Fa temps que no tinc edat. I fa temps que ser sensible no és una debilitat, ni tan sols una característica, i també sé que ser empàtic és una cosa i l’altra és deixar-se endur. L’equilibri deu ser començar a conèixer què volen dir les cartes que la vida et dona i ser capaç de saber jugar-les. Fa temps que em vaig adonar del joc, i potser no guanyant cap partida. També fa temps que sé que el secret de poder ser eterns plegats és no dibuixar un futur, tot ara passant un present que no pot recordar cap passat. L’arrogància de l’instant etern no ens pot enverinar. Digues el que em demanes i et diré tot el que em dones. Fa molts anys que em van explicar que tot està inventat, només pots donar-li una mica de sal i pebre. El teu toc. I, tot i això, sé que marxes, ni prop ni lluny, només a un altre lloc. Fa uns dies en el madrileny Hotel Fénix, prop de la bandera espanyola més espanyola i més gran del món, van anar desfilant confidències i lliçons amb diversos whiskys amb majoria d’edat de testimoni. Tenir amics i còmplices, ni que sigui eventualment, no és un tresor com diu la dita sinó que és una inversió. Ens agrada que ens escoltin, quan el que necessitem és que ens entenguin. No sempre passa. Però el meu camarada, que porta elàstics, sempre em vol donar esperança; que soc molt jove, que tot es pot fer, que res és massa costa amunt i que, en definitiva hi ha una cosa que l’amor multiplica: la voluntat. I només d’aquí poden venir els èxits.

Deia el filòsof que la vida oscil·la com un pèndol de dreta a esquerra, del sofriment a l’avorriment. No sembla una gran frase per la renaixença que fa imaginar la primavera. Aquests dies llargs que tant us agraden, la suor, les terrasses, la necessitat de sortir del cau, i aquella mania de no encertar mai la jaqueta que toca posar-se. Però aquest renaixement el necessites. No em vinguis amb les estrelles. Com t’haig d'estimar? Mai hi ha una sola resposta, però segur que no és “com sempre”, com li diuen a l’emperador a la pel·lícula. L’amor, que es diu voler etern, només pot ser canviant, perquè mai estem en el mateix lloc. No sé si som llàgrimes en un riu o si, per contra, som gel que s’acaba trencant sota nostre com a Austerlitz.

Albert Camus diu que “per ser feliç no hem d’estar massa preocupats en els altres”. Això direu que és ser egoista. Direu que no preocupar-se pels altres està malament. Tot el que fem pot ferir, com ens han fet mal a nosaltres. No hi ha suma zero, només mirar endavant. No hi ha cap ètica ni moral que pugui combatre el necessari desig vital de la pròpia felicitat. L’obertura de Tannhäuser caient per les teves espatlles, la llambregada del sol que fuig rere el mar, l’escopinada de la lleu pluja d’abril. Això és viure? Ser feliç? Pot ser això o pot ser tan sols voler estar amb tu, respirar i somriure quan no et miren, sense soroll fora ni dins. Egoista? Benvingut. On hem estat millor que a les nostres nits ocultes i als nostres matins transparents? Digues tu si et pot renunciar a tot. I sobretot quan, de sobte, el que era un passa a ser tres. La totalitat, el sempre, el massa i el massa poc, el què podria ser, són espècies al sofregit. Tan sols remenant la cassola. Donant voltes i voltes perdent de vista la substància. Estar a la falda d’una muntanya sense saber com coronar el pic, però sobretot sense saber què hi fas allà, perquè has pujat i perquè fa tant que dones voltes i voltes. I, per cert, no faràs el pic.

