Enguany es commemora el bicentenari del naixement de Josep Anselm Clavé, compositor, escriptor, polític i fundador del moviment coral a Catalunya i impulsor del moviment associatiu, un "personatge polifacètic" al que s'ha volgut mitificar, "precisament per buidar-lo de contingut". Així ho exposen el seu principal biògraf, Roger Canadell, i la comissariada de l'Any Clavé, Anna Costal.
Tot el país viu un programa d'actes al voltant de la figura de Clavé. A Manresa, el darrer cap de setmana d'abril se'n val fer tres: una conferència de la musicòloga Glòria Ballús, la presentació de la biografia que ha escrit Roger Canadell i una cantada amb més de 300 cantaires de quinze corals que van interpretar peces de Clavé.
Quina és la principal missió del Comissariat de l'Any Clavé?
Roger Canadell (RC): Donar-lo a conèixer com el personatge polifacètic que va ser i reivindicar la petjada majúscula que ha deixat en el nostre país. Ha de ser vist com algú que va ser molt important en moltes esferes: a nivell musical, literari, associatiu, publicitari, empresarial, polític... Jo sempre dic que si ell fos americà, haguessin fet, com a mínim, tres pel·lícules de la seva vida. És apassionant el que li succeeix! I em sorprèn que aquí, a casa nostra, només en quedin els carrers i no se l'hagi estudiat molt més.
Pel que se'l coneix més, certament, és per la seva vessant musical.
RC: Que no és menor, d'altra banda. Ell era un músic que escrivia. Què vull dir amb això? Doncs que les lletres de les seves cançons poden ser estudiades com una obra poètica determinant per entendre l'evolució de la literatura popular -i no tan popular- del nostre país. Sense anar més lluny, Josep Yxart i de Moragas deia que la Renaixença es va fonamentar en tres pilars: un, els Jocs Florals; un altre, la guerra a l'Àfrica, i el darrer, Josep Anselm Clavé, que sense estar al pinyol del que moltes vegades hem pensat que era aquesta Renaixença, dona molt de sí, molta història.
Anna Costal (AC): I aquí m'agradaria fer un apunt, i no és casualitat que s'hagi reduït la figura de Clavé a allò merament musical. No ha passat perquè sí.
Què vol dir?
AC: Doncs que els membres de l'Orfeó Català no podien permetre que un personatge tan revolucionari, tan visionari, tan progressista i tan modern com ho era ell, ocupés un espai que fes trontollar el catalanisme polític més conservador que els acomboiava. Per tant, el que van fer va ser folkloritzar-lo, convertir-lo en la musa de la cultura popular... En definitiva, buidar-lo de contingut. I que passés això, en aquella època (estem parlant de finals del segle XIX), no era un cas aïllat. En la meva tesi doctoral ho explico: els castells, les sardanes i el cant coral eren tan republicanes que van haver-se de neutralitzar. Ocupaven l'espai públic, i aquest no es podia descontrolar. L'única manera que tenien de matar el republicanisme era aquesta.
Aquest Any Clavé, doncs, servirà per treure la pols a un llegat obviat (o silenciat).
AC: Sí; ens donarà l'oportunitat, a tots aquells que l'hem estudiat des de la nostra disciplina, d'explicar-lo globalment. I no serà fàcil -perquè va tocar moltes tecles-, com tampoc ho serà intentar-lo inscriure dintre d'un segle XIX que també és molt desconegut i que sovint ens costa d'entendre, perquè el projectem en el present. El cert és, però, que la realitat d'aleshores no té res a veure amb la d'ara.
Què és el que ens podria costar d'entendre, per exemple?
AC: Que només el 10% de la música que va fer Clavé fos en català.
El 90% restant està escrita en castellà?
RC: Sí. I no és cap pecat, reivindicar el castellà de la seva obra. Que ho fes en aquesta llengua era fruit del moment, i s'ha d'entendre! De fet, gràcies a què Clavé va escriure en aquells termes i d'aquella manera, ara podem entendre certes coses que van passar al darrere.
Expliqui's.
RC: Molt sovint, els professors estudiosos del segle XIX expliquen que la Renaixença va ser un procés de recuperació de la llengua culta catalana per crear una estructura de país. I es refereixen únicament a la llengua culta perquè el cert és que a nivell popular, la llengua i la poesia catalanes hi seguien sent. En aquest sentit, l'any 1866, Víctor Balaguer va dir una cosa amb què jo combrego ferventment que és que no ens hem de referir a “llengua culta” i a “llengua popular”. El que hi ha és una literatura innocent i una literatura nacional. La primera és la que canta a les flors i les violes i descriu l'ideal, i la segona és la que ens fa moure com a país. I Clavé va moure el país.
