La Real Academia Española (RAE) defineix cop d'estat com la «usurpació violenta del govern d’un país» o, en una versió una mica més matisada, com la «destitució sobtada i substitució [d’un govern], per la força o altres mitjans anticonstitucionals» o, encara, com una «actuació violenta i ràpida, realitzada generalment per forces militars o rebels, per la qual un grup determinat s'apodera o intenta apoderar-se dels ressorts del govern d'un Estat, desplaçant les autoritats existents». Definicions que no difereixen gaire de la que dona el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), «acció de prendre violentament el poder polític d’un país per un grup minoritari vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades».
En suma, per parlar pròpiament d'un cop d'estat cal que es donin dues circumstàncies, d’una banda, que sigui una acció violenta protagonitzada per forces armades o rebels o usant mitjans anticonstitucionals i, de l’altra, que es faci amb la voluntat de substituir i apoderar-se del govern d’un Estat o, si més no, intentar fer-ho. He apel·lat a l’autoritat de la RAE i no només del DIEC2 perquè en els darrers anys són el PP i VOX, que han renunciat a expressar-se en català i probablement també han renunciat a entendre’l, els que fan servir aquesta expressió per referir-se com a colpistes als polítics que van protagonitzar els esdeveniments del procés polític que es va viure a Catalunya el 2017 i que va culminar en el referèndum de l’1 d’octubre i en l’efímera declaració unilateral d’independència del 27 d’octubre. I ara resulta que, segons la RAE, allò no era un cop d'estat, perquè no va haver-hi violència, excepte la que van protagonitzar les forces dites de seguretat espanyoles, ja saben les del «a por ellos», i, encara que probablement es van fer servir mecanismes poc constitucionals, no es pretenia enderrocar el govern espanyol, un govern corrupte que feia ús quan li convenia de mecanismes no constitucionals, com la denominada «policia patriòtica» per desprestigiar i perseguir alguns dels protagonistes del procés.
Tampoc cap dels participants en els fets del 2017 pretenia prendre el control d’Espanya. Per tant, ni polítics colpistes ni, per extensió, colpistes els més de dos milions de persones que, a pesar de les dificultats, vàrem acudir a dipositar el nostre vot a les urnes aquell 1-O. El que va seguir a continuació és prou conegut, aplicació, amb el suport del PSOE de Pedro Sánchez, de l’article 155 de la Constitució espanyola (CE) que deixava en suspens l’autonomia catalana, eleccions al Parlament de Catalunya el 21 de desembre de 2017, en què les forces independentistes revalidaren la majoria absoluta amb 70 escons, exili o judici i presó.
Certament, els cops d'estat tradicionals dels segles XIX i XX els protagonitzava l’exèrcit o determinats grups armats, com va succeir el 18 de juliol de 1936 o, en forma molt més matussera i tronada, tricornis inclosos, el 23 de febrer de 1981. Però, ara tot s’ha sofisticat força i els cops d'estat es donen amb altres eines, des de provocar o incitar a assaltar les seus de les principals institucions de l’Estat (Donald Trump, Jair Bolsonaro...) a, en el cas de l’Estat espanyol, l’ús de les ja mencionades «policies patriòtiques» o de determinats sectors del poder judicial i de la judicatura vinculats a l’extrema dreta disposats a portar a judici sense proves consistents a polítics independentistes o, ara, també socialistes, per tal de posar en dubte la seva honestedat i minar el seu crèdit polític i personal o mitjançant la difamació, les fake news, l’organització de campanyes mediàtiques en contra dels adversaris polítics i, si cal, dels seus familiars a través de mitjans de comunicació afins i de les xarxes socials, o processos de lawfare (guerra judicial), instigats sovint per sindicats d’extrema dreta sense militants però amb un bon finançament.
