"La utopia és a l'horitzó. Camino dues passes, ella se n'allunya dues i l'horitzó s'escapa deu passes més enllà. Aleshores, per què serveix la utopia? Doncs per això; per caminar". Aquesta conegudíssima cita de l'escriptor i periodista uruguaià Eduardo Galeano és la que va pronunciar Víctor Feliu com a cloenda del discurs d'agraïment que va fer després de rebre el Premi Santi Vidal atorgat per Creu Roja del Bages, ara fa tres setmanes.
La trajectòria d'aquest incansable activista nascut el 1950 a l'Ametlla de Merola però veí de Manresa des de fa cinquanta anys és extensíssima. Des que va arribar a la capital del Bages l'any 1974 i es va instal·lar a viure a la barriada de Saldes-Plaça Catalunya, que no ha parat de capitanejar reivindicacions en pro del benestar dels barris i la gent que hi viu, especialment el seu, del qual va ser president de l'Associació de Veïns (AVV) del 1981 al 1987 i del 2002 al 2011.
Les seves inquietuds socials també van portar-lo a presidir la Federació d'Associacions de Veïns de Manresa (del 1991 al 1996) i la Federació d'Associacions de Veïns de la comarca del Bages (1997-2002). Però encara n'hi ha més: l'any 2017, amb una colla d'entitats, va ajudar a crear la Plataforma en Defensa de les Pensions Públiques i dels Drets de la Gent Gran, que ha protagonitzat accions de protesta tan sonades (però divertides) com la performance que va instal·lar una tassa de vàter al mig de la plaça Major per demanar lavabos públics en condicions a la ciutat. Durant una època, fins i tot, va estar vinculat a la política.
Déu n'hi do quin currículum, eh!
És que hi havia -i hi segueix havent- molta feina per fer. Si l'objectiu és transformar aquesta societat per fer-la més justa i igualitària, no ens podem aturar; no podem defallir. En aquest sentit, jo el que he fet durant tots aquests anys ha estat lluitar per donar veu a les necessitats i reivindicacions de la gent del carrer; una gent a qui la ciutat també pertany però que moltes vegades sembla que no sigui així...
Què vol dir?
Doncs que la participació ciutadana és gairebé nul·la! Si bé el concepte de democràcia representativa el tenen tots molt clar i l'apliquen (parlo dels polítics), el de la democràcia participativa sembla que trontolla per tots cantons. Els fa por que la gent pugui dir-hi la seva. I sí, d'acord, hi ha els consells de districte, que es reuneixen amb l'administració, en principi, un mínim de cops l'any. I dic ‘en principi' perquè això no passa. L'any passat, sense anar més lluny, no ens van convocar cap vegada.
"Als polítics els fa por que la gent vulgui dir la seva"
I aquest any?
Encara estem esperant que ens diguin alguna cosa. Però és que això no és tot...
Digui, digui.
En el meu cas, que soc del barri de Saldes-Plaça Catalunya, formo part del districte de Ponent. Aquest districte agrupa, també, Miralpeix, Mion-Puigberenguer, Valldaura, el Xup, Ferreres-Suanya i Santa Caterina, la Guia, Bellavista i Sol i Aire. 7 barris en un sol districte. El cas és que cada any, l'Ajuntament ens dona 30.000 euros, que ens hem de repartir. Trenta mil euros entre set! No n'hi ha ni per començar, amb les mancances que tenim!
Han demanat d'augmentar l'import?
Oi tant! Ho hem batallat i ho estem batallant moltíssim, però el tenen congelat des de fa anys. A més, saps a què hem de destinar, aquests diners que ens donen?
A què?
Doncs a arreglar coses que hauria d'assumir el mateix Ajuntament amb el seu pressupost general. En comptes de destinar els diners a organitzar activitats o dinamitzar el barri, ens veiem obligats a gastar-los arreglant voreres, bancs en mal estat, rajoles que es belluguen... I encara ens en falten! Fins i tot un any, el 2022, els barris de Ponent vam decidir, per unanimitat, renunciar a la nostra part dels diners i donar-los tots a l'AVV de Santa Caterina.
