Jules Plaja Blanc. Nascudi l'any 1996 a Manresa. De la barriada Mion de tota la vida. Per això la primària la va fer al Puigberenguer i la secundària la va començar al Lacetània. A 3r d'ESO, però, va canviar-se d'institut: "d'un dia per l'altre les meves amigues van deixar-me de parlar sense jo saber-ne els motius", explica. Aquella exclusió sorgida del no-res va acabar-se convertint en un llast de culpabilitat i de baixa autoestima "que vaig arrossegar durant molts anys". Fer el canvi de centre i comptar amb la colla de companyis del Conservatori Municipal de Música de Manresa, van contribuir a sostenir-li d'un naufragi emocional pràcticament segur. Sí, en aquell moment una de les passions de Jules era la trompeta, i es passava hores i hores tocant en bandes i conjunts: "tant la meva mare com el meu pare feien de professors al Conservatori, i suposo que la fascinació per la música em venia d'allà", comenta. A ningú li estranyarà, doncs, que quan va arribar el moment d'escollir carrera, elli es decantés per dedicar-se a la trompeta.
Va començar a preparar-se per les proves per accedir al Grau Superior de Música, però no les va acabar fent perquè "no compartia el mètode pedagògic dels professors", declara. Va decidir deixar-ho estar i centrar-se en el voluntariat que en aquells moments feia a l'Escola de la Pau de Manresa, acompanyant acadèmicament infants en exclusió social. Li brillaven els ulls, quan parlava de tot el que feien. Un bon dia, un gran amic li va dir, "saps que això que t'agrada tan fer es diu Educació Social i compta amb una carrera universitària?". No va caler res més. De cop i volta se li va obrir una escletxa de llum que s'ha acabat convertint en el punt d'inflexió més gran de la seva vida. Començar aquella carrera va alliberar-li i fer-li descobrir qui és de veritat. I elli és Jules, una persona no binària que demana que quan la gent s'hi dirigeixi, ho faci amb el pronom LI. El neutre. El seu. Per això, aquest article està escrit així.
Gairebé tota la vida tancadi a l'armari del binarisme. Quina claustrofòbia, no?
La veritat és que no ha estat fins fa molt pocs anys que he descobert qui soc i què vull. Durant molt temps, jo vaig viure com una dona. I sí, ja notava que alguna cosa en mi no anava a l'hora, però no sabia identificar què era. I anava tirant com feia la resta de gent del meu voltant.
Això amb quina edat?
Ho associo, més o menys, a quan em va venir la regla. Jo la vaig tenir molt d'hora, no sé ni si feia sisè de primària, i només una nena més de la classe la tenia. En sabíem molt poques coses: ningú ens havia fet pedagogia al voltant de què significaven tot allò, i vaig sentir-me molt perduda. A més, odiava els canvis que el meu cos anava fent: odiava que em cresquessin els pits, odiava els pèls que em sortien... Em sentia la rara. Va ser un trauma molt gros que no va començar a alleugerir-se fins que vaig començar ESO.
Llavors ja hi havia més noies que menstruaven.
Exacte. Aquí, però, va produir-se un altre canvi, en mi. I és que jo, durant tota la primària, sempre havia tingut tendència a vestir-me amb roba catalogada socialment com de nen. M'agradava més anar amb samarretes amples, i no m'ho plantejava: simplement vestia d'aquella manera i punt. El que passa és que amb l'arribada a l'institut em vaig fixar que la resta de noies de la meva classe tenien un estil molt diferent al meu. De manera inconscient, doncs, vaig optar per seguir amb aquesta mena de normativa en comptes de plantar-me i decidir que jo continuaria portant la roba que m'agradava.
Aquest canvi estilístic, per tant, no va ser una imposició externa explícita.
No. Era més el fet que com que no tenia referents, vaig decidir sotmetre'm a les lleis estètiques que hi havia i deixar-me endur per la corrent del que feia tothom en aquell moment. Fins al punt que vaig deixar de pensar si el que feia em feia sentir bé o no.
Era com una espècie d'estratègia de supervivència, no?
Sí, correcte. Durant molts anys, el que vaig fer va ser mimetitzar-me amb l'estil de la gent amb qui anava. Que estava de moda anar amb pantalons de ratlles? Jo amb pantalons de ratlles. Que llavors dur samarretes sense mànigues era tendència? No se'n parli més. I així fins que no vaig començar la carrera.
Déu n'hi do...
Ara, amb perspectiva, veig clarament que el que buscava a través de la roba era trobar la meva identitat, tot i que en aquell moment encara no em qüestionava si em sentia identificadi o no en el cos d'una dona. El que sí que em vaig començar a plantejar va ser la meva orientació sexual: tenia clar que hetero segur que no ho era, però no m'acabava de definir.
També vas odiar-te, en aquest sentit?
No, perquè en el fons no ho acabava d'acceptar. I és que a mi em costa moltíssim, fer canvis que qüestionin les normes o allò socialment preestablert. Sempre ho he viscut com un drama, això de sortir de la zona de confort i d'una normativa social. Pensa que deixar un privilegi per agafar una opressió no és fàcil. En aquest sentit, fins que no vaig començar a trobar gent amb qui fer xarxa, no vaig atrevir-me a ser 'diferent'.
I aquesta xarxa la comences a teixir un cop a la universitat.
Sí. Recordo que a mitjan segon de carrera, amb un grup d'amiguis vam començar a interessar-nos molt pel feminisme: llegíem articles i llibres sobre el tema, teníem debats interessantíssims... I el millor de tot era que n'estàvem aprenent alhora, i la por de ser jutjadis no hi era. Instruir-me tant sobre feminisme, va fer que comencés a sentir un rebuig molt fort cap al sistema patriarcal i tot el que el sustenta. Com més llegia, més m'enfadava. I vaig concloure que el que havia de fer era implicar-me en la lluita.
