Ndiaga Diop. Nascut l'any 1982 a Bambylor, al Senegal. Ara ja fa temps que viu a Manresa. Hi va venir a espetegar de manera casual i fortuïta, desconeixent completament que el seu poble natal i la capital del Bages comparteixen agermanament des de fa gairebé vint-i-cinc anys. Diop (a qui molta gent coneix com a Faustino per la dificultat que suposa pronunciar correctament el seu nom real) és el segon de set germans. De petit li apassionava l'astronomia: "quan a l'escola ens van explicar l'Univers i els planetes, vaig quedar meravellat", diu: "potser si hagués pogut fer alguna carrera m'hi hauria dedicat, però això no se sap mai". Era un bon estudiant. De fet, quan va decidir -per voluntat pròpia- deixar l'institut, no només va rebre la desaprovació dels seus pares, sinó també la dels professors. "El meu pare treballava tant per mantenir-nos, que s'estava consumint: jo volia ajudar i dur un sou a casa, també".

Va trobar feina en un taller mecànic de Thiès, una de les ciutats més grans de Senegal on ja feia uns anys que s'havia traslladat amb la família. "Anava amb la moto amunt i avall per comprar peces i material per arreglar els cotxes que ens duia la gent". Ell i els seus companys de feina al·lucinaven amb alguns dels vehicles que arribaven al taller: "els turistes que venien d'Europa o els Estats Units portaven uns cotxes que per a nosaltres semblaven d'un altre món: moderns, súper ben equipats... Pensàvem, 'que bé que deu viure aquesta gent!'", recorda. Aquell enlluernament per la societat primermundista va calar-los tan fort que van decidir passar de les cavil·lacions als fets. Ndiaga Diop i quatre companys més van emprendre, amb 22 anys, el viatge de les seves vides; un viatge dur i escabrós que no va tenir recompensa fins al cap de molt temps. Abans de poder viure amb dignitat, el protagonista d'aquesta història va passar-se anys fent esforços sobrehumans per evitar ofegar-se en la marea humana de la individualitat, la burocràcia i el racisme.

- Vint-i-dos anys... Eren molt joves!

- Molt. Precisament per això, quan vam decidir que ens n'anàvem, no vaig dir res als meus pares.

- Ni una carta?

- Res. De fet, vaig estar tres anys sense comunicar-me amb ells. Ja em donaven per mort, pobres.

- Per què tant temps?

- No t'ho sabria dir, la veritat. Ara, i mirat amb perspectiva, és de l'únic que em penedeixo: de no haver-los dit res abans, perquè sé que van patir molt.

- Això vol dir que no es penedeix d'haver marxat?

- No, gens! Veient com de bé estem tant jo com els de casa, tornaria a fer el que vaig fer mil vegades. Jo vaig decidir anar-me'n a Europa perquè volia ser útil per a la meva família: volia poder enviar-los diners perquè visquessin bé i volia assegurar-me que les meves germanes tindrien l'oportunitat d'anar a la universitat per gaudir d'un futur laboral reeixit. I ho he aconseguit: ara ja no envio diners al Senegal perquè les meves germanes tenen unes bones feines que els permeten, d'una banda, viure bé i tranquil·les, i de l'altra, donar un cop de mà als pares.

- Arribar fins aquí, però, no ha estat fàcil.

- Gens ni mica. Vaig viure moments molt durs i de moltíssima incertesa. El que passa és que com que era jove i inconscient, potser no veia la perillositat de tot plegat. Pensa que quan vam decidir marxar, teníem una il·lusió...! A Senegal i a l'Àfrica en general, són molts els requisits que has de complir si vols aspirar a cobrar un sou digne. Per això volíem sortir d'allà; per aspirar a una vida millor. Era el nostre somni i no vèiem res més que això. Marxar era l'únic objectiu.

- Al preu que fos...

- No hi vam ni pensar, en els contratemps, al començament. I si hi pensàvem, sempre acabàvem convencent-nos que els acabaríem superant sense dificultats. Això no vol dir, però, que fos un ignorant total: sabia que el que volíem fer no era bufar i fer ampolles, però només el fet de pensar que podia sortir bé, ja em motivava per seguir endavant amb l'aventura.   

- Expliqui'ns-la, aquesta aventura.

- Era el mes d'agost. Vam agafar un cotxe que ens va dur fins al Marroc. La nostra primera intenció era saltar la tanca de Melilla. Però la cosa no va anar bé: resulta que una gent ens va enganyar dient-nos que si els pagàvem diners parlarien amb la policia perquè ens deixés passar. Els vam donar tot el que dúiem. I ja no els vam veure mai més. Érem cinc amics en una ciutat que no coneixíem de res i sense ni un duro per anar enlloc.

- Què van fer, llavors?

- Ens vam instal·lar a Tànger durant més d'un any. Dormíem al carrer, prop del port, i de tant en tant treballàvem per algun mariner o embarcació. Però jo no estava gens bé: ¿no se suposava que havia marxat per arribar a Europa i tenir una vida millor? ¿Què carai hi feia a Marroc? Vaig posar-me a investigar si per allà a prop sortien pasteres cap a Espanya, i em vaig assabentar que des de Mauritània sí. Els vaig dir als meus amics que jo me n'hi anava, i que si volien venir, endavant. Dos d'ells em van acompanyar; els altres es van quedar a Tànger.

- Van trobar pastera, al final?

- Sí, però perquè vaig dir un parell de mentidetes: una, que teníem diners per pagar el viatge, i l'altra, que jo era pescador!

- De debò?