Per tal de perpetrar aquests articles paro atenció a cites i lectures per poder copiar i inspirar-me en aquest petit joc literari que tenim tu i jo. I vaig ensopegar amb Jaime Sabines, de qui encara no tenia el gust d’haver-me enamorat, i un vers que ens explica: “No és el que senti per tu, és el que no sento per ningú més”. La vida ve com ve i va com va. No em fa por dir-me que he trobat en una nova pell el que no havia d’haver marxat mai ni de mi ni de tu. Tot canvia, suposo, per millorar, en el nostre cas per ser iguals. Perquè és només això, compartir destí, malgrat que tinguem camins ben diferents. Tot és arribar. A Brussel·les, quan hi vaig, mai tinc temps de gaudir d’un Shangri-La particular. Esgarrapo el museu Magritte, el vorejo. No hi puc entrar. No tinc el temps ni el moment. I repasso amb la mirada curiosa, des de fora, el que em penso que serà la botiga del museu, un dels meus abismes financers personals, però no: és una cuineta per empleats. I somric. Maleït Magritte. Ni això podia ser previsible o el que en diem normal. I llavors ja està. Em passo la tarda fabulant amb La festa de Hegel, un dels quadres més coneguts del geni belga. Sí home sí, el d’un got d’aigua sobre d’un paraigua. Només va fer cent cinquanta esborranys i assajos. La perfecció que demana el surrealisme. No sap com m’ha costat arribar aquí per improvisar tot plegat. I Magritte amb aquesta pintura, per mi, només ens diu que tot es pot fer, però que mai de mai acabarà sent com t’imagines. Perquè de vegades sembla que no sapiguem somiar. 

La meva intensitat és coneguda arreu de l’oceà. Soc pesat, cabut i amb gran facilitat per produir pel·lícules al meu cap del nivell del Hollywood dels anys cinquanta. També això es cura. Serà el temps, serà el fracàs, que és el que permet triomfar quan toca, si vols aprendre una cosa, sense que passin apunts, has de fer la pràctica. Diu Bukowski que un dels grans problemes de la vida és que ens passem la vida buscant amb qui envellir quan del que es tracta és de trobar algú amb qui ser un nen. Com més ho llegeixo més m’agrada, més ho entenc i més m’hi identifico. Potser per això aquells amors de joventut eren tan autèntics com absurds. Però ara som aquí. Amb motxilles i destí. I tot fa olor de nosaltres. I amb un enyor d’un futur que no volem viure, però que semblem condemnats a complir com un ritual heretat. I tot se’ns fa curt. I és més viscut que intens. Més paladar que gola. Més estel que guspira. Encara ahir sentíem la bogeria. I tot fa pensar que no acaba. I temo que marxes. Sempre sabíem que mai de mai seguiria, que acabaria pels dies dels dies.

No et necessito. I no t’ofenguis, perquè ni vols ni et cal que jo et necessiti, i a l’inrevés, només que et vulgui i em vulguis. L’elecció. Quina tranquil·litat dona la veterania que ja et permet escollir per voluntat i no per ansietat. Perquè vull, com ens deia l’Ovidi. Perquè escullo jugar amb tu, i amb tu només, el joc increïble de dir-nos les veritats i canviar les nostres vides, un la de l’altre, i l’altre la d’un. Sembla anada i tornada, però només és endavant, plegats sí, i també cadascú per la seva banda. No és fer feliç a l’altre i l’altre a tu. És que quan estàs assegut al llit i mires fixe el reduït horitzó de la teva habitació saps que estàs sumant i t’estan aportant. No és només la suor, deixa de mirar-me així. Serà aquella expressió tan terrible del win-win. No separar la raó del cor, això és guanyar. I t’obliga a escollir sense excuses. I decidir és triar sí, però no tot és ara i avui. La decisió és no enganyar-te, malgrat que hagis de fer la teva vida. Vaja, que amb qui vols riure, a qui vols arrencar guspires en forma de somriures i qui saps que aconsegueix arrencar-te'ls a tu. Trobes perillós que m’alimenti dels teus somnis. I tens raó. Però m’he adonat que jo també te’ls faig créixer, te’ls trufo, i fins i tot en fabrico de nous per tu. I és això en l’amistat, en l’amor, fins i tot en la família, la que esculls i la que et trobes. Donar sense esperar res a canvi? Potser sí, però ho vull tot.