oberta a tothom, culminarà amb les actuacions musicals del Cor de Teies i de la cantautora santpedorenca Anaïs Vila.