Per què?
Perquè feia anys que demanaven l'enllumenat i l'Ajuntament no hi feia res. Vam haver de ser nosaltres, els veïns, qui resolguéssim aquest tema tan reclamat i necessari.
Això, a la premsa, no va transcendir...
És clar que no. No queda bé, com a consistori, dir que ha passat això. En aquest sentit, la participació ciutadana de la que fa gala l'Ajuntament, és només d'aparador. Va passar el mateix amb el tema aquell del jardí de la residència de la Font dels Capellans: era un oasi de tranquil·litat per a la gent gran que hi vivia, i malgrat presentar una instància demanant-los que convoquessin un referèndum per preguntar als veïns, ens van fer cas omís i van tirar pel dret. Ni tan sols ens la van contestar, la instància...
"La participació ciutadana de la que fa gala l'Ajuntament és només d'aparador"
Parla dels polítics però vostè també hi va estar implicat, en política, si no m'erro.
Sí. Just quan vaig arribar a Manresa em vaig vincular al PSUC. Llavors, quan hi va haver les primeres eleccions democràtiques, el 1979, vaig anar de número 2 pel PSAN, com a independent, darrere de l'Ignasi Perramon.
No va entrar a l'Ajuntament, per això.
No! Per molt pocs vots. Però mira, encara sort, perquè llavors va començar a haver-hi picabaralles i enfrontaments, i ho vaig acabar deixant. En política hi ha molts egos i molta ambició. I això, a mi, no em va gens.
Però llavors, anys més tard, va tornar a formar part d'una llista electoral.
Sí. Va ser en les municipals del 2011, amb la candidatura MoVeM (Moviment Veïnal de Manresa). Allò, però, va ser diferent: no érem un partit com a tal. La nostra intenció era, bàsicament, poder entrar a l'Ajuntament, encara que fos amb un regidor, per donar veu als barris i per fiscalitzar, des de dins, la gestió pública. Però ens va anar molt malament.
A què ho atribueix?
Per una banda, a una qüestió purament econòmica: amb els recursos que teníem, no vam poder fer una campanya com cal. Per l'altra, perquè hi va haver AVV que ens pensàvem que respondrien molt més del que ho van fer, i no ho van fer. També és cert que cadascú tenia la seva pròpia ideologia política, i a vegades costa separar una cosa de l'altra. Per a mi, no t'enganyaré, va ser un gran desencís.
En aquell moment vostè tornava a estar molt lligat a l'AVV de Saldes-Plaça Catalunya, després d'haver passat per la presidència de la FAVM i de la Federació d'Associacions de Veïns de la comarca del Bages. D'aquestes etapes ocupant la primera línia de l'activisme veïnal, amb quina es queda?
Amb totes. I ho dic amb la mà al cor. En tots aquests espais hi he trobat gent fantàstica que m'ha ensenyat moltíssim i m'ha ajudat en el meu creixement personal.
Però el vincle que té amb el seu barri és molt especial...
Oi tant que sí! És on va començar tot! Aquests dies, arran de la malaltia que m'han diagnosticat, que m'obliga a fer bondat i no moure'm gaire de casa, estic recopilant la informació de tot el que s'ha fet al barri al llarg d'aquests cinquanta anys. I no és per penjar-nos cap medalla, però la quantitat de coses que hem aconseguit gràcies a les reivindicacions, és espectacular!
Alguna que vulgui destacar?
Totes m'emocionen, la veritat. La primera va ser l'any 1977. Sota el lema Volem una plaça com cal, vam fer una campanya per demanar a l'Ajuntament que arrangés la plaça Catalunya, que fins aleshores era un descampat fet i deixat estar. Aquí també reclamàvem que es tirés a terra el Casalot, ubicat on ara hi ha la llar d'infants l'Espurna, perquè era un niu de brutícia i de rates. Recordo una anècdota molt bona, relacionada amb això...
Vostè dirà!