Escrivint en castellà?
RC: Sí! Les classes populars d'aleshores eren monolingües: parlaven únicament en català. Què va aconseguir, Clavé, amb el castellà? Doncs que tots aquells obrers que formaven part dels cors que ell havia fundat, poguessin relacionar-se amb l'administració i parlar de tu a tu amb aquells que els estaven oprimint.
Els va empoderar.
AC: Lligat amb això, Clavé tenia una fixació amb què els obrers anessin ben vestits quan cantaven: havien d'anar uniformats, i el corista que no portés uniforme, s'expulsava. Igual que el que no anava a assajar. Ell volia que les classes industrials, la burgesia industrial (també l'agrícola), observés l'obrer com un aliat; com a algú que podia contribuir al progrés col·lectiu de la societat i no com a algú que només bevia a la taverna. I encara una altra cosa: les trobades de cors que va impulsar van ser molt importants, perquè aquests mateixos obrers s'autoreconeixien amb obrers d'altres zones que probablement mai havien sortit del seu poble. I això al segle XIX. És brutal!
Va ajudar a crear una consciència de classe.
RC: Ell va jugar a construir sòlidament una gran estructura cultural i de país, i alhora, per sota, el que estava era teixint constantment, implicat a primera fila amb totes les grans revoltes del segle XIX; des que era jove, l'any 1843, fins a la darrera, el 1873, en què s'ha d'exiliar a França perquè la junta central no entén el federalisme que ell defensa, i el persegueixen. Per tant, hi ha una radicalitat que hi és sempre i que és constant, i que no la podem comparar amb avui perquè era un altre món; Espanya estava per construir.
AC: Clavé era un home de moltíssimes conviccions, i molt fermes. Especialment el pacifisme: quan era jove, va tastar la violència física de les bullangues, però arran de les amistats que tenia i que van fer-li descobrir Étienne Cabet i les utopies dels filòsofs francesos, va veure que la violència no funcionava...
... I les utopies tampoc.
AC: Exacte. I és aquí que, coincidint amb una renovació de les diversions i de l'oci al país, va veure l'oportunitat de vehicular una societat estructurada culturalment a partir de la música però també dels balls i la diversió romàntica, tal com feien a París o a Londres.
Podríem dir que aquesta vehiculació social centrada en l'associacionisme va servir de model per a altres federacions que van aparèixer en aquella època com els centres excursionistes o els agrupaments escoltes?
RC: Encara avui existeix un debat sobre si Clavé va ser o no el pare de l'associacionisme tal com l'entenem avui. El que està clar és que ell, el que va fer, va ser omplir de contingut i ideologia política les societats corals. Però d'estructures associatives ja n'hi havia. Que eren més petites i no estaven tan organitzades? Segurament. Però de ser-hi, hi eren.
AC: Igual que també hi havia gent que cantava i que ballava. Ell no es va inventar pas res; el que va fer, d'una manera molt visionària, va ser articular tots aquests ingredients a través d'una xarxa que, si bé a casa nostra era innovadora, ja existia en altres països com Anglaterra, Bèlgica o França.
Ah sí?
AC: Sí, però alerta, perquè en aquests tres països, qui ho articulava era el govern, amb l'objectiu de tenir els obrers controlats. En aquest sentit, quan a vegades titllem Clavé de paternalista, hem de tenir en compte que el feia des de l'oposició política.
Una gran diferència...
AC: Aquestes societats que ell va crear, més enllà de la música, vetllaven per l'ajuda mútua. Els coristes pagaven, per cantar, i per estar associats, i per tenir una biblioteca, i per accedir a una educació...
Una educació musical, entenc.
AC: No, no! Ell va promoure classes nocturnes per a adults, i va arribar un moment en què va establir que aquells associats que sabessin llegir i escriure havien de garantir que la resta de coristes també n'aprendrien.
RC: I no només això: tornant a allò que dèiem de l'ajuda mútua, una de les coses que va impulsar va ser que, quan un corista moria, des de la societat es destinaven uns diners per a la vídua i la família. El que generen, doncs, aquestes societats corals són uns espais de sostén vital en un moment en què la seguretat social no existia.
