El president de la Generalitat valenciana, Carlos Mazón, ha tornat a comparèixer en una comissió parlamentària per explicar la seva actuació durant la dana que va assolar el País Valencià. Aquest dilluns ho ha fet al Congrés, on s’han viscut escenes tenses, com en l’intercanvi mantingut amb el portaveu d’ERC, Gabriel Rufián. Mazón ha arribat a dir que era "irrellevant" si era al Ventorro, al Cecopi o al seu despatx. I ha donat alguns detalls sobre els seus moviments aquella tarda, com quan ha dit que després d’acompanyar la periodista Maribel Vilaplana al pàrquing, mentre la tragèdia s’abatia sobre el seu poble, va anar cap a Palau a peu. Xino-xano, com qui diu.
En les paraules de Mazón hi ha tot el cinisme que el personatge ha transmès en el darrer any. Admet alguns errors, però no l’error principal, que va ser la seva negligència política i cívica. Potser no era ell qui havia de prémer el botó de l’alarma, però sí que és rellevant que no estigués al lloc de comandament. Molt més quan ja sabem que es van perdre unes hores precioses entre els dubtes, la incompetència i la ignorància dels responsables polítics. Un temps preciós que va costar la vida a més de 200 persones. Més enllà del cas de la dana, però, l’actuació del president valencià diu moltes coses del que el seu partit, el PP, entén com a servei públic.
Un PP que fa anys que reclama a Pedro Sánchez que convoqui eleccions pels casos de suposada corrupció que envolten -amb pes desigual- el president socialista, ha permès Mazón de continuar en el poder. Això malgrat el dolor infligit a les víctimes i les evidències acumulades de pèssima gestió. L’escola política d’Alberto Núñez Feijóo no es mostra equitativa. Intransigent fins a la demagògia sense fre quan es tracta dels adversaris polítics, el líder del PP es mostra molt indulgent, o més aviat còmplice, quan són els seus els qui cauen en el fang.
La direcció del PP tampoc ha delatat cap inquietud davant les ineficàcies mostrades per governs del seu color des d’Andalusia, amb el cas dels cribratges de càncer, a Castella i Lleó, amb la resposta desastrosa a l’onada d’incendis que ha patit bona part de l’Espanya Buidada. Feijóo pateix estrabisme polític a Madrid mateix, on no ha badat boca sobre els negocis tèrbols de la parella d’Isabel Díaz Ayuso.
Però és Mazón qui resumeix tots els trets de la manera de governar del PP davant de les crisis. El menyspreu als serveis públics, la indiferència envers les víctimes de tota catàstrofe i una arrogància que frega en la insensatesa caracteritzen un estil de fer política que no fa presagiar res de bo en la hipòtesi d’un govern presidit per Feijóo. Vox, per la seva banda, només canalitza el malestar cap als més fràgils mentre s’ha convertit en un suport de Mazón.
L’escena repetida d’una plana major del PP dempeus i aplaudint Mazón explica per ella sola perquè hi ha tanta gent que dona l’esquena a la política i desconfia de les institucions. Un Feijóo que volgués transmetre credibilitat a la tasca d’oposició seria més autocrític. Això si el que pretengués en la seva estratègia deslegitimadora no fos únicament substituir Sánchez enlloc de posar fi a suposades males pràctiques. Conscient de les seves contradiccions, l’aportació de Feijóo a la política espanyola no és pas regenerar res, sinó convertir la política en un pou d’aigua contaminada en què l’esgotament del rival el faci guanyador.