Era el dia de Sant Jordi de l'any 1976, i estàvem en peu de guerra per a l'enderroc del Casalot. Des de l'AVV vam decidir que, com a acció reivindicativa, pintaríem les parets de l'edifici amb missatges de denúncia. Però ens van denegar el permís. Davant d'això, què vam decidir fer, nosaltres? Doncs clavar-hi llençols blancs i fer les pintades allà, amb el pintor Vila-Closes al capdavant. Al cap de poca estona, la policia va venir, ens els va despenjar i se'ls va endur. Allò ens va fer emprenyar, i alguns membres de l'AVV, al cap de dos dies vam anar a comissaria a reclamar que ens els tornessin.
Ho van fer?
Sí! Sense voler menysprear ningú -totes les AVV de Manresa mereixen el màxim respecte-, però penso que la capacitat de reivindicació que ha tingut sempre aquest barri en la història de la ciutat, no l'ha tingut ningú més.
"La capacitat de reivindicació que ha tingut sempre aquest barri en la història de la ciutat, no l'ha tingut ningú més"
I vostè hi té un paper clau.
Com tota la resta de gent! Això és una feina d'equip, d'anar a l'una i de ser molt i molt insistents. La Llar d'Infants de l'Espurna existeix gràcies a l'AVV. Igual que el pavelló del Pujolet i que el Centre Cívic Selves i Carner, que va ser adquirit per l'Ajuntament perquè nosaltres no vam parar d'anar-los al darrere fins que van comprar d'edifici.
Ah sí?
Sí! Allò havia estat una fàbrica, la Fàbrica Brunet, i quan ens vam assabentar que estava en venda, l'any 1976, vam córrer a l'Ajuntament per proposar-los de convertir-la en un equipament municipal (n'hi havia molt pocs, aleshores). Finalment, ens van fer cas, i l'any 1982 l'inauguràvem. En tinc tan bon record...! S'hi van arribar a fer tantes coses: exposicions, tallers, classes de gimnàstica, activitats per a la canalla, teatre... Fins i tot hi va haver una petita residència d'avis al pis de dalt! I veure'l ara, tan desangelat, fa mal.
No té activitat?
Està pràcticament mort. Si no fos perquè des de l'AVV encara fem alguna cosa, això no tindria vida. Fa uns mesos vam tenir una reunió amb els regidors Lluís Vidal-Sixto i Mariona Homs per mirar de reactivar-lo fent-ne una espècie d'hotel d'entitats, però ja veurem com acaba la cosa.
També és veritat que les associacions de veïns han anat perdent múscul, en els darrers anys...
Costa moltíssim, certament, trobar relleu.
És una qüestió generacional? Els joves s'impliquen menys que abans?
No crec que sigui cert, que els joves siguin uns passotes. El que passa és que potser tenen un altre tipus de problemes i se senten més representats en altres entitats o col·lectius. També hem de tenir en compte que tot ha canviat moltíssim. Quan jo vaig arribar aquí, la deixadesa que hi havia era flagrant. Ara, aquesta pantalla ja l'hem passat. Però de reivindicacions n'hi segueixen havent, i hem de recuperar aquesta acció reivindicativa al carrer; sense ella, no hi haurà sensibilització ciutadana i les mancances es perpetuaran. Per tant, penso que la gran assignatura pendent de les AVV és un replantejament de la seva activitat i dels serveis que ofereixen perquè interpel·lin més directament els joves.
Vostè és pare, oi?
Sí. I avi i tot!
Li va ser fàcil la conciliació familiar, durant el temps que va estar tan implicat en l'activisme veïnal?
He tingut una gran sort, amb la meva família. Sempre han entès el treball i la implicació que jo tenia, i m'han fet molt costat. No obstant, ara que soc avi i ho veig tot amb més perspectiva, sí que penso que potser hauria pogut equilibrar més la balança entre el temps que dedicava a l'activisme amb el que dedicava a la família. Que això no vol dir que no hi fos, eh, però potser podria haver-hi estat una mica més.
Quin és el seu desig per a les AVV del futur?
Que no perdessin l'acció reivindicativa, sobretot al carrer. Que seguissin lluitant per una societat més justa i igualitària. I que no defallissin mai, perquè d'objectius per conquerir sempre n'hi ha. I no hem de parar de fer camí.