Aaron Giménez Cortés. Nascut a Manresa l'any 1992. Gitano per damunt de totes les coses. Però també català: "soc més manresà que el pal de la bandera", somriu. La seva família materna fa més de quatre-cents anys que va establir-se a la capital del Bages: "hi tenim cinc generacions enterrades, aquí". Fill d'un pastor evangèlic, és el petit de quatre germans "amb qui hi tinc una relació excel·lent", assegura. La família, de fet, és un dels pilars amb què se sustenta la comunitat gitana; una comunitat que tot i ser present en desenes de centenars de països d'arreu del món des de fa segles, encara ara pateix una forta marginació social provocada, moltes vegades, pel desconeixement i pels estereotips heretats dels nostres avantpassats.
Casat des dels 17 anys i pare de tres criatures, Giménez va posar-se a treballar a la parada del mercat dels seus pares just quan va haver acabat la primària. Tot i la facilitat que tenia per estudiar, no va ni plantejar-se fer ESO. Sí que va optar, però, per posar-se a cursar Estudis Bíblics, que li permetrien acabar exercint de pastor en alguna església: "volia seguir Déu i tractar de viure i transmetre l'Evangeli", explica. Però com passa moltes vegades, la vida fa tombs que no ens esperem. En el seu cas, el daltabaix el va patir amb 23 anys amb la mort sobtada del seu germà: "un dia se'n va anar a dormir i ja no es va despertar", recorda. El que llavors no sabia Giménez, però, era que aquella patacada emocional es transformaria en l'espurna d'un canvi d'actitud que l'acabaria convertint en un referent per a molts joves gitanos.
Devia ser duríssim, això del seu germà.
Molt. Ens va destrossar completament, tant a mi com a la meva família. A més, recordo que quan va passar tot això, jo feia un temps que em sentia molt frustrat amb la vida que tenia: casat i amb tres fills, tots cinc vivíem amb els meus pares perquè econòmicament era inviable pagar un lloguer i tot el que se'n derivava. Com a pare, la sensació de veure que no pots donar tot allò que t'agradaria als teus fills, també et fa sentir fracassat. Només faltava que es morís el meu germà per acabar d'enfonsar-nos del tot. Sort en vaig tenir de l'església...
Feia de pastor, en aquell moment?
No. Em quedava un mes per acabar el cinquè i últim any d'Estudis Bíblics. Va ser una teràpia, per a mi, aquesta formació: predicant i estudiant la Bíblia em sentia útil i molt a gust. De fet, era l'únic àmbit on em sentia realitzat, i és que més enllà de l'honor que suposa servir Déu, també vaig quedar sorprès de la destresa que tenia en els estudis: era dels que treia les millors notes de la classe, i mira que feia anys i panys que no estudiava!
Clar, perquè vostè no va fer l'ESO...
No, no. Jo vaig seguir els passos dels meus cosins i germans grans, que un cop acabada la primària es van posar a treballar. Tot i la meva facilitat pels estudis, vaig sentir que si canviava la dinàmica familiar i em posava a fer ESO quan ningú abans ho havia fet, seria el diferent. I no ho volia.
I els seus pares què deien?
El meu pare es va enfadar força. Durant la meva època escolar, els mestres, quan feien reunions amb les famíllies, sempre deien als meus pares que apostessin per mi; que era un bon estudiant. I suposo que per això, el meu pare -que sempre ha cregut en el poder transformador de l'educació- tenia coll avall que jo aniria a l'institut. Quan li vaig dir que no, em va dir que d'acord, però que ja em podia oblidar del futbol, que en aquell moment era el que m'agradava més del món mundial. Ni així vaig baixar del burro.
Ho tenia claríssim, veig...
Va ser dur, eh! Ara, mirat amb perspectiva, crec que si vaig decidir no fer ESO va ser perquè no tenia referents amb qui emmirallar-me. ¿Quin gitano havia vist, jo, que hagués estudiat i seguís formant part de la comunitat? Cap.
És una tònica habitual, entre la comunitat gitana, això d'acabar la primària i en comptes de fer ESO posar-se a treballar?