- Ens havíem d'arriscar! No podíem dir que no teníem ni un duro. Quan vam parlar amb el propietari de la pastera li vam dir que com que jo coneixia el sector i sabia de què anava, no pagaríem fins que no fóssim dalt de la barca. Ell ens va dir que d'acord, però que en aquest cas, m'hauria d'encarregar jo de conduir-la fins a Espanya.

- Glups...

- Sí, me la vaig jugar molt, però encara vam estar de sort, perquè resulta que a la pastera hi havia un home que en sabia de debò, de conduir embarcacions. I la va dur ell els quatre dies de viatge.

- On van arribar?

- A Maspalomas, a l'illa de Gran Canària. Dels seixanta que érem (homes exclusivament), vam arribar tots vius. Un cop a la platja, van venir uns quants voluntaris de la Creu Roja i ens van oferir menjar, roba i suport emocional. Immediatament després ens van traslladar a un Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) per tal d'identificar-nos. Sort que no duia documentació, perquè si no, m'haguessin enviat al Senegal un altre cop!

- Quants dies s'hi va passar al CIE?

- Quaranta, que són els que dura el procés d'identificació. Si després d'aquests dies no aconsegueixen esbrinar qui ets ni d'on vens, et deixen entrar a Espanya. I això és el que em va passar a mi. A partir d'aquí, i com que no coneixia ningú que visqués al país, la CEAR (Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat) em va enviar a una mena d'alberg de Madrid que ells gestionaven perquè m'hi pogués estar el temps que necessités.

- Que es va traduir en...?

- Una setmana.

- Només?

- Sí, perquè de seguida em vaig posar a trucar excompanys meus d'institut per si tenien algun familiar o conegut que visqués a Espanya i pogués acollir-me un temps. Va resultar que el tiet d'un d'ells feia temps que residia a Barcelona. M'hi vaig posar en contacte i em va dir que hi anés, que em podia estar a casa seva. La meva sorpresa va ser que quan vaig arribar a Barcelona i vaig trucar-lo perquè em vingués a buscar, ningú va respondre. Vaig intentar-ho uns quants cops i res: m'havia enganyat.

- Ostres...

- Crec que mai m'havia sentit tan sol. De fet, aquell va ser un dels moments més durs que he viscut mai. A banda de no tenir ni idea de català ni castellà i de no saber on anar, em sentia enormement ridícul: la roba que m'havien donat des del CEAR m'anava petitíssima, i semblava ben bé que fos un penjat que no estava bé del cap. Aquella nit me la vaig passar en un banc, intentant dormir malgrat el fred gelat (estàvem a finals de desembre); l'endemà vaig dirigir-me a l'estació d'autobusos decidit a trobar algú que m'ajudés.

- Hi va haver sort?

- Sí. Vaig poder parlar amb un noi negre que em va entendre. Em va recomanar que no em quedés a Barcelona, que allò era la jungla, i que me n'anés a Lleida, que allà em seria més fàcil poder treballar sense papers perquè viuen molt de l'agricultura. Em va acompanyar fins a l'estació de Plaça Catalunya i vaig agafar el tren. La meva sorpresa va ser, però, que quan aquest va arribar a Manresa, es va aturar i ja no va tornar a engegar: era l'última parada.

- Déu n'hi dó!

- El destí volia que em quedés aquí! I no va ser fàcil, eh, perquè abans de trobar un lloc on viure vaig passar moltes nits dormint al carrer. Per no parlar del tema laboral: si no tens papers no et fan contracte de treball, i si no tens feina no disposes de diners per poder pagar un lloguer... És un peix que es mossega la cua i una roda d'on costa molt sortir-ne.

- Com va aconseguir-ho, vostè?

- Fent coses que prefereixo no explicar. Si ho fes, perjudicaria molta gent que ara mateix potser es troba en la mateixa situació amb què em vaig trobar jo. Si sabés que explicar el que vaig haver de fer per regularitzar la meva situació serviria per canviar el sistema, ho faria encantat. Però l'experiència ja m'ha demostrat que això no passarà. Al contrari: donar-ho a conèixer destrossaria la vida de molta gent que està lluitant per tenir una vida mínimament digna en un país que no és el seu.

- La qüestió és que va aconseguir un contracte laboral sense tenir papers. És així?

- Exacte. I vaig tenir tanta sort amb l'empresa que em va contractar, que al cap d'un parell d'anys els vaig explicar la veritat. Lluny d'acomiadar-me, em van fer un nou contracte que em va permetre acabar aconseguint el permís de residència. Ara he sol·licitat la nacionalitat espanyola. Si bé això em facilitarà les coses a nivell burocràtic, no suposarà cap canvi a nivell de carrer i, encara menys, a nivell institucional.

- Què vol dir?

- Doncs que per molt que tingui nacionalitat espanyola, la gent em tractarà diferent pel sol fet de ser negre. Però, ¿saps què? Que ha arribat un punt que ja m'és igual. No penso perdre ni la més mínima energia amb persones que em jutgen sense conèixer-me de res.

- S'ha resignat?

- El que he fet ha estat acceptar que aquesta és i serà la meva realitat. Des que m'ho prenc així, visc més feliç. Jo no puc controlar què pensa o com actua la gent; per tant, no m'hi faig mala sang i segueixo el meu camí.

- Encara hi ha moltes morts per atacs racistes... No creu que és necessari sortir al carrer i manifestar-se?

- Segurament, tot i que crec fermament que el problema no és el racisme de carrer, sinó que ho és l'institucional. No ens han educat per no ser racistes; al contrari. Hi ha una tendència que està molt integrada en nosaltres que és la de voler-nos relacionar sempre amb els que són igual que nosaltres. La resta som els diferents. Si no es vetlla perquè hi hagi una base educativa que trenqui amb això, no eradicarem el racisme. Ni aquí ni enlloc.