En definitiva, és fer servir de manera ignominiosa el sistema judicial, els mitjans de comunicació i les xarxes socials contra un enemic polític per tal de perjudicar-lo, desacreditar-lo, deslegitimar-lo, fer-li perdre temps i diners i, en darrera instància, anul·lar-lo políticament. Els polítics independentistes van ser pioners a patir aquesta forma indigna d’entendre la política que persegueix alimentar la confrontació per reduir el debat polític a blanc i negre, sense grisos, amb mi o contra mi, la qual cosa ha esdevingut el comportament habitual de la dreta i de l’extrema dreta. Han estat objecte d’aquesta mena de campanyes Podemos, el partit i diversos dels seus militants, els líders independentistes, els Comitès de Defensa de la República (CDR), activistes de la societat civil, Mònica Oltra al País Valencià, i un llarg etcètera. I, després del fracàs la dreta i l’extrema dreta en les eleccions de juliol del 2023, s’ha intensificat la campanya contra Pedro Sánchez, la seva família i el PSOE (és clar que tampoc ajuda haver nomenat dos secretaris d’organització corruptes del partit seguits, un dels quals va ser a més ministre).
L’altre dia dinava amb un vell i bon amic, en Ricard, i, com sempre que ens trobem, vàrem parlar de la situació política a Catalunya i a l’Estat espanyol i, aquest cop, un mica menys del Barça. Tot i que òbviament podem tenir discrepàncies coincidíem en un fet que ja he denunciat altres vegades: a Pedro Sánchez li estan organitzant un cop jurídic-institucional de manual. I, certament, es fa difícil d’entendre, em deia ell, que Sánchez no hagi jugat millor les seves cartes. No hi ha més cera que la que crema i és obvi que els seus suports, a més dels votants socialistes, són a l’esquerra (força malmesa gràcies a les divisions i la mala gestió de les diferències entre Podemos i Sumar) i a Euskadi i Catalunya. I, tanmateix, no ha gosat fer el pas d’apostar clarament pels partits independentistes com tampoc el Tribunal Constitucional, que té una majoria progressista gràcies al vot de qualitat del seu president, ha estat capaç de donar un cop de puny damunt la taula per fer efectiva la llei d’amnistia i possibilitar el retorn dels exiliats. És també una situació absurda que ja hagi quedat vist per a sentència el judici contra el Fiscal General de l’Estat en el Tribunal Suprem per la suposada -i no demostrada- filtració d’un tweet que feia referència a la proposta del nuvi de la presidenta de la Comunitat de Madrid d’admetre dos delictes fiscals menors a canvi de pagar una multa i no anar a presó, mentre el delinqüent confés encara no ha estat processat. I, lentament, si ningú hi posa remei, el govern d’Espanya sembla lliscar inexorablement cap a una conjuntura electoral que afavorirà a la dreta i l’extrema dreta que s’alimenten de fake news, rumors falsos, mentides i un odi exacerbat.
I, per acabar i, ja que he mencionat breument el Barça, aquest divendres farà 25 anys que un cop absurd i cruel d’ETA va assassinar l’Ernest Lluch quatre mesos després que amb la candidatura de Lluís Bassat perdéssim les eleccions a la presidència del club, les primeres per sufragi universal en què Lluís Núñez no es presentava. L’Ernest va ser un polític que creia en una lectura generosa de la CE que podria ser la palanca per resoldre la situació d’Euskadi (i de Catalunya) i que va apostar sempre pel diàleg fins i tot en les circumstàncies més difícils, tal com encertadament va recordar la periodista Gemma Nierga quan sortint-se del guió marcat va etzibar als polítics que encapçalaven la multitudinària manifestació en protesta per l’assassinat de Lluch, «Ustedes que pueden, dialoguen, por favor». Sens dubte un exemple a seguir en moments de tempesta política com els que vivim. Però, ves per on, la crida al diàleg entre diferents de l’Ernest Lluch sembla estar absent dels discursos polítics actuals, mentre els governs ens proposen commemorar els 50 anys de la mort del dictador, oblidant que les morts dels dictadors se celebren, però no es commemoren.