Avui en dia, no es deixen els estudis quan s'acaba la primària sinó que s'abandonen en acabar l'ESO. Després de l'ESO, sí que la tònica és abandonar-los.
Per què creu que passa?
Al meu entendre, a banda de la falta de referents a la qual m'he referit abans, hi ha dues causes més que ho expliquen. La primera és la falta d'oportunitats a l'escola. Per posar un exemple: quan jo tenia 7 anys, al meu pare li van oferir d'anar a pastorejar una església de Salt, al Gironès, durant set mesos. I ens vam traslladar a viure allà, amb el consegüent canvi temporal d'escola. Al nou centre no em van donar cap llibre perquè consideraven que com que jo, allà, hi era de passada, no em calien. Aquell gest em va marcar fins al punt que em va fer creure que els estudis no estaven fets per a mi. I això és només el meu cas particular, però la falta de suport i recolzament en l'àmbit educatiu dintre de la comunitat gitana es dona en molts altres llocs.
Per exemple?
Hi ha grans barriades en les quals, com que només hi viuen gitanos, les escoles tenen un 100% d'alumnes gitanos. A la Mina, per exemple, hi ha un institut-escola en què el 95% de l'alumnat és d'ètnia gitana. Això és una barbaritat i una mala pràctica educativa! La recerca científica ens ho ha fet saber repetidament i, tot i així, no s'hi posa remei... I el més trist de tot plegat és que la societat, en comptes de responsabilitzar el sistema educatiu de l'abandó escolar per part de la comunitat gitana, el que fa és culpar aquesta darrera.
Ha parlat de dues causes: quina és l'altra?
Tota la situació social que envolta el poble gitano. Per començar, hem de tenir clar que el fet de no estudiar no és un tret cultural gitano; en absolut. El que passa és que hi ha moltes famílies d'aquesta comunitat que pateixen problemes econòmics greus; que tenen dificultats per viure en habitatges dignes; que sofreixen més problemes de salut... Sabies que l'esperança de vida mitjana d'un gitano resident a Catalunya és 10 anys menor que una persona no gitana catalana?
De debò?
Sí! I aquestes desigualtats les trobem, també, en l'àmbit educatiu. Segons un informe publicat l'any 2005, un 30% de gitanos catalans aconsegueixen el graduat escolar enfront del 60% de la resta. I un 1% dels gitanos va a la universitat i acaba la carrera mentre que si mirem el percentatge de gent, aquest ascendeix fins al 30%. Dades com aquestes ens aboquen, irremeiablement, cap al fracàs escolar.
Vostè tenia tots els números per acabar com la majoria de joves gitanos; què el fa canviar de rumb?
Arran de la mort del meu germà, l'any 2016, jo no estava motivat per res. Com he dit, l'església era el meu únic refugi. Precisament un amic de l'església, el Lolo, em va trucar uns mesos després de la pèrdua del meu germà per saber com estava i per explicar-me que s'havia apuntat en un curs per a gitanos majors de 25 anys de preparació a les proves d'accés a la universitat. Em va animar a fer-lo, però jo no les tenia totes: m'acabava de treure la carrera de pastor i del que tenia ganes era de portar una església, no de posar-me a estudiar. Però hi havia una cosa amb què no comptava: anava de dol.
I què vol dir?
En la tradició gitana el dol és molt extrem. Quan algú està de dol vesteix sempre de negre, duu un mocador negre, no es talla els cabells ni s'afaita, no fa coses plaents com mirar la televisió, sortir a sopar, anar a prendre alguna cosa en un bar... Tot allò associat al gaudi s'abandona perquè representa que no s'està per festes. En aquest sentit, fer de pastor anant de dol era força incompatible: ¿com representava que havia d'animar i aconsellar la gent? Així doncs, i veient que si no trobava alguna cosa que em distragués acabaria consumit, vaig accedir a inscriure'm al curs.
Com va anar?
