Fa justament deu anys que va estrenar-se com a novel·lista. I no va fer-ho de qualsevol manera, no; va debutar per la porta gran, amb el 28è premi Sebastià Juan Arbó sota el braç per Només ho saben les muntanyes, un llibre amb grans dosis d'intriga i misteri ambientat en la Montserrat del segle XVI. Després d'aquell guardó i d'un aplaudiment unànime per part de la crítica, la manresana Imma Cortina Grau -que aleshores encara feia de mestra a l'escola de Fonollosa (va jubilar-se fa sis anys)- va tenir clar que la seva relació amb la novel·lística no s'acabaria allà.

Quatre anys després, treia a la llum La cuinera dels senyors, una espècie de dietari inspirat en el testimoni de la seva àvia Maria Dolors, que a començaments dels anys 20 va marxar del camp a la ciutat per servir en una casa noble, i que va convertir-se en un dels mes venuts de les comarques centrals durant la Diada de Sant Jordi de 2019.

Ara, aquest mes de febrer de 2025, Cortina ha tornat a les llibreries amb El dibuixant d'indianes, un relat emmarcat en la Catalunya preindustrial que endinsa el lector en la transformació vital del Mallol, un vailet nascut a Vilademuls que es veu obligat a marxar del poble amb la seva família. El passat diumenge, 9 de març, va fer-ne la primera presentació al castell de Castellar, a Aguilar de Segarra, i després de passar per Manresa i Sant Fruitós (el 3 d'abril), aquest dissabte, 5 d'abril, serà una de les escriptores convidades a la Festa de Novel·la Històrica de Puig-reig, on compartirà palestra amb personalitats de la talla de Xavi Coral o Coia Valls.

Quina passada, no?
Ostres, sí! És tot un honor poder prendre part d'un esdeveniment com aquest. En el meu cas, formaré part d'una taula rodona sobre creació literària i rigor històric juntament amb el Sergi Belbel, el Martí Gironell i la Tània Juste. Em fa molta il·lusió, tot i que també tinc una mica de nervis, no t'enganyaré...

Però tens una trajectòria que t'avala: en tots els teus tres llibres has viatjat en el temps!
Sí, és cert. M'agrada molt la història: imaginar-me altres contextos i altres maneres de viure que, en realitat, expliquen el nostre present, ens ajuden a entendre'l i ens haurien d'ajudar a millorar el futur. De fet, sempre veig el passat relacionat amb el present i a l'inrevés.

En els teus llibres ho deixes força clar.
Completament. Per exemple, la meva primera novel·la, emmarcada en el segle XV, les tensions entre Catalunya i Espanya prenien cos al monestir de Montserrat, amb conseqüències del tot negatives per als catalans... Et sona?

Oi tant! Tot torna...
I la situació social d'inicis del segle XX, que és el context narratiu de La cuinera dels senyors, va desembocar en la Guerra Civil que ja sabem tot el que ha suposat en la nostra història i en el moment actual.

El dibuixant d'indianes transcorre durant el segle XVIII.
Es tracta d'una època, la de la fabricació d'indianes, que va ser l'origen de tot el progrés industrial de Catalunya; un progrés que ha arribat fins als nostres dies.

El passat és, podríem dir, la teva zona de confort en quant a temps narratiu. Podríem dir que Catalunya ho seria de l'espai?
Tinc una debilitat per Catalunya, ho confesso. Suposo que és perquè és el meu país i me l'estimo. M'agrada saber-ho tot, d'ella: com és, d'on ve, què li va passar en el passat (també, com és que no aprèn del passat) i on vol anar ara... Per desgràcia, això últim és el més difícil de saber i el més preocupant. També diuen els entesos que, tot i que sembli una contradicció, com més local i més personal és el tema, més universal esdevé.

Així doncs, si tenim en compte aquesta darrera reflexió, podria ser que l'escenari de la teva propera novel·la (si és que n'hi ha) fos el castell de Castellar? Sempre fas les primeres presentacions allà, i fa anys que vius a Aguilar...
Ja m'ha passat pel cap, ja, però de moment no ho he materialitzat. Certament, el castell de Castellar és un lloc fantàstic, molt més bonic del que pot semblar-ho si només te'l mires des de fora. I sí, és molt emblemàtic per a mi; hi ha amagada un tros de la nostra història!