Com?
Entrant a militar a Acció Lila. Allà va ser on vaig acabar de completar la meva xarxa i on encara vaig aprendre més coses. De fet, va ser arran d'una xerrada que vam organitzar sobre lesbianisme polític que vaig descobrir l'existència del terme bollera no només concebut com una orientació sexual, sinó entès, també, com una identitat de gènere. Em va fascinar perquè em definia completament! En certa manera va ser com si se m'obrís el món.
Podries aprofundir una mica més?
La identitat de gènere bollera el que vol en primera instància és trencar amb el contracte social imposat per una heteronorma que no només ens divideix per rols de gènere patriarcals (home-dona), sinó que també ho fa per la feina que fem, pel lloc on hem nascut, per les circumstàncies que ens envolten... Les bolleres, com que no entrem dintre d'aquests paràmetres, el que volem és trencar amb tot això: no només amb l'heteropatriarcat sinó també amb tota la resta.
Feu política des d'aquest punt.
Efectivament: la identitat de gènere bollera és una opció política.
Una persona cis pot ser bollera?
Sí. Hi ha bolleres que són dones.
I no binària?
En aquest cas no, perquè representa que aquesta persona se sent a gust i d'acord amb el gènere que se li ha atorgat. En canvi, la gent no binària és aquella que, malgrat se l'hagi encasellat en un gènere concret, no en forma part perquè en realitat no és el seu.
I això és el que et passa a tu.
Exacte. En el meu cas, també em poso l'etiqueta de bollera perquè és el meu late motiv polític. Definint-me com a bollera trenco amb el binarisme de gènere i, a més, milito políticament, que és el que m'interessa realment.
Fa un moment has parlat d'etiquetes. Em pensava que les rebutjàveu...
Jo, sense anar més lluny, vaig estar molt temps repudiant-les. I per què? Doncs perquè no podia etiquetar-me enlloc. En el moment que vaig sentir-me identificada amb una etiqueta, el meu punt de vista va canviar. I això no vol dir que no pensi que sense etiquetes tot seria més fàcil, eh! Però no ens enganyem: vivim en un sistema que no para d'estigmatitzar-nos! És més: penso que si no hi hagués etiquetes no existirien els moviments socials i no es podria crear cap tipus comunitat que lluités contra l'statu quo.
Com a persona no binària, sents atracció només per persones no binàries i prou?
Tenint en compte que la meva identitat bollera va més enllà de la orientació sexual, el que segur que no faré serà fixar-me amb nois cis i heterosexuals. Bàsicament perquè encara que estiguin molt deconstruïts, per a mi no deixen de ser els privilegiats.
I en una noia cis sí que t'hi podries fixar?
Sí, perquè dintre del sistema patriarcal no són les opressores.
Em dona la sensació que conceps les relacions sexoafectives únicament des de la militància...
Ni més ni menys. A banda d'això, amb el temps que fa que em moc en cercles de persones que no són cis, m'he adonat que la manera que tenim de construir una relació és un pèl diferent: generalment hi ha una sensibilitat més gran, sobretot a l'hora de comunicar sentiments.
En quin punt estàs, tu, ara mateix?
El meu procés ha estat realment lent. De fet, visibilitzar-me com a persona no binària no fa ni un any que ho vaig fer. Abans d'això, i per anar provant què era el que em feia estar més còmodi, amb amics i amigues de confiança anàvem canviant els pronoms per veure quin era el que més encaixava amb mi. I aquest va ser el neutre, el LI.
Encara hi deu haver molta gent que es dirigeix a tu en femení...
Sí, i això em violenta. Però ho entenc. El que més ràbia em fa és quan la gent cis es fa la víctima al·legant que "ai, tot això és nou per a mi i potser m'equivoco...". I a veure, aquí ningú diu que sigui quelcom fàcil, però si jo que soc l'oprimidi no em sento víctima dintre d'aquest procés, no encarnis tu aquest rol, a sobre.
Suposo que és una manera de justificar-se per si diuen alguna cosa fora de lloc...
Segur. Però una cosa és dir, "d'acord, som-hi, però si faig o dic alguna cosa que et molesta i no me n'adono, digues-m'ho" (aquí hi ha una responsabilitat de canvi per part d'aquesta persona); i una altra de ben diferent és esperar que jo em responsabilitzi de fer-te entendre com ens sentim les persones no binàries. Perquè no: no sempre que t'equivoquis jo tindré les forces per corregir-te, perquè no deixa de ser un confrontament constant.
Abans has dit que el teu procés de canvi ha estat lent, com si ja l'haguessis culminat del tot. És així?
No. Encara estic explorant. Ara fa poc que he començat a prendre'm petites dosis de testosterona per veure si puc trobar algun canvi que em faci sentir millor.
Tens alguna idea?
El que busco és una part més andrògena; que el meu físic no faci pressuposar res. Per a mi, la utopia seria que quan la gent em mirés, sentís que li peta el cap perquè no sap com classificar-me. Però soc conscient que en un sistema tan binari, aconseguir això, és molt complicat.
Algun consell que donaries a les persones cis i binàries a l'hora de relacionar-se amb algú no binari?
Que quan es trobin amb algú que no coneguin, li demanin amb quin pronom s'hi han de referir. Encara que aquest algú tingui un aspecte clarament femení o masculí, no hem de pressuposar que és dona o home. Igual que preguntem "com et dius?", podem incorporar, també, un: "amb quin pronom vols que em dirigeixi a tu?". Ja seria un gran avenç.