Increïblement bé, i la prova d'accés a la universitat, encara millor. Durant els mesos de formació vaig fer una gran amistat amb el Fernando Macías, gitano com jo i el meu màxim referent, amb qui m'emmirallo i m'inspiro, i que sempre ha estat al meu costat i ha cregut en mi. La veritat és que fer el curs va ser una via d'escapament brutal. Gaudia tant! De fet, va ser precisament la plenitud que sentia quan estudiava la que em va curar del dol que estava passant per la mort del meu germà. Sí, tenia (i tinc i tindré sempre) una cicatriu a l'ànima, però estudiar em va sanar la ferida.
Qui li ho hauria dit, uns anys enrere!
Sincerament, estic segur que el curs va ser una porta que Déu em va obrir, no només per curar-me sinó per dotar-me de mitjans per poder viure en una societat on la formació és necessària per poder treballar i per poder servir d'inspiració per als gitanos de les noves generacions. De fet, un cop graduat, m'aturaven gitanos que ni coneixia per dir-me que presumíen que un dels seus tingués un títol universitari!
Quina carrera va fer?
La de Sociologia. Recordo que els primers dies estava mort de por, perquè creia que la universitat era dificilíssima i que suspendria molts crèdits. Però em va passar una mica com David i Goliat: vaig combatre amb tanta força aquell gegant tan gran al qual m'enfrontava, que el vaig acabar abatent per sobre de totes les expectatives. El primer any de carrera vaig aconseguir sis matrícules d'honor que, juntament amb les beques, em van permetre treure'm el títol a cost zero.
Quina passada!
I això no és tot! Mentre estudiava em van proposar de treballar en un projecte impulsat per la Federació d'Associacions Gitanes de Catalunya i la Universitat Pompeu Fabra que em va donar l'oportunitat de viatjar per Europa per descobrir si ser gitano significa el mateix per a tothom que forma part de la comunitat.
I quin va ser el resultat?
No vam obtenir cap resposta unànime, de manera que vam concloure que no hi ha una única manera de ser gitano.
Però alguns trets comuns devien trobar, no?
El que compartim tots els gitanos i gitanes d'Europa és el fet que la família és el motor que ens mou. Ser gitano, doncs, no ho entenem com quelcom individual, sinó que ho concebem com un fet col·lectiu. Un altre tret comú és el respecte cap a la gent gran: estem enormement vinculats als nostres ancestres. Però en línies generals, la conclusió de tot plegat és que el context local d'on vivim és determinant. Per exemple, què creus que menjo, jo, per Nadal?
No ho sé...
Doncs escudella i canalons, com qualsevol altre català! En canvi, un gitano que visqui a Romania, segur que cuinarà altres coses. El que tenim en comú els gitanos és que gitanitzem tot allò que fem. Però, alerta! Gitanitzar no vol dir tenir moltes coses que siguin pròpies de la nostra cultura; el que significa és que portem les tradicions del lloc on som, al nostre terreny. En aquest sentit, el que és per a mi ser gitano en el context català, segurament no serà vàlid a Romania.
Així doncs, què és el que diferencia els gitanos de la resta de la població? Quina és l'essència que manté viu el seu poble?
És que estem parlant de diferències molt petites que són, sobretot, culturals. La manera d'entendre la música, per exemple, podria ser-ne una. O la manera de vestir, que també és peculiar. Són petits detalls que marquen la diferència. I sí, per a mi és un orgull saber que tot i fer centenars i centenars d'anys que som aquí (a Catalunya, em refereixo), ens seguim diferenciant de la societat catalana. Nosaltres no som només catalans: som gitanos catalans.
Com si tinguessin pedigrí, en certa manera, no?
A nosaltres ens agrada diferenciar-nos, sens dubte. Aquesta reivindicació identitària de ser gitano existeix. El que passa és que molt sovint es malinterpreta: que nosaltres reclamem la diferència no vol dir que no vulguem que se'ns inclogui en la societat. Diferència i inclusió són dos conceptes totalment compatibles. No hauria de ser gens incompatible reivindicar la teva identitat diferent de la majoria però alhora estar inclòs i poder compartir. Al final, tota aquesta diversitat genera riquesa. I és important que ens donem a conèixer. Perquè si no, és quan apareixen els estereotips i les pors.