Doncs seguim parlant d'història, va! Però aquest cop, més contemporània i personal: com creus que ha canviat l'Imma, al llarg d'aquests deu anys de carrera novel·lística?
La veritat és que em costa una mica de veure la pròpia evolució... El que sí que és un fet és que continuo tenint, com sempre, ganes d'aprendre i segueixo volent escriure sobre allò que em motiva i de la manera que em motiva. A la vegada, també és cert que he guanyat experiència en relatar històries en diferents formats: novel·la, relat breu, divulgació històrica, còmic... En aquest sentit, penso que tinc una mica més clar allò que vull a l'hora d'escriure.

Quina va ser l'espurna que va fer encendre la flama per crear El dibuixant d'indianes?
Jo diria que va saltar el dia que vaig visitar el Museu d'Estampació de Premià de Mar i vaig parlar amb la persona que n'era llavors la directora, l'Assumpta Dangla. D'això ja en fa uns quants anys...

T'ha portat temps, escriure la novel·la, doncs.
L'he anat escrivint a llarg d'uns tres anys més o menys. Tot i que vaig publicar La cuinera dels senyors el 2019, de llavors amb ara, hi ha hagut algun període llarg de temps en que m'he dedicat a altres projectes.

A la fitxa del llibre diu que El dibuixant d'indianes és una història de fugida i de separació però també de descoberta i de retrobades. Pots aprofundir una mica més?
Des que el Mallol, el protagonista del relat, marxa del seu poble natal, les descobertes que farà seran moltes i no pas sempre positives: haurà de superar entrebancs i hi haurà fets que li deixaran marca.

Parla'm una mica del Mallol. Què li passa perquè decideixi (o es vegi obligat a) fugir?
El Mallol quan és petit viu a Vilademuls (a l'actual Pla de l'Estany) i va a estudi a Sant Martí d'Ollers. El seu pare treballa unes vinyes, en condició de rabassa morta, que l'amo vol recuperar, i els fa fora. És per això que, quan el Mallol té 10 anys, deixen el poble i un munt de bons records. A partir d'aquí les coses no seran gens fàcils per al noi fins que, ja de gran, va a parar a Barcelona i, amb el suport del seu amic, comença la professió de dibuixant.

A diferència de Només ho saben les muntanyes i La cuinera dels senyors, on l'acció de la trama transcorre, bàsicament, a la comarca del Bages, en El dibuixant d'indianes l'Empordà sembla que hi és ben present. Hi tens tirada, a anar cap a la Costa Brava? T'hi has hagut de desplaçar sovint al llarg del procés creatiu?
Quan no és temps d'estiu, hi vaig de vegades i sobretot a Palamós perquè una meva germana hi viu. Al llarg del procés d'escriptura de la novel·la he visitat diversos llocs que hi tenen relació, entre ells, Sant Pere de Rodes. També he anat a Vilademuls i Sant Martí d'Ollers i he fet caminades per les diferents zones per tal de conèixer els entorns.

En el llibre també hi apareix Manresa. Quin paper hi juga?
Manresa hi té un paper de frontissa, de transició, de preparació cap el creixement personal del Mallol, d'inici de l'amistat amb l'Antoni... El fet de saber que hi havia hagut, vora el torrent de Sant Ignasi, alguna fàbrica d'indianes de la que vaig trobar referència, i de conèixer l'existència d'un molí paperer als Comtals, em va donar joc per a la trama.

Cada capítol comença amb una il·lustració d'en Jaume Gubianas. Com és?
La planta que apareix dibuixada a l'inici de cada capítol té sempre una relació o altra, encara que sigui de manera puntual, amb allò que passa en el capítol. Són plantes que podia haver dibuixat el Mallol a partir de l'observació de la natura i abans d'extreure'n un disseny concret per a l'estampació.

Què esperes que aporti la novel·la a qui la llegeixi?
Primer de tot, el que m'agradaria és que s'ho passés bé, i que se li fes interessant la història. Si a més gaudeix de com està explicada i del llenguatge, fantàstic. I si també li neix una mica d'interès pel món de les indianes, doncs encara millor. Però tampoc cal que es donin les tres coses juntes.