Què en queda, avui dia, dels Cors de Clavé?
RC: Una federació, que encara existeix i que és l'entitat que coordina totes les corals d'arreu del país que hi estan adscrites. Evidentment, però, al llarg del temps, a aquesta federació li han sorgit molts competidors: amb alguns la convivència ha estat pacífica i amb d'altres, més tensa.
I aquí hi trobaríem els orfeons, suposo.
AC: Hi ha una anècdota molt bona i que té de protagonista La Marsellesa...
L'himne de França?
AC: Justa la fusta! Hi ha molt poca gent que ho sap, però Clavé, poc abans de morir, va escriure una Marsellesa en català que durant la dècada dels noranta del segle XIX (un cop ell ja havia traspassat) la seva filla va copiar i enviar arreu de Catalunya -juntament amb altres partitures. El cas és que quan l'Orfeó, a començaments del segle XX, se'n va a fer concerts pel país, arriba a Figueres i la gent d'allà demana La Marsellesa. I la canten en francès. Els figuerencs no entenen res, és clar: ells feia més de trenta anys que l'entonaven en català!
Ara que han esmentat la seva filla; la família, per a Clavé, va ser important?
AC: Va ser fonamental, en tots els sentits. Si no hagués estat pel suport que va rebre, res del que va fer hagués estat possible. I quan parlem de suport no ens limitem a la dona i a la filla (en va tenir quatre, però tres se l'hi van morir); també fem referència als amics més íntims i als seus dos germans, el Francesc -el gran, que va ser el matemàtic d'Ildefons Cerdà a l'hora de dissenyar l'Eixample- i l'Antoni, el més radical i amb qui van acabar deportats a Maó.
L'Antoni i el Josep Anselm?
RC: Sí! Va ser l'any 1856, després d'enfrontar-se al general Zapatero, l'aleshores capità general de Catalunya. A qualsevol altre l'haguessin afusellat, però ell tenia una important xarxa al seu voltant, i la gent ja sabia que segons com, tocar-lo, podia ser perillós.
Al començament de l'entrevista deien que la seva principal missió és apropar a la ciutadania totes les cares de Clavé. Com ho faran?
AC: Doncs a través de quatre projectes: un llibre, una exposició, un pòdcast i un disc.
Comencem pel llibre. Serà una biografia?
AC: No! Serà una publicació que parlarà d'ell però que ho farà a través del seu entorn. Com? Doncs de la mà de vint-i-quatre persones de diferents disciplines i universitats públiques (entre les quals el mateix Roger Canadell) que biografiaran breument diversos personatges que van envoltar Clavé, com Abdó Terrades, els seus dos germans, Ildefons Cerdà, Víctor Balaguer...
I de l'exposició què ens en pot dir?
AC: Doncs que serà un redisseny, amb rollups de la que vaig comissariar al Palau de la Música abans de saber que seria comissària de l'Any Clavé. La intenció és que circuli per tot el país.
Trobo que apostar, també, per fer un pòdcast, és força trencador...
AC: A més, serà molt xulo, perquè ens permetrà conèixer la vessant més íntima de Clavé a través de les cartes que escrivia. Intentarem enganxar l'oient amb aquest filó més personal per, llavors, explicar els esdeveniments històrics més importants que va viure.
Per acabar, també trauran un disc. Què hi trobarem?
AC: Músiques que mai han estat enregistrades, entre les quals n'hi haurà bastantes en castellà. Penso que és important dir que el disc quedarà penjat lliure de drets d'autoria i d'explotació editorial. És l'única manera que Clavé s'obri a tothom, perquè no pot ser que encara avui haguem d'anar pagant 20 euros per partitura cada cop que volem interpretar la seva música!
Això passa?
AC: Oi tant que passa! És més: si qui vol tocar és una orquestra, el lloguer de les partitures és de 400 euros! En aquest sentit, penso que aquest país no fa prou per alliberar d'explotació editorial els autors que ja no tenen drets d'autoria. Hi ha estudiants meus que em pregunten si tenim música clàssica catalana. Doncs és clar que en tenim! I és extraordinària! El que passa és que s'hauria de fer un pla nacional amb el patrimoni del país: catalogar-lo, editar-lo, promocionar-lo, enregistrar-lo... Fins ara, tot aquest circuit no l'hem articulat bé.